(Barcelona, 7 setembre 1873 – 6 juliol 1927)
Compositor. Deixeble d’Enric Morera.
Fou sotsdirector de la coral Catalunya Nova i fundador i director de les corals Nova Catalònia i Germinal (1909). Fou professor de l’Acadèmia Granados.
Compongué obres escèniques: La dama d’Aragó (1906), Ofèlia (1907) i L’aigua de la vida (1911).
(Sant Quirze de Besora, Osona, 2 març 1878 – 26 gener 1917)
Compositor i director. Deixeble d’Enric Morera.
Dirigí el conservatori de Vic i fundà, entre altres entitats, l’Orfeó Vigatà.
Escriví l’òpera Almodis, el poema simfònic El país del plaer, obres corals i sardanes.
Publicà l’assaig La música del meu poble (1912).
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1836 – Barcelona, 15 agost 1896)
Compositor i flautista. Concertista de fama mundial dirigí la seva pròpia orquestra.
Autor de nombroses composicions de danses que es popularitzaren per tot el Principat i s’incorporaren el patrimoni tradicional.
(Barcelona, 1687 – Madrid, 1755)
Compositor i organista. Format a l’escola de Joan Baptista Cabanilles, exercí com a organista i l’església dels Sants Just i Pastor de Barcelona i al convent de Las Descalzas Reales de Madrid.
Fou considerat el millor organista peninsular de l’època.
La seva àmplia producció comprèn gairebé exclusivament obres per a orgue: versos, tocates, fugues, passos, tiempos, passacaglie, etc, totes les quals destaquen per una tècnica contrapuntística molt rica i una harmonia molt audaç.
(Barcelona, 4 novembre 1900 – Canet de Mar, Maresme, 15 juliol 1978)
Músic i compositor. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, d’on fou nomenat catedràtic de piano el 1942 i sots-director el 1967.
Ha escrit sarsueles, música lleugera i música per a pel·lícules.
(Barcelona, 1865 – segle XX)
Musicòleg i compositor. Deixeble de Claudi Martínez i Imbert i de Felip Pedrell, fou director artístic de l’Associació Wagneriana (1904).
És autor d’obres simfòniques i de cambra i de la sarsuela El sant de l’oncle i obres vocals.
Publicà estudis dels drames musicals wagnerians, entre els quals es destaca Parsifal de Wagner (1903).
(Barcelona, 28 març 1928 – Bornheim, Renània, Alemanya, 21 setembre 2018)
Compositor i director d’orquestra. Amplià estudis a Munic (1950-54).
Ha actuat a diferents ciutats europees. Col·laborador de la Westdeutscher Rundfunk (RFA) i de l’estudi de música electrònica de la universitat d’Utrecht.
És autor, entre altres obres, d’Imago, per a orquestra de cambra (1964), i de Textos, per a cinta magnetofònica i soprano (1967).
(Barcelona, 2 juliol 1880 – 4 juny 1963)
Compositor. Nebot d’Eusebi Daniel i Campalans. Residí a París (1900-vers 1912) i a l’Argentina (1917-vers 1924).
Autor d’obres per a piano, lieder, l’òpera inèdita Canigó i sarsueles en català (La meva rosa no és per a tu, 1937, amb text d’Alfons Roure) i en castellà.
També conreà la pintura i, professionalment, la fotografia.
(Corbins, Segrià, 1865 – Barcelona, 1 juliol 1950)
Organista i compositor. Estudià al conservatori de Brussel·les, on fou professor de contrapunt i d’orgue.
Compongué música religiosa i obres per a orgue.
L’any 1908 inaugurà l’orgue del Palau de la Música Catalana, a Barcelona.
(Llers, Alt Empordà, 24 desembre 1861 – Barcelona, 1927)
Compositor i professor. Estudià a Barcelona. El 1900 s’establí a Bahía Blanca (Argentina) on fundà una acadèmia de música.
El 1918 tornà a Barcelona i es dedicà a l’ensenyament. És autor de música religiosa i de cançons infantils.
