(Catalunya, segle XIV – Grècia ?, segle XIV)
Prelat i religiós agustí.
Fou nomenat arquebisbe de Neopàtria el 1381, succeint a Mateu. El 1384 anà a Catalunya i Aragó. Tornava a ser a Grècia el 1387 o ja abans.
Fou sens dubte el darrer arquebisbe català en aquelles terres.
(Barcelona, s XIV – Sogorb, Alt Palància, 1409)
Religiós franciscà i bisbe.
Regí les diòcesis d’Osca (1384-93), de Vic (1393-1400) i de Sogorb (1400-09). Assistí al concili de Perpinyà (1408).
Les seves intervencions en el Cisma d’Occident palesen el seu esperit pacífic i conciliador.
Es féu enterrar al convent de Sant Francesc de Barcelona, on havia professat.
(Preixana, Urgell, 24 febrer 1775 – Santa Eugènia de Berga, Osona, 15 novembre 1843)
Eclesiàstic i erudit. Fou canonge de Vic. Pertanyia a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, a la qual deixà la seva col·lecció de medalles i monedes.
Tenia manuscrites unes extenses Misceláneas, plenes de notes sobre història.
Entre el 1814 i el 1843 publicà uns quants opuscles: Memorias para la historia eclesiástica de la ciudad de Manresa, Memorias sobre la procesión de Corpus en Barcelona, Barcelona fue la primera ciudad de España donde se introdujo la imprenta, Cuadernos sobre inscripciones romanas, godas y monasteriales, i Documentos que pueden servir para ilustrar la historia de los temblores de tierras acaecidos en Cataluña a principios y mitad del siglo XV, alguns dels quals foren publicats el 1923 i traduïts al català.
(Tarragona, 9 març 1653 – Roma, Itàlia, 22 setembre 1747)
Eclesiàstic. Dominicà, fou lector de teologia a Manresa i Barcelona.
Fou rector de l’Acadèmia de Sant Tomàs de Barcelona, i el 1698 prior del convent de Barcelona.
Provincial d’Aragó (1723), el 1725 fou elegit a Bolonya mestre general de l’orde, càrrec que ocupà durant vint-i-dos anys.
La seva obra més important fou la publicació, en vuit volums, del Bullarium Ordinis (1729-40).
(el Vendrell, Baix Penedès, 4 agost 1849 – París, França, 29 gener 1904)
Eclesiàstic.
Traduí al català algunes encícliques de Lleó XIII i diverses pastorals de prelats contemporanis.
Dirigí la biblioteca “El Català Devot”. Fundà l’Obra Pia per als Pobles Pobres de Catalunya i la Llar dels Capellans.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Eclesiàstic. Canonge de Barcelona. L’emperador Carles VI li concedí el títol de comte de Rifós.
El 6 de setembre de 1714 féu de mitjancer entre el govern i Villarroel, que acabava de dimitir, perquè aquest comuniqués als borbònics que les autoritats és negaven a la rendició proposada pel duc de Berwick.
Per ordre de Berwick, el dia 2 d’octubre fou expulsat del país a perpetuïtat.
(Catalunya, segle XIV – Avinyó ?, França, segle XIV)
Eclesiàstic mercedari. Personatge de vida desconeguda que residí a la cort d’Avinyó.
Escriví una obra. De laudibus Benedicti XIII. Hom diu que per aquesta causa el papa Benet XIII el féu cardenal.
(Catalunya, segle IX – Elna, Rosselló, 916)
Bisbe d’Elna (885-916). Fill de Sunifred I d’Urgell i d’Ermessenda i germà de Guifré el Pilós.
Fou nomenat bisbe gràcies al seu germà, Miró I el Vell, comte de Rosselló i adjunt de Guifre I. S’inicià així el costum que els comtes catalans nomenessin, de forma més o menys directa, familiars pròxims per a les seus episcopals dels seus territoris, per tal d’enfortir el poder comtal.
Havia reconegut Ot, bisbe de París, com a rei de França, i es trobà amb problemes quan Carles el Simple restaurà la monarquia carolíngia; anà a cercar l’ajut del papa a Roma (897), i l’any següent trameté ja delegats al rei Carles.
(Granollers, Vallès Oriental, segle XIV – Barcelona, 7 maig 1361)
Prelat. Fou nomenat bisbe de Vic el 1345 i bisbe de Barcelona en 1346, com a successor del prestigiós Bernat Oliver, traslladat aleshores a Tortosa.
És autor de diverses constitucions sinodals, encara que passà anys residint fora del seu bisbat.
En ocasió d’una gran epidèmia de pesta convertí el palau episcopal en hospital, i vengué les seves joies per auxiliar els malalts. Ell mateix caigué empestat, però se salvà. En agraïment per la seva guarició fundà la confraria de Santa Eulàlia, que existí fins al segle XVIII.
A la seva mort fou succeït per Guillem de Torrelles.
(Castalla, Alcoià, 1730 – Terol, Aragó, 1799)
Bisbe de Terol (1795-99). Es doctorà en teologia i dret canònic a la Universitat de València i obtingué un benefici a la parròquia de Sant Martí de València.
Allà conegué el canonge magistral Josep Climent, que en ésser nomenat bisbe de Barcelona (1766) se l’endugué i el nomenà ardiaca de Santa Maria del Mar i, després, provisor, vicari general i canonge de la catedral de Barcelona.
Després del 1775 obtingué la canongia doctoral de València, on defensà d’escrit i de paraula l’ortodòxia del bisbe Climent.
Nomenat bisbe de Terol (1795) es remarcà per les seves pastorals i zel i sobretot per l’erecció de la Casa Hospicio de la Misericordia, que començà el 1798 i no pogué veure acabada.
Dades dels Països Catalans 