(Illes Balears, segle XV)
Cavaller i secretari d’Alfons IV el Magnànim.
Fou ambaixador català a Nàpols (1452), per tal de demanar l’ajut reial en la revolta dels forans.
(Illes Balears, segle XV)
Cavaller i secretari d’Alfons IV el Magnànim.
Fou ambaixador català a Nàpols (1452), per tal de demanar l’ajut reial en la revolta dels forans.
(Catalunya, segle XV – segle XVI)
Diplomàtic. El 1513 fou cònsol català a Nàpols.
(Illes Balears, segle XV)
Nét de Berenguer Despuig. Fou ambaixador (1475) de Mallorca al rei, com també ho fou el seu nét Nicolau Despuig i de Santmartí (Illes Balears, segle XVI) Ambaixador de Mallorca (1548) davant de Carles I, el qual l’armà cavaller a Augsburg.
Francesc fou el pare de:
(Xàtiva, Costera, 1423 – Roma, Itàlia, 2 setembre 1483)
Cardenal. Nebot de Lluís Despuig. Fou arquebisbe de Mont-real de Sicília (1458-83) i nomenat canceller (a1470) de Ferran II el Catòlic durant el seu regnat a Sicília.
El 1475 fou nomenat arquebisbe de Saragossa, mitra que hagué de renunciar el 1478 a causa de l’hostilitat de Joan II el Sense Fe; fou també bisbe de Capaccio, i abat comendatari de San Pietro d’Èboli. Sixt IV el creà cardenal (1473-83).
Per delegació del papa acomplí diverses missions de caire polític i diplomàtic davant de l’emperador Frederic III i de la dieta de Frankfurt.
(Palma de Mallorca, 24 novembre 1848 – Madrid, 21 agost 1927)
Polític. Fill de Ferran Cotoner i Chacón, i germà de Nicolau. Es casà el 1877 amb la filla del marquès de Mondéjar i comte de Sallent. Establert des de llavors a Madrid. Fou embaixador d’Espanya a Washington.
Encapçalà el partit conservador a les Illes Balears. Fou ininterrompudament diputat a corts espanyoles del 1879 al 1923. Secretari del Congrés dels Diputats el 1884-90 i director general d’Administració Local (1890-92).
(País Valencià, segle XIII)
Jutge reial de València, almenys entre el novembre de 1278 i l’abril de 1284. En aquest darrer any, i en companyia del bisbe de València Jaspert de Botonac, fou ambaixador de Pere II el Gran a París, tractant de disminuir la tensió amb França. Acomplí amb gran dignitat la seva missió, que resultà ben ingrata per haver-se negat Felip III l’Ardit a rebre l’ambaixada.
Les seves missions diplomàtiques prosseguiren. El 1286, amb Gilabert (IV) de Cruïlles i Ramon de Reus, anà a Roma per veure-hi el papa en nom del nou rei Alfons II el Franc. El 1289 tornà encara a Roma, amb Cruïlles, i foren detinguts i empresonats a Narbona, d’on pogué alliberar-se amb una audaç fugida, i tornà a Catalunya.
(Ribagorça, segle XII – després 1222)
Noble. Fou majordom del rei Pere I el Catòlic, el qual assistí a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212).
A la mort del rei (1213), fou un dels ambaixadors a Roma per demanar al papa Innocenci III l’alliberament de l’infant Jaume per part de Simó de Montfort, i formà part, des del 1216, del consell de regència constituït per designació papal.
Implicat en les lluites nobiliàries aragoneses, es lligà al bàndol favorable del rei, de Pero Ahonés, lligam refermat pel casament d’aquest amb una neboda seva.
Fou l’oncle de Pere Cornell.
(Ribesaltes, Rosselló, segle XIV – Catalunya Nord, segle XIV)
Senyor de Pontellà. Majordom de Jaume III de Mallorca, fou ambaixador seu prop de Pere III de Catalunya (1340), i l’acompanyà (1342) a Barcelona en l’entrevista que precedí la guerra entre ambdós sobirans.
Restà fidel a Jaume III; defensà, sense èxit, Cotlliure, i s’ocupà de les negociacions de rendició de Perpinyà (1344). Seguí el seu rei a l’exili, i els béns li foren confiscats.
(Masquerola, Aragó, 1410 ? – València, 1474)
Eclesiàstic i diplomàtic. Fou canonge del capítol de València.
Regalà a la seu dos antependis, amb escenes de la Crucifixió i la Resurrecció, finament brodats, que es conserven actualment.
(País Valencià, segle XV – València, 14 agost 1544)
Diplomàtic. Fill de Francesc Carròs de Vilaragut i Bellvís, de qui heretà la baronia de Toga. Patge reial des del 1477, es casà el 1493 amb una filla del baró de Càrcer. El 1506 formà part de la comitiva que acompanyà Ferran II de Catalunya i Germana de Foix a Itàlia.
Ambaixador reial a Anglaterra (1509-15), refermà les relacions, ja cordials, amb aquest país per tal de fer cara a l’hostilitat de Lluís XII. El 1518 fou nomenat ambaixador a Roma, on ja hi havia Jeroni de Vic. L’ocupació del càrrec per part de dos catalans provocà una reacció violenta: el 1520 fou rellevat pel castellà Juan Manuel i tornà a València.
Fou governador de Xàtiva i batlle general de València, càrrecs que passaren al seu fill Lluís Carròs de Vilaragut i Eslava.