Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Pujol i Gurena, Albert

(Barcelona, 27 octubre 1783 – 2 abril 1847)

Eclesiàstic i catedràtic. Augustinià secularitzat (1822), d’idees liberals, bon predicador, d’àmplies curiositats intel·lectuals i molt actiu, participà en la majoria d’activitats i entitats culturals de l’època.

El 1816 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, per a la qual escriví treballs sobre les guerres dels Segadors i de Successió. Durant el Trienni Liberal dirigí la Casa de Caritat i fou editor del “Diario Oficial” i soci fundador de la Societat d’Amics del País, que presidí (1837, 1840 i 1843).

Predicà i escriví en defensa del règim constitucional i especialment de la seva política religiosa. El 1823 fou tancat pels absolutistes al convent del seu orde de Mataró; aviat obtingué, però, una canongia a la col·legiata de Santa Anna i acabà predicant l’elogi fúnebre de Ferran VII.

Intervingué molt activament en la restauració de la universitat de Barcelona, tant en l’intent del Trienni com en l’erecció definitiva. Hi ensenyà dret canònic i en fou el primer rector (1838-41).

És autor d’un Curs elemental d’oratòria i d’altres escrits.

Pujades, Nicolau

(Catalunya, segle XV – Tarragona ?, després 1464)

Eclesiàstic. Era ardiaca de Santa Maria del Mar de Barcelona.

Ocupà el càrrec de Diputat Eclesiàstic a la generalitat. En 1459, amb el rossellonès Felip Albert, anà d’ambaixador a França.

Seguí la causa de Joan II. Dos anys després, amb Arnau de Vilademany, fou comissionat pel Parlament de Catalunya per advertir Joan II que no havia d’entrar al Principat.

Acompanyant la reina Joana Enríquez, era assetjat a la Força de Girona en 1462. En 1464 era jutge i conservador apostòlic de la cúria de Tarragona.

Era germà de Tomàs Pujades  (Catalunya, segle XV)  Funcionari reial. Estigué adscrit al servei de la reina Joana Enríquez. Passà amb ella el setge de la Força de Girona, el 1462.

Pujadas i Roca, Tomàs Lluís

(Sabadell, Vallès Occidental, 24 maig 1904 – Vic, Osona, 12 novembre 1994)

Musicòleg, compositor i eclesiàstic.

Els seus escrits sobre temes musicals, molt nombrosos, són dedicats amb preferència a la música religiosa.

Com a compositor és autor de misses i càntics marians.

Puigverd, Pere de -bisbe Urgell-

(Catalunya, segle XII – segle XIII)

Prelat. Fou nomenat bisbe d’Urgell el 1204, succeint a Bernat de Vilamur.

El 1230, desitjós de retirar-se, anà a prendre l’hàbit del Císter a Santes Creus, d’on era abat el futur sant Bernat Calbó.

Fou succeït per Ponç de Vilamur.

Puigmarí i Funes, Pere

(Rosselló, segle XVI – Bellpuig d’Urgell, Urgell, 25 desembre 1634)

Eclesiàstic. Frare benedictí. Ocupà diversos càrrecs dins l’orde.

En 1631 era nomenat bisbe de Solsona, substituint Miquel dels Sants de Sant Pere, ja absent i promogut a arquebisbe de Granada.

Celebrà sínodes diocesans en 1631 i 1634. Publicà un ritual el 1633.

Fou succeït a la diòcesi per Diego Serrano de Sotomayor.

Puigllat i Amigó, Marià

(Tona, Osona, 26 agost 1804 – Roma, Itàlia, 3 febrer 1870)

Prelat. Estudià al seminari de Vic, on el 1831 passà a fer de professor i el 1850 rector.

Fou consagrat bisbe de Lleida el 25 d’octubre de 1862, com a successor del bisbe Uriz.

Va morir mentre assistia al Concili Vaticà I. Fou succeït a la diòcesi per Tomàs Costa.

Puig i Xoriguer, Salvador

(Barcelona, 1719 – 1793)

Erudit. Eclesiàstic, fou catedràtic de retòrica del seminari episcopal de Barcelona (1743-58) i capellà de Palau (1760).

Ingressà el 1748 a l’Acadèmia de Bones Lletres, on desplegà una gran activitat: hi llegí poemes en català (1754 i 1756) i treballs com Disertación sobre la elocuencia latina desde el siglo VII al XII i sobre la història eclesiàstica de Catalunya; traduí al castellà les Geòrgiques de Virgili i s’encarregà també d’organitzar els materials bibliogràfics per extreure el vocabulari d’un projectat diccionari català.

Publicà, a doble columna, castellana i catalana, i per disposició del bisbe Climent, uns Rudimentos de gramática castellana (1770), que tingueren una gran difusió.

Puig i Puig, Sebastià

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 31 gener 1866 – Barcelona, 27 gener 1931)

Eclesiàstic i historiador. Estudià al seminari de Barcelona i a les universitats de Barcelona i Madrid, on es doctorà el 1889 en filosofia i lletres.

Fou professor d’història al seminari, canonge de la catedral i director del “Boletín Oficial Eclesiástico” de la diòcesi de Barcelona. Exercí la secretaria de cambra i de govern del bisbe Català.

És autor d’obres piadoses, sobretot de traduccions, com Tractat de la vertadera devoció a la Santa Verge (1920); cal destacar les obres històriques El episcopologio de la sede barcelonense (1916) i Pedro de Luna, último papa de Aviñón (1920).

Puig i Esteve, Francesc de Paula

(Mataró, Maresme, 1812 – Barcelona, 1885)

Eclesiàstic i doctor en drets. Destacà com a teòleg.

El 1837 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual fou catedràtic de gramàtica i on llegí el treball Clásicos y románticos.

Moderat i canonge de la seu de Barcelona, fou nomenat predicador de la reina Isabel II d’Espanya.

Publicà, en col·laboració amb Balmes, Manual para la tentación (1842), i entre altres obres, és autor de Leyenda de Oro (1844), mena de compendi hagiogràfic.

Fou cofundador del periòdic “La Corona” (1843).

Puig, Pau

(Catalunya, segle XVIII)

Eclesiàstic. Menoret, qualificador de la inquisició i examinador general del bisbat de Barcelona.

Gaudí de molta fama com a orador.

És autor d’una dècima caricaturesca de Caresmar i d’altres poemes, en castellà i català, inèdits, dintre la tradició vallfogonesca i d’escassa qualitat.