Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Vives -bisbe Barcelona, s. X-

1 Resposta

(Catalunya, segle X – Barcelona, 995)

Bisbe de Barcelona (973-995). Successor de Pere.

L’any 985 pogué escapar de la ciutat a l’ocasió de ser atacada i presa per Al-Mansur. Alliberada la capital, hi tornà, segurament ja des del 987, any en què la ciutat apareix lliure de sarraïns.

Dos anys després era començada la restauració del convent de Sant Pere de les Puel·les, destruït pels invasors. La restauració prosseguia el 992.

Fou succeït per Aeci.

No té el menor fonament històric la suposada arribada per mar de les restes de santa Madrona, en temps d’aquest prelat.

Virgili, Francesc

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVI – segle XVII)

Prelat. Fou bisbe de Lleida del 1599 al 1620.

Hi convocà dos sínodes. Promulgà constitucions d’importància.

Vinyes i Camplà, Josep

1 Resposta

(Reus, Baix Camp, 8 març 1847 – Tarragona, 6 abril 1928)

Teòleg i eclesiàstic.

Entre les seves obres sobresurten un Tratado filosófico-teológico acerca de lo sobrenatural (1883), la Defensa del llibre anterior, apareguda el 1886 i un Compendio de la Historia de la Iglesia (1912, en tres volums).

Vinyals de la Torre i Esquerrer -germans-

Deixa un comentari

Benet Vinyals de la Torre i Esquerrer  (Catalunya, segle XVII – segle XVIII)  Eclesiàstic. Fou arxipreste d’Àger i canonge penitencier de Tarragona. En 1706 fou nomenat predicador de Carles d’Àustria, del qual seria un acompanyant fidel. En 1712 publicà alguns dels seus sermons. en 1715 fou desterrat pels borbònics. Deixà inèdits diversos escrits de caràcter filosòfic.

Guillem Vinyals de la Torre i Esquerrer  (Catalunya, segle XVII – segle XVIII)  Eclesiàstic. El 1713 fugí de Barcelona per no trobar-s’hi durant el setge dels borbònics.

Manuel Vinyals de la Torre i Esquerrer  (Catalunya, segle XVII – segle XVIII)  Sacerdot. El 1702 era secretari de la Inquisició, a Barcelona. Mantingué el càrrec en temps de Carles d’Àustria.

Viñets, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XIX – 1885)

Eclesiàstic i historiador.

Fou ben conegut com a predicador en català, en un temps en què no era gens freqüent que els oradors sagrats gosessin seguir el seu exemple.

És autor d’alguns escrits sobre temes històrics.

Vileta, Joan Lluís

1 Resposta

(Barcelona, segle XVI – 1583)

Filòsof i eclesiàstic. Fill del sabater barceloní Pere Vileta.

Mestre en arts (1546), fou catedràtic de filosofia des del 1547, ajudant de la càtedra de teologia de Damià Hortolà des del 1553 i, després de doctorar-se en teologia a Salamanca el 1555, catedràtic de teologia des del 1559 a la Universitat de Barcelona.

El 1561 anà al concili de Trento amb el bisbe Caçador, i aconseguí que fos revocada la inclusió de Ramon Llull a l’índex (1563). Fou recompensat al seu retorn a Barcelona amb la dignitat capitular de penitencier (1565) i amb la concessió vitalícia de la càtedra lul·liana de la Universitat de Barcelona.

Del 1567 al 1582 tingué cura de la biblioteca de la catedral, i el 1567 fou també nomenat per vida catedràtic de teologia de la universitat. El 1580 fou, amb Francesc Calçà, un dels jutges del certamen poètic celebrat a Barcelona.

És autor d’una Disputatio de communione (Venècia, 1562), que sostingué a Trento, i de Concio de divino Spiritu et Catholicae Ecllesiae (Pàdua, 1563). Edità a Barcelona l’Ars brevis de Ramon Llull (1565), que dedicà als patrons de l’escola lul·liana de Barcelona.

Seguint la línia dels humanistes florentins, intentà de conciliar Plató i Aristòtil en In Aristotelis philosophiam acromaticam (1569), i el 1582 publicà encara un Appendix defensionis D.R. Lullii doctrinae, amb molta documentació.

Reuní una biblioteca d’uns 400 volums.

Vileta, Ferran

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XV)

Prelat.

En 1439-42 assistí al concili de Florència, celebrat amb el fi d’arribar a la unió de l’església llatina amb la grega. En el moment de celebrar-se el concili era ja cardenal.

Presentà una proposició, que no fou acceptada pels grecs delegats de Constantinoble.

Vilarrasa i Costa, Eduard Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, vers 1825 – vers 1890)

Eclesiàstic i escriptor apologista. Estudià al seminari de Barcelona, i fou rector de la Concepció, i més tard oficial a la cúria del bisbat.

Per la seva posició, ortodoxa i conservadora, fou combatut i malvist pels liberals i els progressistes de l’època; en canvi, tingué la confiança dels bisbes, i és tradició que el rei Alfons XII el volia recompensar amb una mitra, a la qual ell renuncià.

Entre la seva abundant producció hi ha Palabras de un creyente a los gobiernos y al pueblo (1858), que és una refutació de les doctrines de F.R. De Lamennais, La dignidad, la educación, la fe y la economia (1865), Pío IX. Historia documentada de su vida (1871), Historia de las revoluciones sufridas por la Iglesia Católica (1878) i Sublimidades del cristianismo.

Vilaró, Ponç de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII – Igualada, Anoia, 1306)

Eclesiàstic. Fou prepòsit de la canònica de Solsona des del 1265, on féu reconstruir el palau del prepòsit i la casa de la canònica.

El 1302 fou nomenat bisbe de Vic. Donà permís a les monges de Santa Margarida de Vila-seca per a establir el seu convent a Vic, i a les de Santa Llúcia de Rajadell per a fundar una casa a Cervera (1303).

Li calgué oposar-se a l’abat de Ripoll per conflictes de jurisdicció, i sobretot a Guillema de Bearn, que mantenia una guerra oberta amb la mitra de Vic.

Vilanova, Galceran de

1 Resposta

(Catalunya ?, segle XIV – la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 15 abril 1415)

Eclesiàstic i polític. El 11 de març de 1388 fou elegit bisbe d’Urgell, com a successor de Berenguer d’Erill.

El 1396, en unió del seu germà Francesc, alçà gent armada i fou un dels qui més cooperaren a la defensa del país quan aquest fou envaït pel comte de Foix.

Durant l’interregne que seguí a la mort de Martí l’Humà sostingué lluites contra el comte Arnau Roger de Pallars, malgrat els esforços pacificadors del Parlament de Catalunya.

Era membre de la comissió elegida pel desembre de 1411 com a òrgan executiu del Parlament. Fou ambaixador d’aquest el 1412, amb Guillem de Montcada, prop del comte Jaume d’Urgell, per tal de persuadir aquest d’acceptar de bon grat la sentència de Casp.

Fou succeït per Francisco de Tovía.