Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Riculf -bisbe Elna, 885/916-

4 Respostes

(Catalunya, segle IX – Elna, Rosselló, 916)

Bisbe d’Elna (885-916). Fill de Sunifred I d’Urgell i d’Ermessenda i germà de Guifré el Pilós.

Fou nomenat bisbe gràcies al seu germà, Miró I el Vell, comte de Rosselló i adjunt de Guifre I. S’inicià així el costum que els comtes catalans nomenessin, de forma més o menys directa, familiars pròxims per a les seus episcopals dels seus territoris, per tal d’enfortir el poder comtal.

Havia reconegut Ot, bisbe de París, com a rei de França, i es trobà amb problemes quan Carles el Simple restaurà la monarquia carolíngia; anà a cercar l’ajut del papa a Roma (897), i l’any següent trameté ja delegats al rei Carles.

Ricomà, Miquel de

Deixa un comentari

(Granollers, Vallès Oriental, segle XIV – Barcelona, 7 maig 1361)

Prelat. Fou nomenat bisbe de Vic el 1345 i bisbe de Barcelona en 1346, com a successor del prestigiós Bernat Oliver, traslladat aleshores a Tortosa.

És autor de diverses constitucions sinodals, encara que passà anys residint fora del seu bisbat.

En ocasió d’una gran epidèmia de pesta convertí el palau episcopal en hospital, i vengué les seves joies per auxiliar els malalts. Ell mateix caigué empestat, però se salvà. En agraïment per la seva guarició fundà la confraria de Santa Eulàlia, que existí fins al segle XVIII.

A la seva mort fou succeït per Guillem de Torrelles.

Rico, Fèlix

1 Resposta

(Castalla, Alcoià, 1730 – Terol, Aragó, 1799)

Bisbe de Terol (1795-99). Es doctorà en teologia i dret canònic a la Universitat de València i obtingué un benefici a la parròquia de Sant Martí de València.

Allà conegué el canonge magistral Josep Climent, que en ésser nomenat bisbe de Barcelona (1766) se l’endugué i el nomenà ardiaca de Santa Maria del Mar i, després, provisor, vicari general i canonge de la catedral de Barcelona.

Després del 1775 obtingué la canongia doctoral de València, on defensà d’escrit i de paraula l’ortodòxia del bisbe Climent.

Nomenat bisbe de Terol (1795) es remarcà per les seves pastorals i zel i sobretot per l’erecció de la Casa Hospicio de la Misericordia, que començà el 1798 i no pogué veure acabada.

Ribot i Sunyer, Pere

Deixa un comentari

(Vilassar de Mar, Maresme, 21 febrer 1908 – Girona, 24 agost 1997)

Poeta i eclesiàstic. Poc després de la guerra civil es reclogué, voluntàriament, a Riells de Montseny, com a rector.

Fou dels primers a revifar el caliu cultural català i la seva rectoria esdevingué lloc de romiatge, influït per la Bíblia i Claudel, i fent ús d’un bon ofici d’artífex, va publicar Laetare (1935), Llengua de foc (1950), El pont de l’àguila (1951), Epifania (1952), L’ombra dels tres (1953), Si el gra no mor… (1959), La pedra en la veu (1971), Llevat d’amor (1975), Cadolles de muntanya (1978), El crit del desert (1982) i El petit gran do (1987).

Ribes, Vicenç de

Deixa un comentari

(Ribes de Freser ?, Ripollès, segle XIV – Montserrat, Bages, 1408)

Darrer prior de Montserrat (abans que el monestir esdevingués abadia) i cardenal.

Essent monjo i cambrer de Ripoll, fou nomenat prior de Montserrat pel papa Urbà VI (1384), però, a la mateixa data, el papa avinyonès Climent VIII donava el mateix càrrec a Pere de Vergne. El rei Pere III de Catalunya-Aragó refusà de reconèixer cap dels dos nomenaments i Vicenç de Ribes no pogué prendre possessió del priorat fins a la mort del Cerimoniós (1387).

Home de personalitat forta i un dels més experts canonistes de l’època, mantingué el monestir fidel al papa de Roma durant el Cisme d’Occident, fins i tot després que el país i l’església catalana es passaren a l’obediència d’Avinyó. Això li valgué ésser promogut al cardenalat el 1408, poc abans de morir.

Ribera, Bernat

Deixa un comentari

(Barcelona, 1684 – Viena, Àustria, 1777)

Eclesiàstic. El 1699 ingressà als dominicans i acabats els seus estudis ensenyà teologia a Cervera.

Capellà del duc de Llíria, l’acompanyà a Sant Petersburg, on treballà per aconseguir la unió de l’Església ortodoxa russa amb l’Església catòlica; amb aquesta finalitat publicà Catechetica Confessio.

Posteriorment fixà la seva residència a Viena.

Ribelles, Joan

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XV)

Escriptor i eclesiàstic.

Acompanyà Alfons IV el Magnànim prop de Joan II de Castella.

N’han restat poesies en castellà al Cançoner d’Estúñiga, conservat a la Biblioteca Nacional de Madrid.

Ribas i Servent, Francesc

Deixa un comentari

(Barcelona, 1836 – segle XIX)

Eclesiàstic. Ocupà diversos càrrecs a la diòcesi barcelonina.

És autor del llibre La Verge Santíssima en el Nou Testament (1884) i d’alguns altres escrits pietosos, així com de traduccions.

Ribas i Quintana, Bonaventura

Deixa un comentari

(Barcelona, 1830 – 15 octubre 1903)

Eclesiàstic, arxiver i escriptor. Estudià al seminari i a la Universitat de Barcelona, on es doctorà en dret civil i canònic. S’ordenà el 1855.

Fou canonge de Barcelona (1876) i ardiaca (1893). Nomenat arxiver de la catedral, ordenà l’arxiu i l’obrí als investigadors.

Col·laborà en el “Diari de Barcelona” i escriví algunes obres d’investigació, com Lo bisbe Sapera (1891).

Entrà a l’Acadèmia de Bones Lletres, on publicà un treball històric sobre sant Ramon de Penyafort.

Revocand

Deixa un comentari

(Catalunya, segle IX)

Prevere i arxiprest. Actuà a les terres ripolleses els anys 879 i 881, quan s’estructurava el país osonenc novament recuperat.

En la darrera data actuà també amb l’arxiprest Gotmar, que fou el primer bisbe de Vic de la restauració (887).

Sembla ésser un dels encarregats per l’arquebisbe de Narbona, Sigebut, d’organitzar eclesiàsticament el territori osonenc.