Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Josep Oriol i Bogunyà

Oriol i Bogunyà, Josep

(Barcelona, 23 novembre 1650 – 23 març 1702)

Eclesiàstic i sant (sant Josep Oriol). Orfe de pare a l’edat d’un any, la seva mare, es tornà a casar, amb Domènec Pujolar, que li féu de pare.

Fou escolà de l’església del Pi, a Barcelona, i la seva comunitat li pagà els estudis a Cervera (1665-75); es doctorà en teologia. El 1674 oposità, sense èxit, a la càtedra d’hebreu.

El 1676 fou ordenat sacerdot a Vic. Fou preceptor, en 1677-86 dels fills de la família Gasneri. Exercí de sacerdot a l’església de Sant Felip Neri.

El 1686 anà en pelegrinatge a Roma fent de captaire i el papa Innocenci XI li donà el benefici de l’altar de sant Lleonard a l’església del Pi, on exercí quan retornà a Barcelona.

Tingué en vida gran fama de sant, de miracler i d’auster; el poble li deia doctor pa-i-aigua. Decidí marxar a les missions, i per obtenir la benedicció del papa anà cap a Roma el 1698, però en arribar a Marsella es posà malalt i tornà a Barcelona.

En morir era tanta la seva anomenada que el seu enterrament hagué de fer el recorregut de la processó de Corpus perquè tothom el pogués venerar. El seu cos fou enterrat a l’altar de sant Lleonard de l’església del Pi, i el 1806, amb motiu de la seva beatificació, fou traslladat a un altar propi.

Canonitzat pel papa Pius X el 1909, la seva festa se celebra el 23 de març, aniversari de la seva mort.

Oms, Ignasi

(Manresa, Bages, 6 octubre 1748 – Lleida, 9 desembre 1817)

Eclesiàstic i teòleg. Estudià filosofia i teologia a la Universitat de Cervera, on fou després catedràtic de teologia.

Fou canonge de Lleida, ciutat on, juntament amb Cervera, conserven algunes obres seves.

Olzinelles, Francesc d’

(Olzinelles, Vallès Oriental, 1652 – Perpinyà, 1713)

Eclesiàstic. Caputxí, anà com a missioner a la Guaiana, d’on tornà vers el 1695. Fou nomenat definidor de l’orde.

Combaté la ingerència reial en l’elecció dels superiors religiosos; publicà una Alegación de los religiosos hijos de la provincia de Cataluña (1698), per la qual cosa fou empresonat. Escapà i es refugià a França.

El 1700 acudí al nou rei Felip V, que el remeté a la congregació romana de bisbes i regulars.

Preparà, a Roma, un expedient amb la traducció llatina de la seva Alegación (1702), però la guerra de Successió n’impedí la tramitació. Aleshores fixà la residència a Perpinyà.

Olzina i Vilanova, Dídac d’

(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)

Eclesiàstic. Fou sagristà de Sant Pau, amb dignitat de canonge del capítol de Barcelona.

Era membre del Braç Eclesiàstic, quan aquest es reuní a Barcelona a final de juny de 1713. Sortí elegit Oïdor Eclesiàstic de la Generalitat el 22 de juliol de 1714.

Per aquest temps entrà també a la Junta de Segrests, Donatius i Préstecs, una de les que constituïren el Govern Provisional català, i també a l’anomenada Junta Secreta.

Oller, Miquel

(Catalunya, segle XIV – Tebes, Grècia, 1362)

Canonge degà de l’arquebisbat de Tebes (Grècia catalana).

Sostingué bones relacions amb Pere III el Cerimoniós, que li recomanà un missatger seu als ducats.

Morí durant els fets revolucionaris que deposaren el tirànic lloctinent Pere de Pou.

Oller, Bernat

(Mas Oller, Manresa, Bages, vers 1315 – Catalunya, vers 1390)

Teòleg, historiador i general de l’orde carmelità. Professà al convent de Manresa abans del 1360. El 1362 fou promogut mestre en teologia i el 1366 ensenyà al palau papal d’Avinyó.

Tingué càrrecs importants dins l’orde com a soci del prior general (1362), definidor del capítol general (1366, 1369 i 1372) i prior general de l’orde des del 1375, en substitució del seu protector Joan Ballester.

Arran del cisma d’Avinyó seguí la causa de Climent VII, i per això fou deposat pel papa romà Urbà VI, cosa que féu escindir l’orde en dues obediències.

Escriví De successione intitulatione et confiscatione Ordinis B. Mariae de Monte Carmelo i De ordinis sui origine liber unus ad Urbanum VI, imprès a Venècia el 1507. També és autor d’una obra en llatí sobre la Immaculada Concepció i d’opuscles teològics.

Olivo i d’Alvèrnia, Francesc

(Tàrrega, Urgell, segle XVI – segle XVII)

Eclesiàstic.

Va ésser canonge de la seu de Vic, i més tard ardiaca de Santa Maria del Mar de Barcelona. Fou nomenat vicari general d’aquesta diòcesi i inquisidor.

Escriptor pulcre en català i en castellà, formà part del jurat en el certamen del 1601 en honor de sant Ramon de Penyafort.

Oliveres, Josep

(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)

Eclesiàstic liberal. El 1819 fou nomenat canonge de Solsona.

Durant el Trienni Liberal, un cop el bisbe Benito i Tabernero abandonà la diòcesi, malgrat les protestes d’aquest, obtingué el nomenament de governador de la mitra; fou un fidel col·laborador del govern liberal, la legislació religiosa del qual glossà laudatòriament en diverses pastorals.

Suspengué els rectors de la seva diòcesi que havien pres les armes a favor dels absolutistes.

Després del Trienni passà a Barcelona, on gaudí de la protecció del capità general marquès de Campo Sagrado, cosa que, tot i la insistència del seu bisbe perquè li fos lliurat, li permeté d’escapar al procés que li fou obert a Solsona.

Oliver, Pere

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Eclesiàstic. Era canonge del capítol de Vic i fou jutge del Breu.

El 1695 dirigí l’enfrontament del Reial Consell amb la inquisició.

En temps de Felip V les autoritats borbòniques volgueren destituir-lo per considerar-lo afecte a la causa austriacista. Adherits ja a aquesta els catalans, fou elegit oïdor eclesiàstic de la Generalitat per al període 1705-08.

Oliver, Bernat

(València, finals segle XIII – Tortosa, Baix Ebre, 14 juliol 1348)

Teòleg i eclesiàstic. Pertanyia a l’orde dels agustins. Es graduà en teologia a la Sorbona, i hi ensenyà. El 1320 obtingué la càtedra del Mestre de les Sentències a València.

Cap al 1330 començà les seves relacions amb la cort catalano-aragonesa i amb la papal d’Avinyó. El 1333 Alfons el Benigne l’envià prop del papa Joan XXII.

El 1337 fou nomenat bisbe d’Osca, on promulgà diversos estatuts i convocà un sínode diocesà. En aquest temps dugué a terme diverses missions diplomàtiques: el 1341 Pere el Cerimoniós l’envià com a mitjancer entre Felip IV de França i Jaume III de Mallorca, enfrontats per feu de Montpeller, i se’n sortí amb èxit.

En canvi, quan Climent VI el féu anar a cercar un arranjament pacífic entre Pere el Cerimoniós, que havia envaït el Rosselló, i Jaume III de Mallorca, que n’havia restat desposseït, només obtingué una treva que en retardà l’ocupació.

L’any 1345 fou nomenat bisbe de Barcelona, i el 1346 es traslladà a la seu de Tortosa. Allí féu començar les obres de la catedral i publicà diverses consuetes per al clergat. El 1348 participà en una ambaixada del Principat a València, per cercar una avinença entre la Unió Valenciana i el rei.

Se’n coneixen diverses obres: In magistrum Sententiorum libri IV, Contiones ad populum Valentinum, Expositio Canonis Missae i Tractatus contra coecitatem iudaeorum; la més coneguda, però, és el seu Excitatiorum mentis ad Deum, del qual un traductor anònim féu una excel·lent versió catalana durant el mateix segle XIV, amb el títol Excitatori de la pena a Déu, publicada per Pere Bohigas a Barcelona el 1929.