Arxiu d'etiquetes: consellers/es

Vinyoles, Narcís

4 Respostes

(València, vers 1445 – 1517)

Escriptor. Ciutadà de València. Fou conseller i jurat de la ciutat, administrador de llotja i comptador de la generalitat, entre el 1468 i el 1516. Concursà i intervingué en diversos certàmens poètics amb poesies de caràcter religiós; en aquest aspecte, publicà, en prosa i vers, una Homelia sobre lo psalm del Miserere mei Deus (1499).

Les seves poesies amoroses són retòriques, i se centren en casos d’elemental casuística sentimental, però d’una manera evidentment deliberada tendeix a donar al decasíl·lab català un ritme de tipus italià. És també autor de poesies en “llengua toscana”.

A instàncies de Lluís Carròs i Pere Boïl traduí del llatí al castellà el Supplementum cronicarum de Felippo Foresto (Suma de todas las crónicas del mundo, una de les primeres edicions en llengua castellana a València, 1510).

Potser allò més curiós de la seva producció literària és la seva intervenció en els Escacs d’amor, en col·laboració amb Francí de Castellví i Bernat Fenollar. Vinyoles expressa amb gràcia, elegància i gran enginy el moviment de cada jugada. És també autor d’una de les poesies que clouen Lo procés de les olives (1497).

Vilaragut i Viscontí, Antoni de

2 Respostes

(València, 1336 – 1400)

Noble. Fill de Ramon de Vilaragut i de Sarrià, i de Grandiana Visconti. Heretà possessions a Sicília, on residí de jove, i les perdé en tornar a València. Conseller de Pere III, fou alcaid de Xàtiva, i per raó de la seva participació en els bàndols familiars, hagué de restituir el càrrec (1378) i anar-se’n de València. Després assistí a la cort de Montsó (1383). Joan I el féu novament alcaid de Xàtiva (1387) i Alaquàs.

Per la seva muller, Joana Mercer i de Sentllir, filla de Mateu Mercer, adquirí la baronia d’Olocau, que vinculà el 1398. Foren els pares de Berenguer i de Ramon de Vilaragut i Mercer.

Fou un notable literat i, a més d’un tractat de falconeria, hom li atribueix la traducció al català de les tragèdies de Sèneca, tres de les quals, Tiestes, Troianes i Medea, en versió literal, i les altres, com a exposició del contingut, en forma novel·lesca, amb supressions i comentaris. Utilitzà per a aquests darrers el De genealogiis deorum de Boccaccio. Per la modernitat del llenguatge i el coneixement del món clàssic, hom ha suggerit que el traductor podria ésser el seu nét (mort el 1446), Antoni de Vilaragut i de Vilanova.

Vilaragut i Mercer, Berenguer de

2 Respostes

(País Valencià, segle XIV – 1449)

Noble. Fill d’Antoni de Vilaragut i Viscontí, baró d’Olocau. Anà amb l’infant Martí a Sicília (1392), i després fou conseller i camarlenc seu. Fou testimoni de la confirmació de la pau amb Gènova (1403). La reina Maria li permeté de residir a Alaquàs si no feia bandositats (1404).

En morir Berenguer de Vilaragut i de Boïl, li fou concedida, pro indiviso amb el seu germà Ramon, una part de les baronies de Corbera i Albaida (1406), però Carrossa de Vilaragut i Carròs reclamà, i el plet continuà. Amb el bastard Joan de Vilaragut, combaté en torneig contra Pere Pardo de la Casta, en defensa de l’antiguitat dels llinatges respectius (1407). Acatà les treves dels bàndols (1411), però més tard reptà Pere Maça de Liçana (1418).

Fou un dels ambaixadors de València al parlament de Tortosa, i durant la guerra de Castella fou un dels qui garantiren les treves (1430). En morir Carrossa (1433), continuà el plet amb la família d’ella per la baronia d’Albaida. Una sentència de la reina Maria, de la qual també fou camarlenc, li restituí els drets, en canvi de restituir al fill de Carrossa la meitat d’una suma que ella li havia pagat (1441).

Es casà amb Maria Eiximenis, i després amb Elionor de Perellós i de Manresa; per això posseí uns castells al Conflent.

Fou germà seu, Ramon de Vilaragut i Mercer  (País Valencià, segle XIV – segle XV)  Senyor de la baronia d’Olocau i camarlenc del rei Martí. Anà a la campanya de Sicília (1392) i tingué possessions a Xàtiva. Fou partidari del comte Jaume II d’Urgell, com tota la família, i lluità contra els Centelles. Reorganitzà els urgellistes vençuts a Morvedre, presidí el parlament dissident a Vinaròs i reuní el de Llíria (1412), precedent del de Casp. Casat amb Felipa de Vilanova, tingué dos fills: Antoni de Vilaragut i de Vilanova, i:

Jaume de Vilaragut i de Vilanova  (País Valencià, segle XIV – segle XV)  Degué ésser l’hereu i degué morir abans que Antoni, germà i successor seu.

Vilaragut, Berenguer de

1 Resposta

(País Valencià, segle XIV – 1357)

Noble. Fill d’un Berenguer. Fou conseller i lloctinent del rei Jaume III de Mallorca, al qual acompanyà (1327) a Barcelona per prestar vassallatge. El 1339 tornà novament a aquesta ciutat a causa de l’homenatge degut pel seu sobirà a Pere III el Cerimoniós. El 1344, a Llançà, caigué presoner dels homes del rei Pere, durant la guerra de despossessió empresa per aquest contra Jaume de Mallorca, monarca al que continuà servint fidelment després de la seva derrota.

Es casà dues vegades: primer amb Sança, filla natural del rei Sanç I de Mallorca, amb la qual tingué Violant de Vilaragut; i després es casà amb Francesca de Boïl, dama valenciana, amb la qual tingué Nicolau de Vilaragut.

Vic i de Corbera, Lluís (I) de

2 Respostes

(País Valencià, 1425 – Santa Maria de la Murta, Ribera Alta, 1477)

Funcionari reial. Senyor de Gallinera i Ebo. Fill i hereu de Guillem (III) de Vic i dels Arcs. Fou conseller del rei Joan II i mestre racional de València. El rei el féu batlle de Cullera (1475).

Per la seva primera muller Antònia de Romaní (1441), adquirí les baronies de Llaurí, Benioquer i Beniomer.

Fou el pare de Jeroni i de Guillem Ramon de Vic i de Vallterra.

Fou germà seu Guillem Ramon de Vic i de Corbera  (País Valencià, segle XV)  Canonge de València.

Urrea, Pero de

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XV – 1469)

Senyor d’Alcalatén i de Mislata. Fou conseller reial, camarlenc i governador general i lloctinent general del Regne de València (1458-69). Es casà amb Isabel de Mur, germana de Brianda de Mur (muller del virrei de Sardenya Nicolau Carròs).

Fidel al rei en esclatar la guerra contra Joan II, lluità contra l’aixecament de l’infant Jaume d’Aragó, baró d’Arenós, partidari del príncep de Viana. el 1461 portà pres a Xàtiva Joan de Beaumont y Curten, capità general del príncep Carles de Viana, amb qui compartí la presó.

Sandoval-Rojas y de Borja, Francisco Gómez de

2 Respostes

(Tordesillas, Castella, 1553 – Valladolid, Castella, 17 maig 1625)

Privat de Felip III. Fou el cinquè marquès de Dénia. Fill i successor de Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y de Zúñiga i d’Isabel de Borja (filla del sant duc de Gandia). Gentilhome de la cambra del rei, es guanyà l’amistat del príncep Felip, i potser per allunyar-l’en fou nomenat lloctinent general de València (1595-97).

Amic de la fastuositat, durant la seva lloctinència tornà a València una mica de la seva antiga magnificència. Combaté el bandolerisme. Mort el rei (1598), esdevingué ja des del primer moment privat del nou rei Felip III: inaugurà així la sèrie de privats dels Àustria.

Organitzà el viatge del rei i l’hostatjà al seu palau de Dénia el 1599 quan hi anà per casar-se amb Margarida d’Àustria: les magnificents festes amb què obsequià el rei foren explicades per Lope de Vega, testimoni presencial, en un poema (Fiestas de Denia). Aquest viatge li valgué nombroses prodigalitats per part del rei, entre les quals el títol de duc de Lerma, amb el qual des d’aleshores fou conegut.

Fou partidari des del primer moment de l’expulsió dels moriscs, i, duta a terme aquesta (1609), ens diu que ell i els seus fills reberen cinc milions i mig de rals de les cases de moriscs que s’apropiaren, en terres valencianes. Envoltat de consellers venals, se serví de la venda de càrrecs i jurisdiccions i de la manipulació del sistema monetari per a acumular innombrables riqueses i honors.

Samorera, Andreu

Deixa un comentari

(València, segle XIV)

Vice-canceller reial. Com a assessor jurídic de Pere III el Cerimoniós, li fou encomanat el procès pel qual Jaume III de Mallorca fou destituït i mort. Intervingué en l’expedició contra Mallorca (1343), però el 1347 es posà en contra de Pere III en passar-se als unionistes valencians, dels quals també fou l’assessor jurídic.

Rossell i Rocamora, Jaume Josep de

1 Resposta

(Oriola, Baix Segura, segle XVII – 1727)

Noble. Marquès consort de Rafal. En iniciar-se la guerra de Successió era governador d’Oriola. De primer es mostrà partidari de Felip V de Borbó, però aviat es passà al bàndol del rei arxiduc Carles III i lluità contra l’exèrcit borbònic al País Valencià.

Posteriorment fou gentilhome de cambra del rei arxiduc que li concedí el marquesat de Rossell (1707), i fou lloctinent seu a Mallorca (1709-13). El 1713 acompanyà l’emperadriu Elisabet Cristina de Brunsvic a Viena des de Barcelona, i hi restà fins que, per la pau de Viena (1725), li foren retornats els béns confiscats per Felip V.

El 1726 tornà a Oriola.

Roís de Liori, Gil (I)

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XIII – vers 1346)

Gran privat del rei Jaume II el Just. Fill de Rodrigo de Liori i pare de:

Gil (II) Roís de Liori (País Valencià, segle XIV – vers 1414)  Fou governador general d’Aragó i conseller reial. Fou el pare de:

Sanç (I) Roís de Liori i Fernández de Heredia (País Valencià, segle XIV – 1420)  Fou almirall de Sicília i vescomte de Gagliano, títol en el qual el succeí el seu fill:

Sanç (II) Roís de Liori i de Centelles (País Valencià, segle XV – 1458)  Succeí al seu pare com a vescomte de Gagliano. També fou baró de Riba-roja i senyor de Betxí. Fou el pare de Joan Roís de Liori i de Mur.