(Peralada, Alt Empordà)
Convent dominicà, establert el 1578 pel vescomte Francesc Dalmau de Rocabertí, a l’antic convent de canonges augustinians de la vila.
Compost normalment per quatre comunitaris, fou exclaustrat el 1822 i la seva senzilla edificació es convertí en hospital i caserna de la guàrdia civil.
Ara es troba en ruïnes, però li resta un petit claustre romànic (segle XII) de l’època dels canonges augustinians, restaurat.
(Ascó, Ribera d’Ebre, 3 setembre 1680 – Fuzhou, Xina, 26 maig 1747)
Frare dominicà i sant.
Fou nomenat bisbe i destinat a les missions de la Xina, on morí màrtir.
L’any 1888 fou canonitzat pel papa Lleó XIII amb el nom de Pere Màrtir Sans.
(Barcelona, 20 desembre 1775 – Kesen, Xina, 1 octubre 1829)
Eclesiàstic. L’any 1791 ingressà en l’orde dominicà.
Exercí la càtedra de filosofia i el càrrec de mestre d’estudiants al Col·legi de Sant Vicenç i Sant Ramon.
Incorporat a la província de les Filipines, en la missió d’Ituy, l’any 1806 fou nomenat vicari de Bayombong, i passà després a la missió de Fujian, a la Xina.
Fou consagrat bisbe titular d’Isòpolis, el 1821.
(Olot, Garrotxa, 1850 – Madrid, 1914)
Filòsof i moralista. Dominicà (1870), exercí diversos càrrecs dins l’orde, entre d’altres el de superior de la nova fundació del convent de Barcelona. L’any 1896 fou elegit provincial, càrrec que exercí dues vegades més.
A ell es deu en gran part la restauració de les províncies dominicanes d’Aragó i de la Bètica, així com la fundació de la revista “La Ciencia Tomista”.
És autor de diversos tractats pietosos i teològics, com una Teologia Moral (1906).
Veure> Romeu Bruguera (teòleg dominic català, vers 1261-1313).
(Catalunya, segle XIX)
Dominicà. Fou professor del seminari de Tarragona i des del 1815 rector del col·legi del seu orde a Tortosa. Acusat d’absolutista el 1821, fugí a Andorra.
Acabat el Trienni Liberal publicà les Cartas de un liberal arrepentido, on acusa els liberals, sense excepció, de tota classe de crims.
Afiliat al carlisme, consta que fou director del “Boletín del Ejército Real de Aragón, Valencia y Murcia”.
(Empordà, segle XVII – Solsona, Solsonès, 18 gener 1663)
Frare dominicà i bisbe de Solsona (1657-63). Professà al convent de Santa Caterina de Barcelona (1615) i el mateix any fou tramès a estudiar filosofia al col·legi major de Solsona i teologia a Girona.
Fou catedràtic de teologia de la universitat de Girona (1637-45); provincial dels dominicans de l’antiga Corona Catalano-aragonesa (1645-49).
Com a bisbe endegà el Seminari, protegí la Universitat de Solsona, creada el 1620; féu unes visites pastorals detallades pel seu bisbat.
(Barcelona, 1594 – 1664)
Religiosa dominicana.
Escriví uns Tratados espirituales (1643) i deixà inèdites gran quantitat d’obres pietoses que foren publicades en 24 volums pel seu cosí i arquebisbe de València Joan Tomàs de Rocabertí i de Safortesa del 1679 al 1688.
(Tarragona, 9 març 1653 – Roma, Itàlia, 22 setembre 1747)
Eclesiàstic. Dominicà, fou lector de teologia a Manresa i Barcelona.
Fou rector de l’Acadèmia de Sant Tomàs de Barcelona, i el 1698 prior del convent de Barcelona.
Provincial d’Aragó (1723), el 1725 fou elegit a Bolonya mestre general de l’orde, càrrec que ocupà durant vint-i-dos anys.
La seva obra més important fou la publicació, en vuit volums, del Bullarium Ordinis (1729-40).
(Catalunya, segle XV – Girona, 1451)
Frare dominicà. Confessor de la reina Maria de Castella, muller d’Alfons el Magnànim.
Es probable que influís en el decret reial del 1446 que erigí la Universitat de Girona, de la qual ell fou també professor de teologia.
Dades dels Països Catalans 