Arxiu d'etiquetes: dominics/ques

Tomàs Carnisser

Deixa un comentari

(Lleida, segle XIV – 31 desembre 1373)

Religiós dominicà, venerat com a sant. Professà al convent de Lleida i fou lector de la Universitat de Lleida.

Fou deixeble seu Vicent Ferrer, que sovint parlà elogiosament del seu mestre. Mestre de novicis també a Lleida, formà Pere de Queralt, venerat també com a sant.

Morí el 31 de desembre i tot seguit li fou donat culte local. Vicent Ferrer, el 1393, féu reconèixer el seu cos, que es trobà incorrupte.

Anys més tard el seu cos i el de Pere de Queralt foren traslladats al nou convent de Lleida i posats en dos sarcòfags a l’altar del Roser, desapareguts el 1835, excepte el cap de Tomàs, que es conservava en un reliquiari a la capella reial.

Tió, Jaume

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 1662)

Frare dominicà i teòleg. El 1618 professà al convent de Santa Caterina de Barcelona, on estudià filosofia. Completà la formació i féu teologia al col·legi de Sant Miquel de Solsona, d’on fou professor el 1628.

El 1639 era professor de teologia a Barcelona i obtingué el títol de mestre de teologia el 1645. Tingué altres càrrecs dins l’orde, com secretari de visita, prior de Vic (1644) i de Barcelona (1649).

És autor d’un comentari llatí sobre De scientia Dei i De Trinitate de Tomàs d’Aquino, conservat manuscrit a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona.

Tàrrega, Ramon de

Deixa un comentari

(Tàrrega, Urgell, 1310 – Barcelona, 20 setembre 1371)

Convers jueu, escriptor herètic i frare dominicà. Es convertí al cristianisme a dotze anys i es féu dominicà. Estudià filosofia i teologia.

Escriví algunes obres (De invocatione daemonum, Conclusiones variae, De secretis naturae i De alchimia) amb proposicions herètiques. Per això fou denunciat al Sant Ofici i empresonat. El seu cas féu molt soroll, i a despit que el volgué defensar l’inquisidor Eimeric, no es volgué retractar.

El 1369 el papa Gregori XI disposà que fossin revisats els seus escrits. Entretant estava detingut al convent de Santa Caterina de Barcelona, on fou trobat mort al seu llit, fet que donà peu que algú cregués que la seva mort havia estat provocada.

En vida i mort aixecà molta polèmica; fou anomenat per alguns el Ramon Llull de Tàrrega.

Sorió, Baltasar

Deixa un comentari

(València, vers 1457 – Tortosa, Baix Ebre, 1557)

Escriptor apologètic dominicà. Mestre en teologia a València (1501), vinculat al convent de l’orde de Barcelona i a partir del 1530 sobretot a Tortosa, on fundà un estudi general (1530) i un col·legi per als moriscs (1544) i fomentà la impressió de llibres.

Representant vigorós de l’esperit tradicional, s’oposà a la reforma de l’orde. Fou jutge en el certamen poètic de Santa Caterina, a València (1511).

Publicà diversos tractats teològics (1511-22), un d’ells contra Lefèvre d’Étaples (Apologeticus pro unica Magdalena, 1521); deixà inèdit un opuscle De viris illustribus de la província aragonesa de l’orde, editat el 1950.

Simó, Arnau

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV)

Escriptor i prelat. Era frare dominicà.

El 1351 figurava ja citat a les fallides negociacions per casar Joan, hereu del comtat d’Empúries, amb una filla del difunt Joan de Randazzo.

Després fou bisbe d’Ottana (Sardenya). El 1382 era bisbe auxiliar de Saragossa.

Traduí al català les històries de Justí.

Saplana, Pere

1 Resposta

(Catalunya, segle XIV – Tarragona ?, segle XIV)

Frare dominicà i conventual de Tarragona.

Alguns manuscrits el fan autor d’una versió catalana del tractat De la consolació de la filosofia, de Boeci. D’altres còpies atribueixen la versió a Antoni Ginebreda, també predicador. Hom ha insinuat que aquest podria haver acabat la tasca del primer.

La traducció és dedicada a l’infant Jaume de Mallorca, quan aquest es trobava pres a Barcelona, circumstància que permet de situat el treball pels anys 1358-62.

Santjoan, Jaume

Deixa un comentari

(Catalunya, vers 1396 – Barcelona, vers 1445)

Dominicà del convent de Santa Caterina de Barcelona.

Vers el 1421, amb motiu d’una estada i predicació a Sóller (Mallorca), recollí la tradició del miraculós viatge de Ramon de Penyafort de Barcelona a Mallorca, que ell deixà escrita en llatí i que Diago traduí i inclogué en la seva Historia de la provincia de Aragón (1599).

Més tard, a Roma, féu una relació verbal d’aquest viatge miraculós al cardenal Valentinenci.

Santagustí, Joan de

Deixa un comentari

(Lleida, segle XV – Còrdova, Andalusia, 1476)

Dominicà, venerat per l’orde com a beat. Professà al convent de Lleida, d’on fou professor de la universitat.

Fou elegit tercer vicari provincial dels dominicans observants i gràcies a l’ajut de Joan II aconseguí d’introduir la reforma dominicana al regne de València, on fundà el 1473 el convent de Corpus Christi de Llutxent (Vall d’Albaida), del qual fou el primer prior. Més tard fundà el convent de Sant Onofre, extramurs de València. Predicà a València, a Oriola i, finalment, a Andalusia.

S’establí a Còrdova, on fundà la primera confraria del Roser de la regió; hi morí i fou enterrat a l’església del convent de Sant Pau.

El 1477 es féu una enquesta sobre la seva vida i començà a ésser venerat sense procés formal de beatificació. El seu culte passà més tard al convent de Lleida.

Santa Caterina de Barcelona

44 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Antic convent de frares dominicans.

Establert l’orde en aquesta ciutat el 1219, al final del segle XIII ja tenia construïda l’església, un claustre i diferents dependències conventuals, que foren ampliades successivament, fins que foren totalment destruïdes el 1837. Estaven situades a l’antic raval de Sant Pere.

Es conserven nombrosos gràfics i restes decoratives d’aquest singular conjunt monumental, de tanta influència en el posterior desenvolupament de l’arquitectura gòtica barcelonina.

Contenia nombrosos monuments funeraris, d’un gran interès des del punt de vista de l’escultura, i altres obres d’art.

Sant Vicent Ferrer, Col·legi de

Deixa un comentari

(Barcelona)

Col·legi per a formació de frares dominicans de la província d’Aragó.

Fundat el 1668 al carrer de Tallers, a tocar de les muralles. S’intitulava de Sant Vicent Ferrer i de Sant Ramon de Penyafort. El 1758 fou traslladat a l’antic convent de les Repenedides, del carrer de Sant Pau, on subsistí fins el 1835.

S’hi ensenyava filosofia i teologia i s’hi donaven set cursos. La meitat dels seus alumnes procedia del convent de Santa Caterina de Barcelona, i l’altra meitat de la resta de convents de la província d’Aragó; cada convent tenia un nombre fixat d’estudiants.

El seu cos docent i de servei era, el 1830, de 15 membres.