(Piera, Anoia, 1892 – Montserrat, Bages, 1969)
Historiador. Monjo de Montserrat, s’especialitzà en la Congregació Claustral Tarraconense.
És conegut sobretot com a creador de la Biblioteca de l’Abadia de Montserrat, iniciada a la fi de de la dècada de 1920.
(Barcelona, segle XVI – Montserrat, Bages, 1618)
Monjo benedictí. Pertanyent a la comunitat de Montserrat.
Es dedicà a les investigacions històriques, que donaren com a fruit les obres Noticias para formar la historia de Montserrat y otros monasterios, Historia del monasterio de l’Estany, de canónigos regulares de san Agustín, Fundación del monasterio de Arquells, i Historia del obispo Gothmaro, que vivía en 888 y se llamaba obispo de Vich y de Manresa, con varias otras noticias muy curiosas.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1670 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 15 setembre 1726)
Eclesiàstic i monjo benedictí. Fou prior d’Àger, visitador de l’orde i abat de Sant Pere de Galligants.
Diputat eclesiàstic de la Generalitat durant el trienni 1710-13, aquest darrer any assistí a la Junta de Braços que decidí la resistència contra Felip V i procurà que el braç eclesiàstic restés al marge d’aquella decisió. Al cap de pocs dies cessà reglamentàriament el seu mandat. Se n’anà de Barcelona, i evità així de viure-hi el setge borbònic.
Fou nomenat abat de Sant Cugat del Vallès, malgrat la seva timidesa política, no volgué col·laborar amb els borbònics, i fou desterrat el 1715.
És autor de l’obra La apología sobre el orígen, fundación y fundador del imperial monasterio de San Cucufate i d’altres escrits.
Eren fills de Baldomer Solà i Seriol.
Josep Solà i Escofet (Badalona, Barcelonès, 1891 – 1914) Metge i escriptor. Fundà l’Acadèmia Científica i Literària del Cercle Catòlic de Badalona. Després de la seva prematura mort, els seus poemes i les seves proses foren recollits al volum pòstum titulat Roses blanques. L’obra poètica fou també reunida en un llibre de la col·lecció “Lectura Popular”.
Ferran M. Solà i Escofet (Badalona, Barcelonès, 1899 – Xile ?, segle XX) Monjo benedictí. Ingressà al monestir de Montserrat (1923). Fou ordenat el 1929. Es doctorà en teologia a Roma. El 1944 es traslladà a Xile, on fou professor de la universitat Catòlica des del 1950. Ha escrit molts articles i ha pronunciat un gran nombre de conferències. És autor dels estudis El venerable Lluís de Blois i Glòria nostra, així com d’una versió prologada d’On va l’home?, de J. Leclercq.
Lluís Solà i Escofet (Badalona, Barcelonès, 1900 – 1961) Sociòleg i economista. Fou sotsdirector general, durant vint-i-cinc anys, de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis. Tingué una activitat intensa com a publicista i és autor de diversos opuscles. Els seus treballs tracten de preferència sobre diversos aspectes de la previsió social.
(Mataró, Maresme, 11 març 1810 – desert de les Palmes, Benicàssim, Plana Alta, 8 setembre 1886)
Benedictí, missioner i bisbe.
El 1845 anà com a missioner a Austràlia; junt amb el pare Salvadi, hi fundà el monestir de Nova Núrsia. Fou nomenat administrador apostòlic del bisbat de Perth el 1849.
Deu anys després hi renuncià per motius de salut, i es traslladà a Madrid, amb el títol de bisbe de Dàulia. Fundà la congregació de les oblates del Santíssim Redemptor a Cienpozuelos.
Fou perseguit, i s’hagué d’exiliar en temps d’Amadeu de Savoia pel seu ideari absolutista.
(Maó, Menorca, 14 octubre 1567 – Ripoll, Ripollès, 8 agost 1627)
Monjo benedictí, fundador i abat. Professà al monestir de Montserrat el 1586.
Després de tenir diversos càrrecs, fou tramès per Felip II al Perú per a fundar-hi el primer monestir benedictí, el priorat de Santa María de los Reyes.
De tornada a Montserrat escriví una Historia de la Orden de San Benito en la India, que dedicà al rei.
El 1612 fou nomenat abat de Sant Pere de la Portella (Berguedà). El 1617 obtingué la unió de la Portella i del priorat de Sant Pau del Camp, on traslladà la seva residència. L’abandonament de la Portella fou causa que els jurats de la baronia de la Portella li posessin un llarg plet, que se solucionà arran del seu trasllat a Ripoll el 1621.
Es remarcà pel seu caràcter autoritari, però eficient a la vegada. Ajudà molt els seus, i obtingué per al seu germà Marc, un mercader enriquit, el títol de cavaller.
(Anserall, Alt Urgell)
(o Sant Sadurní de Tavèrnoles) Important abadia benedictina, situada a tres quilòmetres de la Seu d’Urgell, anant cap a Andorra.
Malauradament només es conserven les restes d’aquest cenobi, comparable per la importància a Ripoll i Cuixà. Tan sols es mantenen el creuer i els absis de l’església, que, en part, han estat aprofitats per a l’actual temple parroquial.
Se suposa que fou consagrada vers l’any 1040.
Procedent d’aquesta abadia és el famós frontal dels bisbes, obra del millor romànic del segle XII.
(Palau-sator, Baix Empordà)
Monestir benedictí i actual església parroquial de Fontclara.
Fou fundat per l’abat Saborell poc abans del 889. Aquest any obtingué un precepte del rei Odó que el posava sota la seva protecció i li confirmava propietats a Boada i Morella (Baix Empordà) i les esglésies de Santa Reparada i Sant Mateu.
Ja no existia a la fi del segle X; sembla que fou refós a la Grassa.
(Sant Llorenç de Morunys, Solsonès)
Monestir benedictí i actual església parroquial, on s’hi conserven el retaule de Pentecosta, obra de Pere Serra, i el dels Sants Miquel i Joan Baptista (primera meitat del segle XV), de Jaume Cirera.
A la capella de la Pietat hi ha el retaule (1480) del mateix nom realitzat per Francesc Solives, seguidor de les tècniques de Jaume Huguet.
Abadia de monges benedictines, nascuda canònicament el 1952 com a resultat de la fusió en una sola comunitat de les antigues de Santa Clara de Barcelona i de la de Sant Benet de Mataró. Aquesta darrera, filial de Sant Pere de les Puel·les, fou fundada el 1881, i el seu convent fou destruït el 1936.
Acabada la guerra civil, ambdues comunitats s’uniren en l’antic monestir de Santa Cecília de Montserrat, on residiren entre el 1940 i el 1954, fins que decidiren la fusió i la creació d’un nou monestir.
Hom adoptà i amplià l’edifici de l’hotel Marcet, en un vessant de Montserrat, prop de la colònia Puig.
Dades dels Països Catalans 