(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Eclesiàstic. Fou sagristà de Sant Pau, amb dignitat de canonge del capítol de Barcelona.
Era membre del Braç Eclesiàstic, quan aquest es reuní a Barcelona a final de juny de 1713. Sortí elegit Oïdor Eclesiàstic de la Generalitat el 22 de juliol de 1714.
Per aquest temps entrà també a la Junta de Segrests, Donatius i Préstecs, una de les que constituïren el Govern Provisional català, i també a l’anomenada Junta Secreta.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Noble. Participà a la junta de braços de 1713 que acordà la continuació de la resistència contra Felip V.
Fou capità de la Coronela. Es distingí molt especialment el 14 d’agost de 1714 durant la batalla del baluard de Santa Clara, en que els borbònics foren expulsats de les posicions que acabaven de conquerir.
(Tortosa, Baix Ebre, 2 gener 1653 – Barcelona, 11 setembre 1714)
Militar. Germà de Jacint i de Gregori.
El 1684 fou capità de la coronela de Barcelona. Membre de la Junta de defensa de la ciutat durant el setge del duc de Vendôme (1697), intentà d’impedir que el lloctinent Fernández de Velasco capitulés.
El 1704 fou membre de la comissió que, tot i l’ordre expressa de Felip V, es negà a admetre esmenes en les còpies del testament de Carles II, arxivades a Barcelona.
Durant la Guerra de Successió lluità a favor del rei-arxiduc Carles III, que el creà vescomte (1706) i comte de Camprodon (1707).
Morí en la defensa del setge de Barcelona.
(Tortosa, Baix Ebre, 1654 – Viena, Àustria, 1748)
Militar. Fill de Gregori Oliver de Boteller i de Jordà-Curto. Austriacista com els seus germans Josep i Gregori, defensà Barcelona com a capità de la Coronela (1706).
Carles III li concedí el títol de vescomte (1706), la dignitat de correu major de València i l’hàbit de cavaller d’Alcántara (1708). Tingué un paper molt actiu en l’organització i en el sosteniment de la resistència, i fou un dels negociadors de la capitulació de Barcelona el 1714 amb el duc de Berwick.
Ocupada la ciutat, en fou decretada la confiscació dels béns. S’exilià a Viena, on arribà el 1715.
L’emperador li concedí una pensió de tres-cents florins sobre les rendes de Flandes i el marquesat d’Oliver (1724), títol que fou rehabilitat el 1905 pels Despujol.
(Tortosa, Baix Ebre, 1663 – Barcelona, 1708)
Prelat. Germà de Josep i de Jacint. El 1704 fou elegit abat del monestir de Benifassà.
Era partidari de Carles d’Àustria, fet que li costà una denúncia i que l’obligà a refugiar-se a Barcelona amb 23 dels seus monjos. Un cop dominada Catalunya pels austròfils, el rei Carles el nomenà conseller.
Morí poc després d’expirar el seu quadrienni com a abat.
(Barcelona, segle XVII – 8 agost 1714)
Ciutadà de Barcelona.
Al costat del príncep Enric de Darmstadt defensà Barcelona en el primer atac borbònic (1706).
Membre del Consell de Cent (1713-14) i capità de la Coronela, fou ferit mortalment en la defensa del Portal Nou.
(Riudoms, Baix Camp, 21 gener 1665 – Viena, Àustria, 6 setembre 1733)
Militar. Agosarat defensor de la causa austriacista, combaté al País Valencià -on sotmeté Xàtiva, Oliva, Gandia i València (1705) i Utiel (1706)-.
En 1707-08 combaté en la defensa de la línia nord de Catalunya, i frustrà l’ofensiva del duc de Noailles.
Durant l’any 1713 combaté arreu de Catalunya -des del Maresme fins al Solsonès– intentant de resistir l’exèrcit borbònic.
Acusat d’abandonar el combat a Alella marxà amb els lligalls dels procés a Gènova (gener 1714), per tal que l’arxiduc decidís. Restà al costat de l’emperador i assolí el grau de tinent general de cavalleria de l’imperi austríac.
Foren germans seus:
Joan Nebot i Font (Riudoms, Baix Camp, 18 maig 1667 – Viena, Àustria, 1739) Militar austriacista. El 1704 combaté a Gibraltar, bé que la seva tasca fou bàsicament política i d’organització de l’exèrcit català. Després de la caiguda de Barcelona, fugí a Mallorca, i a la caiguda d’aquesta, s’exilià.
Josep Nebot i Font (Riudoms, Baix Camp, 6 maig 1672 – Catalunya, segle XVIII) Militar. Organitzà l’adhesió del Camp de Tarragona a la causa dels Àustria. Amb un cos de voluntaris de les comarques del Priorat i del Baix Ebre derrotà els borbònics a Lechago, prop de Calamocha (1706), i combaté en el front de Lleida (1707). El 1714 continuava assetjant els borbònics en el Tarragonès.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Militar. Combaté contra els filipistes a la guerra de Successió i fou capità agregat a la guarnició de Barcelona durant el setge de 1713-14.
Pel seu coratge i la seva serenitat en la batalla del baluard de Santa Clara, fou ascendit a sergent major.
Morí durant la batalla de l’11 de setembre.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Polític. Era cellerer de professió.
Pertanyia al Consell de Cent de Barcelona. Hi restà després de les eleccions de 1713. Formà part del govern provisional català durant el setge de 1713-14.
Després de la capitulació, els borbònics li confiscaren els béns.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Cap de voluntaris a la guerra de Successió. Fou coronel d’un regiment de fusellers que participà a la defensa de Barcelona (1713-14).
Destacà en diverses ocasions del setge. Participà a les sortides simultànies del 26 de gener de 1714. El 14 d’agost fou un dels més destacats del baluard de Santa Clara, i l’endemà manava el cos de reserva al contraatac en que foren expulsats els borbònics del bastió.
L’11 de setembre fou un dels defensors de l’ala dreta de la defensa, trobà la mort anant al baluard de Llevant.
Dades dels Països Catalans 