(País Valencià, segle XIV – segle XV)
Dama. Era filla del duc Alfons I de Gandia i de Violant d’Arenós. Germans seus foren Alfons II de Gandia i Pere de Villena.
Es casà amb el seu cosí Jaume de Prades. En tingué dues filles: Violant, casada amb Bernat Joan de Cabrera, i una altra de maridada amb el comte de Ventimiglia.
Eren fills d’Alfons Sanç de Vilaragut i Pardo de la Casta.
Anna Margarida Sanç de Vilaragut i de Castellví (País Valencià, segle XVII) Muller de Dídac de Fenollet i d’Albinyana, senyor del Genovés. Els seus descendents reberen la successió de Maria Sanç de Vilaragut i de Joaquim Enríquez del Oro y Mendoza, els quals no tingueren fills.
Jordi Sanç de Vilaragut i de Castellví (País Valencià, segle XVII – 1676) Segon comte d’Olocau. Fou creat marquès de Llanera (1650). Es casà amb Agnès Abreu i de Luna, sisena comtessa de Regalados. La successió anà a parar a la seva filla:
(País Valencià, 1356 – València, 1433)
Filla de Joan de Vilaragut i de Romaní, senyor d’Albaida, i d’Isabel Carròs i Ximenes de Borriol, pel cognom de la qual fou coneguda. Hom suposa que es deia Isabel, Anna o Margarida. Molt jove, es casà amb Juan Ximénez de Urrea, senyor d’Alcalatén, del qual tingué una filla; però una malaltia mental d’ell i la intervenció de la sogra, María de Atrosillo, provocaren la separació del matrimoni.
Carrossa entrà al servei de Violant de Bar vers el 1380, i tingué una gran influència a la cort dels ducs de Girona. La seva intervenció en afers d’estat i de govern causà malestar entre els nobles, que, a la cort de Montsó (1389), l’acusaren d’adulteri, potser calumniosament. Joan I el Caçador es mostrà intolerant amb ells, però una amenaçadora reunió de gent armada i una petició del Consell de Cent l’obligaren a expulsar-la de la cort.
Ella s’establí a Corbera de la Ribera, que posseïa juntament amb Albaida, després de litigar amb Berenguer de Vilaragut i de Boïl, la part del qual els reis redimiren (1387) i la hi lliuraren. Vídua, es casà amb Pere Pardo de la Casta i tingué un fill, Joan Carròs de Vilaragut, que fou senyor d’Albaida, però hagué d’adoptar el cognom de Carròs de Vilaragut.
(País Valencià, segle XV – vers 1450)
Dama. Era filla natural de Nicolau de Vilaragut i de Boïl i de Teresa Álvarez d’Haro, dama castellana. Es casà amb Galvany de Villena. La seva mare li deixà per heretatge l’usdefruit dels seus béns. La propietat d’aquests era per a Joan Jeroni de Vilaragut i de Prades, fill del seu germà Joan i de l’ex-reina Margarida de Prades.
(País Valencià, segle XVIII)
Dama, òlim Chiriboga. Filla de Margarida Sanç Vilaragut i Abreu de Luna i de Tomàs Chiriboga y Mendoza. Succeí a la seva mare com a quarta marquesa de Llanera i cinquena comtessa d’Olocau.
No tingué fills del seu marit, Joaquín Enríquez del Oro y Mendoza, per la qual cosa la successió passà als Fenollet descendents d’Anna Margarida Sanç de Vilaragut i de Castellví.
(València, segle XIII – Eivissa ?, segle XIV)
Dama. Era muller del cronista Ramon Muntaner. Els seus pares posseïen l’alqueria de Xilvella, prop de València. Conegué al qui havia d’ésser el seu marit el 1298 o 1299, durant un viatge de Muntaner per veure els seus familiars, establerts aleshores a València.
Emparaulat el compromís de matrimoni, Valençona esperà Ramon durant dotze o tretze anys, durant els quals ell serví a Sicília, a la Companyia d’Orient i a l’illa de Gerba, en un seguit d’aventures extraordinàries que no li permetien de tornar. Finalment es casaren a València (1311).
Valençona visqué amb el seu marit a Gerba fins al 1313, any en que fou treta de l’illa per temor d’un atac angeví. Aleshores ja havia tingut dos fills i esperava una filla que havia de néixer a València. El seu marit no se’ls reuní fins al 1316, quan posà punt final a la seva existència aventurera.
El 1322 acompanyà Muntaner a Mallorca i a Eivissa. En aquesta segona illa restaria vídua el 1336. Vivia encara el 1350.
Veure> Blanca de Mataplana (dama del segle XIII).
(País Valencià, segle XV)
Dama. Fou una figura molt coneguda als cenacles literaris. Tingué correspondència culta amb Bernat Fenollar.
Ha estat citada als poemes d’aquest escriptor, així com amb un de Simó Pastor i en un anònim castellà, que la lloa per la seva gran bellesa.
Veure> Constança de Sogorb (dama valenciana, s XIII i XIV).
(Catalunya Nord, segle XIV – 1413)
Fill de Bernat (V) de So i de Vilaragut, i de Blanca d’Aragall, als quals succeï a les senyories de Miralles, Queralt, Ansovell i Arànser. Fou capità general de Conflent i Cerdanya.
Assistí a l’expedició de Sardenya (1409) i fou governador del palau papal d’Avinyó quan Benet XIII es trobava assetjat, i hagué de capitular el 1411.
La seva néta fou Blanca de So i de Sagarriga (Catalunya Nord, segle XV) Aportà el vescomtat d’Évol al seu marit Pere Galceran de Castre-Pinós i de Tramaced, i llurs descendents empraren algunes vegades com a primer cognom el de So, bé sol, bé unit al de Castre-Pinós.
Dades dels Països Catalans 