(Catalunya, segle XI – 1146)
Prelat. Fou bisbe de Vic.
Sancionà el traspàs de la responsabilitat de la restauració de la seu tarragonina del bisbat de Vic al de Barcelona, tal com havia disposat Ramon Berenguer III (1129). Fou marmessor del comte esmentat, que morí el 1131.
El 1143 fou un dels signants del privilegi d’instauració i dotació al país de l’orde del Temple.
(Cerdanya, segle XVII)
Eclesiàstic. De l’orde de predicadors, fou lector de teologia a la catedral de Vic.
Publicà algunes obres religioses en castellà i en català: Nou plàtiques de les virtuts més heroiques de l’apòstol de les Índies sant Francesc Xavier, que no fou publicat fins el 1728.
(Catalunya, segle XI – Illes Balears, 1114)
Bisbe de Barcelona (1107-14). Fou elegit bisbe com a successor de Berenguer Bernat.
L’any 1108 obtingué del comte barceloní Ramon Berenguer III la transferència a la seu de diverses capellanies de provisió comtal.
Participà als preparatius de la conquesta de Mallorca. Sembla que ell mateix hi anà i hi morí (1114). Fou tingut per sant.
El seu successor seria sant Oleguer.
(Catalunya, segle XI – Cardona, Bages, 26 novembre 1146)
Bisbe de Vic (1109-46).
Fou molt amic i col·laborador del bisbe Oleguer, que li concedí, com a premi pel seu ajut en la conquesta de Tarragona, l’església de Sant Salvador, aleshores única parròquia de la ciutat.
Amb Oleguer consagrà el monestir de l’Estany (1133) i assistí a sínodes i concilis provincials. Fou marmessor de Ramon Berenguer III i arranjà les diferències entre el gran senescal Guillem Ramon de Montcada i Ramon Berenguer IV.
Sovint s’oposà al monestir de Ripoll.
Veure> Penyafort, Ramon de (eclesiàstic, jurista i sant català, 1185-1275).
(Catalunya ?, abans 1076 – Roda de Ribagorça, Ribagorça, 1094)
Bisbe de Roda, probablement català o llenguadocià.
Succeí Salomó després d’un temps de seu vacant i fou elegit pels clergues i aclamat pel poble en un concili celebrat a Terrantona (1076), en presència del legat papal Amat, de Ponç, bisbe de Bigorra, de Pere, bisbe d’Adur, i de Guillem, bisbe de Comenge, i fou després confirmat pel rei Sanç III d’Aragó.
Anà a Roma a la fi del 1076 o començament del 1077 i hi obtingué un privilegi per a la seu de Roda, que donà a aquest bisbat una personalitat fora de discussió, i també una lletra del papa Gregori VII per a Sanç III.
El 1077 redreçà la vida monacal a Alaó posant-hi com a abat el monjo de Sant Victorià Bernat i rebé la confirmació del seu càrrec episcopal del nou legat papal Ricard, futur abat de Sant Víctor de Marsella. Marcà les línies d’una futura expansió del seu bisbat pel sud-oest, que foren confirmades per Sanç III el 1080.
El seu cos fou enterrat en una esglesiola extramurs de Roda, traslladat a la seu d’aquesta i dipositat en una tomba episcopal col·lectiva al començament del segle XII.
(Catalunya, segle XII – Barcelona, 1193)
Prelat. Fou successor de Bernat de Berga com a bisbe de Barcelona (1189-93). Seria succeït per Ponç Desvilar.
El llinatge d’aquest prelat és desconegut.
(Catalunya, segle XII)
Prelat. Fou bisbe d’Osona.
El 1160 actuà de jutge en una causa entre Ramon Berenguer IV i el vicari o veguer de Barcelona.
Col·laborà a la seva governació el canonge Pere, que probablement era l’homònim que seria successor seu al bisbat, no gaire després de la data esmentada.
(Catalunya, segle XII – Girona ?, segle XII)
Prelat. Era bisbe de Girona.
Intervingué en la preparació de l’expedició de Ramon Berenguer III a les Balears, el 1114. És possible que ell mateix hi anés.
(Empúries, Alt Empordà, segle XI – Elna, Rosselló, 1087)
Bisbe d’Elna (1064-87). Sembla que era fill del comte Hug I d’Empúries.
Fou nomenat bisbe per Guifré de Cerdanya, arquebisbe de Narbona, el 1062. Reestructurà la canònica d’Elna, composta de vint-i-quatre membres, reféu la casa canonical i recuperà els béns usurpats pels vescomtes de Castellnou i per altres senyors.
Assistí a les treves de Toluges (1065) i al concili reformador de Girona (1077).
Consagrà un altar major nou a la catedral d’Elna (1069) i l’església de Santa Maria del Riquer (1073), on establí un petit priorat dependent de Cuixà.
Dades dels Països Catalans 