(Palma de Mallorca, segle XIV)
Ciutadà. El 1343 formà part de la delegació que lliurà la capital a Pere III el Cerimoniós, quan aquest envaí l’illa per desposseir Jaume III de Mallorca.
L’acompanyà com a conseller a la segona campanya del Rosselló (1344).
(País Valencià, segle XV – 1449)
Ardiaca d’Elna. Fill de Nicolau de Pròixida i Carròs, i germà d’Olf, Gilabert. Nicolau i Tomàs.
Fou ardiaca d’Elna i després, secularitzat, conseller reial i camarlenc de la reina Maria de Castella, que jurà les treves amb Castella (1430).
Veure> Pere de Berga (jurista i conseller de Joan I, segle XIV-1408).
(Palma de Mallorca, 1552 – Valladolid, Castella, 1604)
Pintor i escriptor. Publicà Sacro trofeo de Cristo (1599) i deixà inèdits uns Exercicios militares. Fou cavaller de l’orde de Sant Joan de Jerusalem (1598) i jurat en cap (1603-04).
Conreà la pintura religiosa i, en menor quantitat, el retrat; deixà també diversos dibuixos.
Fou el pare de Salvador d’Olesa i Sureda (Illes Balears, 1601 – 1682) Fou jurat en cap de Mallorca el 1666 i conseller militar el 1639, el 1642, el 1645, el 1651, el 1657 i el 1659. El 1640 era amb les forces de Felip IV al setge de Tarragona. Es casà amb la pubilla Quitèria Ballester i Guerau, que li aportà les cavalleries de Santa Maria del Camí i de Binibassí, a Sóller i el rafal Catí de Palma. Per aquest fet tots els successius hereus, fins a les lleis desvinculadores, es cognomenaren Ballester d’Olesa. Llur fill i hereu fou:
Jaume Ballester d’Olesa (Illes Balears, 1625 – 1699) Fou regidor de Mallorca pels cavallers (1685), governador de Manacor i veguer de Mallorca (1678). Fou l’avi de:
Nicolau Ballester d’Olesa i Fuster (Illes Balears, 1696 – 1742) Regidor perpetu de Palma de Mallorca i cavaller d’Alcántara. Heretà els fideïcomisos dels Ferragut i Fuster. Fou el pare de:
(Oriola, Baix Segura, segle XVI – segle XVII)
Noble i membre del Consell Reial. Felip III li encarregà la impressió en llengua vernacla del Llibre de capitols, ab los quals se arrenden i colecten los Drets Reals de Su Magestad en la Governació i Baylia general de Oriola y Alacant y les Declaracions de com se practiquen i executen (Oriola, 1613).
És autor del manuscrit Llibre dels Estatuts i ordinacions respectants al govern de la ciutat d’Alacant, y Regimens d’aquella.
(País Valencià, segle XV – Itàlia, segle XV)
Conseller d’Alfons IV el Magnànim i alcaid dels castells de Tropea i Monteleone, a Calàbria. Fill de Joan del Milà i de Centelles i de Caterina de Borja i Martí, i germà de Lluís Joan.
Es casa amb Cubella del Duce i foren pares de:
Foren fills de Berenguer Mercader i Miró, i d’Elisabet Mercader i Sabata.
Honorat Berenguer Mercader i Mercader (País Valencià, segle XV – segle XVI) Conseller de Joan II el Sense Fe. Fou batlle general de València. Tingué grans conflictes amb els jurats valencians, el 1483, quan tractà d’imposar-los les limitacions que havia disposat el rei Ferran II el Catòlic. A la seva mort, sense fills, fou succeït pel seu germà Pere.
Pere Mercader i Mercader (País Valencià, segle XV – 1520) Heretà Xestalcamp del seu pare i Bunyol del seu germà. Fou coper major de Joan II el Sense Fe i cambrer de Ferran II el Catòlic. Els seus fills formaren les dues línies del llinatge: Joan Mercader i de Blanes inicià la línia principal de Bunyol, i Baltasar Mercader i de Blanes la línia secundària de Xest.
(Rosselló, segle XV – després 1494)
Conseller de Joan II el Sense Fe i ambaixador de Frederic III, rei de romans.
Els seus descendents sembla que s’extingiren amb Maria de Llupià i de Puig (Rosselló, segle XVII – 1646) Muller de Jeroni de Ferrer i de Real.
(Perpinyà, segle XVI – 1569)
Doctor en dret (àlies Francesc Mestre). Fill de Francesc Giginta, al qual succeí com a conseller de la Universitat de Perpinyà. Es distingí durant el setge de Perpinyà (1542) pel delfí Enric de França.
Fou nomenat regent de la cancelleria reial del Consell d’Aragó (1549) i agraciat amb privilegi de noble (1560).
Foren fills seus Miquel de Giginta i d’Oms, i:
(València, segle XVI – segle XVII)
Poeta. Generós, jurat i conseller de València. Fou un dels fundadors de l’Acadèmia dels Nocturns, de la qual fou secretari amb el sobrenom de Descuido.
Algunes composicions seves, en castellà, figuren en el Cancionero de l’Acadèmia (1605-06) i en una de les justes poètiques publicades per Bernat Català de Valeriola (1602).
Dades dels Països Catalans 