Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Ros de Medrano, Manuel

2 Respostes

(Orense, Galícia, 12 setembre 1756 – Tortosa, Baix Ebre, 23 setembre 1821)

Prelat. Advocat conegut per la seva defensa dels béns eclesiàstics, es féu sacerdot en ésser-li ofert un càrrec eclesiàstic a Santander.

Fou canonge d’Ourense i de Santiago (1806) i membre de la Junta de Govern de Santiago durant la guerra contra Napoleó.

Diputat a les corts de Cadis, escriví la Carta Misiva contra Bartolomé José Gallardo, per la qual fou condemnat. Restaurat el règim absolutista, atacà les corts de Cadis en una requisitòria de vint-i-un punts.

El 1815 fou nomenat bisbe de Tortosa; les seves pastorals condemnaven les idees liberals i també les de la Il·lustració; defensà l’ús de la llengua catalana en la predicació.

El 1821 la pesta atacà Tortosa, però ell es negà a sortir de la ciutat i morí del contagi.

Ros, Alexandre Domènec de

Deixa un comentari

(Lleida, 1598 – Madrid, 1656)

Escriptor polític i eclesiàstic. Fou protonotari apostòlic i degà de l’església de Tortosa.

Escriví l’opuscle Abeja barberina, elogi al papa Urbà VIII, imprès a Roma el 1639.

En esclatar la guerra dels Segadors es mostrà partidari de Felip IV.

És autor de Cataluña desengañada. Discursos políticos, obra publicada a Nàpols el 1646, i de Representación a Felipe IV a nombre del Principado confesando su rebelión, que restà inèdita.

Roquer i Vilarrasa, Ramon

Deixa un comentari

(Ripoll, Ripollès, 1901 – Barcelona, 1978)

Eclesiàstic i escriptor. Després de doctorar-se en teologia a Roma (1925), es llicencià en filosofia i lletres a Barcelona (1929).

Fou professor de filosofia a la Universitat de Barcelona des del 1929, i el 1932 hi guanyà una càtedra. Fou membre de la Societat Internacional de Pedagogia Comparada.

Col·laborador de “La Vanguardia”, publicà llibres com ara La moral contingentista de Emilio Boutroux (1929), Lecciones de ética (1933), Ontología y teoría del conocimiento (1943), La plegaria eterna (1950), Semana Santa (1950), i la traducció, el pròleg i les notes del Nou Testament de La Santa Biblia (1967).

Roquer, Josep

Deixa un comentari

(Sant Joan de Fàbregues, Osona, 1755 – 1835)

Eclesiàstic. Fou rector de Tavertet i vicari de l’hospital de Vic.

És autor d’una versió catalana del Nou Testament i de diversos llibres de devoció i de religió en general, escrits també en català i adreçats al públic senzill: Bon dia del cristià (1828), Bon vespre de la glória eterna (1831), Bona nit empleada en piadosos exercicis (2a. edició, 1834), Món nou renovat (1835).

Rojas-Borja i Artés, Francesc de

Deixa un comentari

(València, vers 1604 – Cartagena, Múrcia, 17 juliol 1684)

Eclesiàstic. Estudià lleis a Salamanca.

Nomenat auditor de la Rota per la corona catalano-aragonesa, visqué uns vint anys a Roma, fins que fou nomenat arquebisbe de Tarragona (1653).

Celebrà dos concilis provincials el 1654 i el 1659. El 1663 fou traslladat a Àvila i posteriorment a Cartagena.

Les seves Decisiones Sacrae Rotae foren impreses a Lió el 1662.

Rocabertí i Desfar, Guillem de

3 Respostes

(Catalunya, segle XIII – Tarragona, 25 febrer 1315)

Eclesiàstic. Era fill del vescomte Dalmau VI de Rocabertí i de Palau, i germà de Guerau i de Jofre IV.

Fou arquebisbe de Tarragona des del 1309 fins al 1315, com a successor de Roderic Tello.

El 1314, a Lleida, casà l’infant Alfons, futur Alfons III el Benigne, amb la seva primera muller Teresa d’Entença. Signà aleshores la concessió del comtat d’Urgell a favor dels contraents.

Fou succeït a l’arxidiòcesi per Eiximèn de Luna.

Rocabertí i de Safortesa, Joan Tomàs de

6 Respostes

(Peralada, Alt Empordà, 4 març 1627 – Madrid, 13 juny 1699)

Eclesiàstic. Fill de Francesc Jofre I de Rocabertí i de Pacs.

Ingressà a l’orde dominicà i n’arribà a ésser el general. Fou virrei de València i inquisidor general.

Nomenat arquebisbe de València per Innocent XI, el mateix papa el féu prelat domèstic.

És autor dels tractats Alimento espiritual (1688) i De auctoritate Romani Pontificis ((1691), on defensà l’autoritat pontifícia.

Rocabertí, Ramon de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XII – Tarragona, 6 gener 1215)

Eclesiàstic. Fill probable del vescomte Dalmau IV de Rocabertí.

Fou nomenat arquebisbe de Tarragona el 1198 i el mateix any assistí a la reunió de Girona, on es dispensaren diversos decrets contra els valdesos i altres heretges.

Anà sovint en seguici del rei Pere I el Catòlic i el 1212, estan a Osca, li féu prometre que no empenyoraria els béns de Tarragona ni del seu camp per a ajuda militar del Llenguadoc, en la guerra dels albigesos.

El 1213 assistí al concili de Perpinyà i trameté a París, per mitjà del bisbe de Barcelona, les lletres del papa Innocenci III per deturar la croada contra el Llenguadoc, cosa que no aconseguí.

Rocabertí, Pere de

3 Respostes

(Catalunya, segle XIV)

Prelat. Era fill del vescomte Dalmau VI de Rocabertí i de Palau.

Tingué una canongia a Elna, d’on obtingué la pabordia el 1316. Fou bisbe de Girona (1318-24).

Sembla que pot ser aquest l’homònim que el 1321, en unió de Ramon de Vilamarí, posseïa el castell de Borrassà.

Rocabertí, Benet de

Deixa un comentari

(Catalunya, vers 1200 – Tarragona, 1268)

Eclesiàstic. Fill probable del vescomte Dalmau V de Rocabertí.

Fou nomenat arquebisbe de Tarragona el 1252. Intervingué en tots els afers importants de la política del seu temps. El 1253 féu acatar a l’infant Alfons la partició dels regnes disposada per Jaume I el 1267; batejà, a Constantí, el príncep Jaume, el futur rei Jaume II, fill de l’infant Pere el Gran.

Féu celebrar tres concilis provincials el 1253, el 1256, trobant-se ell a Roma, i el tercer el 1266; hi féu obligatòries les disposicions del cardenal de Santa Sabina i lluità per mantenir les immunitats eclesiàstiques i per aplicar les excomunions contra els concubinaris i altres infractors del dret eclesiàstic.