(Barcelona, 1943 – )
Escultor i orfebre. Fill del joier i pintor Emili Armengol i Gall.
L’any 1968 féu la primera exposició d’escultures de format mitjà. Aquestes, com les seves joies, es basen en formes arrodonides de caràcter orgànic i en el desenvolupament de les qualitats tàctils dels materials.
(Barcelona, 1868 – València, 1934)
Escriptor en castellà. Educat a Madrid, formà part de la redacció d'”El Liberal”. Visqué alguns anys a València, on treballà per a l’Editorial Guerri, especialitzada en la publicació de novel·les per fascicles.
Seguint la línia valenciana del gènere fulletonesc (Ayguals d’Izco, Pérez i Escrich, Lluís de Val), popularitzà el pseudònim Mario d’Ancona amb obres com íSin justicia!, El soldado de la Paz, Gorriones sin nido, Madre, etc.
(Barcelona, segle XV – Sardenya, Itàlia, segle XV)
Cavaller. Serví a Sardenya molt destacadament. El 1433 fou nomenat governador de Càller i Gal·lura. Fou lloctinent del lloctinent reial a l’illa en 1437-40, i altra vegada en 1444. Restà a l’illa.
Era pare de Jaume i de Marquesa Aragall (Sardenya, Itàlia, segle XV) Muller de Guerau (II) de Doni, senyor de Tuili. El seu marit era un noble ja sard però d’ascendència catalana molt pròxima. En 1450, havent hagut d’hipotecar Tuili, la senyoria fou adquirida pel seu germà, Jaume.
(Barcelona, segle XIX – Roma ?, Itàlia, segle XIX)
Escultor. Treballà part de la seva vida a Roma, on assolí bon prestigi.
(Barcelona, segle XIX – Catalunya, segle XIX)
Eclesiàstic de la primera meitat del segle. Guanyà una gran fama com a predicador.
Publicà un Ordinari de la Setmana Santa, editat en 1841.
(Barcelona, segle XV – 1504)
Advocat i funcionari reial. Cap del monopoli d’abastament de la carn de Barcelona i advocat de la Generalitat.
Col·laborador de Ferran II el Catòlic, fou nomenat lloctinent de Mallorca (1491), regent de la conselleria de Catalunya (1491-94), i del consell suprem d’Aragó (1494-1504).
Per la seva condició de ciutadà honrat barceloní i funcionari reial, Ferran II li encomanà, juntament amb Jaume Destorrent, la redacció del privilegi d’insaculació del Consell de Cent de Barcelona.
(Barcelona, 1871 – 27 març 1931)
Pintor. Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona i amb Jaume Morera a Madrid. Participà en diverses exposicions nacionals.
Conreà el retrat i el paisatge a Mallorca i Granada.
Va morir a la pobresa a l’Hospital de Sant Pau.
(Barcelona, 16 juny 1903 – 21 desembre 1986)
Arquitecte, titulat el 1927. Introduí el funcionalisme a Catalunya l’any 1928, en construir la casa Vilaró a la barriada de Vallcarca, a Barcelona.
Fundador, amb Josep Lluís Sert, del GATCPAC (1930), dirigí la revista “AC” i col·laborà, més tard (1933), en la formació de l’ADLAN, moviments, tots dos, renovadors de la plàstica a Catalunya.
És autor d’un edifici al carrer de Pàdua que se situa plenament dins la línia racionalista.
(Barcelona, 1913 – 4 juliol 2003)
Paleontòleg. Llicenciat en ciències naturals a Barcelona (1934) i doctorat a Madrid (1950), fou professor de recerca del CSIC.
Ha treballat especialment sobre els vertebrats fòssils del Terciari, dels quals ha publicat més d’una vuitena de treballs en col·laboració amb Miquel Crusafont.
Una segona etapa de la seva activitat com a paleontòleg, del 1956 ençà, ha versat sobre la paleontologia d’invertebrats de moltes contrades catalanes i terres veïnes; del Neogen i Quaternari.
(Barcelona, 20 març 1678 – 22 gener 1755)
El seu pare fou Salvador Viladomat i Ràfols (Berga, Berguedà, 1648 – Barcelona, 1687) Pintor. Residí a Barcelona almenys des del 1671. El 1678 establí el seu taller de Sallent.
Antoni fou pintor. És el més important de l’escola catalana del segle XVIII, hereu de la tradició realista i severa del segle XVII. Es va dedicar, gairebé totalment, als temes religiosos d’esperit narratiu; entre les sèries d’aquest tema excel·leixen les escenes de la Vida de sant Francesc (1722-24) i les que decoren la capella dels Dolors de l’església de Santa Maria de Mataró, pintades vers el 1727.
Fou el pare del també pintor Josep Viladomat i Esmandia.
Germà d’Antoni fou Agustí Viladomat i Manalt (Barcelona, 1683 – 1744) Pintor i daurador. Té obres documentades com a daurador. Tenia el taller al costat del del seu germà, amb el qual col·laboraria, al carrer del Bou de la Plaça Nova.
Dades dels Països Catalans 