(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1 maig 1851 – 6 agost 1906)
Músic i compositor.
Compongué 3 misses, diversos motets i moltes sardanes, algunes de les quals aconseguiren molta fama, com La festa de Santa Màxima, El foc de Castelló i Joguines d’una pastora.
(Santiago de Xile, Xile, 15 desembre 1894 – Barcelona, 8 setembre 1976)
Compositor i pianista. Residí a Barcelona des del principi del s XX. Estudià al Conservatori del Liceu, institució de la qual esdevingué professor.
Des del 1945 al 1965 va ésser director del Conservatori Municipal de Música de Barcelona.
Actuà com a pianista i es dedicà a la composició (Himne ibèric, La sega, etc).
Com a pedàgog de la música escriví Tratado de la teoría de la música, Tratado de armonía i Método de Solfeo.
(Collbató, Baix Llobregat, 18 novembre 1871 – Madrid, 2 desembre 1932)
Compositor. El seu germà Camil li ensenyà les primeres nocions de solfeig. Estudià harmonia i composició a Barcelona amb Josep Ribera. Després d’un quant temps d’exercir de mestre de capella en un asil de Màlaga, ocupà el mateix càrrec a Barcelona al Col·legi del Loreto.
Fou un dels fundadors de l’Orfeó Català (1891), al qual dedicà les seves obres corals. Es destacà especialment en el gènere teatral, gràcies al seu talent dramàtic i a la seva força lírica.
Algunes de les primeres obres seves són escrites en col·laboració amb J. Giménez, R. Calleja i A. Saco del Valle. El 1895 estrenà al Teatre Novetats de Barcelona Arthús, òpera en tres actes, damunt text de S. Trullol i Plana, i Euda d’Uriach (1900), basada en una obra d’Àngel Guimerà.
Es traslladà a Madrid, on triomfà com a autor de les sarsueles Don Lucas del Cigarral (basada en la comèdia Entre bobos anda el juego, de F. de Rojas i estrenada el 1899), La balada de la luz (1900), Doloretes (1901), El tirador de palomas (1902) i Bohemios (1903; transformada en òpera l’any 1920); Juegos malabares (1910), Anita la risueña (1911), Maruxa (1914; convertida també en òpera l’any 1915), El señor Pandolfo (1916), Trianerías (1919), Balada de Carnaval (1919), Doña Francisquita (1923), Talismán (1932, estrenada el 6 de desembre, quatre dies després de la mort del compositor), etc.
Escriví també una de les més notables col·leccions de lieder de l’època: Canciones epigramáticas (1915-16). Entre les seves obres corals es destaquen la cèlebre L’emigrant (1890) i Follies i paisatges, suite en cinc parts (1928).
Fou conferenciant i autor de llibres com Sofia (1923), L’entusiasme és la sal de l’ànima (1927) i el recull d’articles i conferències pòstum Julia (1971).
(Barcelona, 21 gener 1801 – 14 maig 1870)
Compositor. Estudià a Berga, i completà els estudis musicals amb el mestre de capella de la seu de Barcelona, Francesc Queralt. El 1829 anà a Milà i en tornar a Barcelona fou nomenat mestre de capella de la catedral (1830).
El 1833 era a València i hi dirigia els espectacles d’òpera del Teatre Principal. Després tornà a Barcelona, on es dedicà totalment a l’ensenyament i a la composició.
Compongué la coneguda Missa pastoril, estrenada el 1828 i presentada a Roma, amb gran èxit. També és autor d’una Missa per a gran orquestra i la Missa anomenada de l’arpa, tres misses de glòria i una Missa de rèquiem, una Pregària de la Verge, per a cor, un Tantum ergo, un O Salutaris i un nombre crescut de motets, lletanies, goigs i responsoris.
La seva obra més notable és el seu Rèquiem del 1845, de grans dimensions i estil sever. També compongué un Caprici per a gran orquestra, dues simfonies i diferents peces per a piano.
Publicà un mètode de solfeig i completà el mètode de composició d’Antonín Rejcha.
Fundà els premis Vilanova a les virtuts maternals i filials.
Deixebles seus foren Josep Teodor Vilar i altres músics remarcables.
(Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 4 febrer 1907 – 15 octubre 1982)
Instrumentista i compositor. El seu pare havia estat fundador de l’orquestra l’Artística Llobregatana (1914), que es transformà després en cobla Llobregat i, finalment (1920), en La Principal del Llobregat. Dedicà tota la seva vida de músic a aquesta agrupació, de la qual continuà com a capdavanter el seu fill Josep, flabiolaire, i de la qual formà part, igualment, un altre fill, Jaume, tenora.
Signava les seves sardanes amb el pseudònim Javimel. Algunes de les més conegudes són: Els dansaires del Patronat, Cecília aimada, Crit de joia, Ciutat de Cornellà i altres.
(Barcelona, 13 gener 1860 – Madrid, 20 maig 1923)
Metge, naturalista i compositor. En la seva joventut seguí estudis musicals. Es doctorà en medicina i en ciències naturals.
Fou catedràtic de paleontologia estratigràfica a la universitat de l’Havana. Després passà a ocupar la càtedra de geografia i geologia dinàmica a la universitat de Madrid.
És autor dels llibres Tratado de paleontología estratigráfica (1891), Bellezas geológicas de España, La música en sus relaciones con la medicina, i d’altres.
També es dedicà a la composició musical. Al teatre “Circo” de Barcelona estrenà Cristóbal Colón.
(Alcalá la Real, Andalusia, 2 febrer 1817 – Figueres, Alt Empordà, 24 març 1875)
“Pep Ventura“ Músic i compositor. Conegut també com a l’avi Pep o el Pep de la Tenora. Encara no tenia un any quan la seva família es traslladà a Figueres, on uns quants anys més tard aprengué l’ofici de sastre i les primeres nocions de música amb Joan Llandric. L’any 1863 fundà la Societat Erato de Figueres. Dominava diferents instruments i s’interessà molt aviat per la cobla.
Cap al 1840 conegué a Perpinyà el constructor d’instruments A. Toron, que li encomanà el seu entusiasme per la tenora, instrument que al Rosselló formava part de la cobla. Es convertí en un virtuós de la tenora, i gràcies a ell fou introduïda a les cobles empordaneses.
Reformà aquesta agrupació instrumental, que passà de quatre instruments a dotze i en la qual tenien un paper notable la tenora i el tible. Estructurà la sardana d’una manera musical nova, li donà unes dimensions més àmplies i substituí els fragments d’òperes i sarsueles per elements catalans tradicionals.
Escriví unes dues-centes sardanes, algunes de les quals encara molt populars: Per tu ploro, El toc d’oració, El cant dels ocells, Una mirada, Totes volen hereu, A Núria, La Matinada de l’Empordà, Enyorança i Arri, Moreu!, les tres últimes per a cor. És autor també de música religiosa (un Miserere, un Tedèum, Goigs a Sant Josep) i de cançons de Nadal.
Fou el pare de Benet Ventura i Llandrich.
(Amposta, Montsià, 31 gener 1919 – 1 febrer 2014)
Saxofonista i compositor. Ha estat solista de la Banda Municipal de Barcelona i solista col·laborador de l’OCB i de l’orquestra del Teatre del Liceu. Professor de saxòfon al Conservatori de Barcelona, ha escrit cinc llibres per a l’ensenyament d’aquest instrument.
El 1978 fundà el Quartet de Saxòfons de Barcelona, per al qual escriví diverses peces (Coves de Nerja, Tres dames, Melangia, Peça de concerts) i transcriví nombroses composicions.
Ha recorregut extensament Europa i l’Orient Mitjà com a professional.
(Barcelona, 14 novembre 1904 – Le Havre, França, 13 agost 1999)
Compositor. L’any 1931 guanyà, amb el seu quartet de corda i orquestra, el premi E. Garret, concedit per la Musical Found Society de Filadèlfia.
És autor, entre altres obres, d’una Simfonia (1935), de l’oratori El càntic de Dèbora, del ballet El fotògraf, d’un Concerto per a piano i orquestra (1965) i d’un Concerto per a violoncel i orquestra, premi de la Fundació Güell de l’any 1974.
Ha escrit el cicle de cançons La inútil ofrena, de Josep Carner; Estances, per a baríton i orquestra, de Carles Riba, i La Flauta de Jade I i II, sobre textos de Carner i de Marià Manent.
