Arxiu d'etiquetes: arxivers/es

Udina i Martorell, Frederic

(Barcelona, 29 setembre 1914 – 30 desembre 2011)

Historiador, arxiver i catedràtic. Germà de Santiago. Catedràtic de la Universitat de Barcelona, fou director del Museu d’Història de la Ciutat (1959-76) i director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (1961-82).

Ha estat degà de la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona i professor en aquesta mateixa universitat, així com delegat de cultura de l’ajuntament barceloní (1975-76) i fundador i director de l’Institut Interuniversitari d’Estudis medievals.

D’entre els nombrosos llibres que ha publicat, destaquen els reculls El llibre blanc de Santes Creus (1947) i El archivo condal de Barcelona en los siglos IX-X (1951), i els treballs L’escut de la ciutat de Barcelona (1979), Documents cabdals de la Història de Catalunya (1985), Notes històriques de la Universitat Autònoma de Barcelona (1995) i, en col·laboració amb J.M. Garrut, Barcelona, vint segles d’història (1963).

Soler i March, Leonci

(Manresa, Bages, 6 desembre 1858 – 24 agost 1932)

Advocat, arxiver i polític. Germà d’Alexandre. Cursà la carrera de dret a Barcelona i els estudis d’arxiu a l’Escola Superior de Diplomàtica a Madrid.

El 1882 fou nomenat arxiver municipal de Manresa i representà aquesta ciutat a les corts fins al 1910, any en què fou elegit senador per Barcelona, com a candidat per l’Econòmica d’Amics del País.

Regionalista monàrquic, portà a terme una campanya en pro de l’autonomia i de la llengua catalanes. Es dedicà especialment a l’estudi dels trescentistes.

Fou el pare de Lluís Soler i Terol.

Sarret i Arbós, Joaquim

(Manresa, Bages, 4 agost 1853 – 25 setembre 1935)

Arxiver i historiador. Autodidacte, col·laborà amb Leonci Soler i March en l’ordenació dels arxius manresans, i el rellevà en la direcció efectiva de l’arxiu municipal, del qual fou nomenat oficial el 1893.

Publicà una trentena de llibres i opuscles de tema històric local, entre els quals Lo sometent de Manresa y son districte (1894), Etologia de Manresa (1901), La séquia de Manresa (1906) i els cinc volums dels Monumenta historica civitatis Minorisae (1921-25), i centenars d’articles.

Fundador i president del Centre Excursionista de la Comarca de Bages, acadèmic corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres i cronista de la ciutat de Manresa, en morir era degà dels arxivers de Catalunya.

Sans i Travé, Josep Maria

(Solivella, Conca de Barberà, 1947 – )

Arxiver i historiador. Llicenciat en història medieval i professor de la Universitat de Barcelona (1972-80). Director tècnic de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (1973-80), reprengué el 1984 la publicació d'”Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols”. Dirigí, des del 1982, les publicacions de la Fundació Noguera. Cap del servei d’arxius de la Generalitat de Catalunya (1980-92), i des del 1992, de l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Ha col·laborat en obres generals, com Lexikon des Mittelalters i Catalunya Romànica, ha coordinat l’edició d’obres com Estudis sobre Història de la Institució Notarial a Catalunya en honor de Raimon Noguera (1988) i ha dirigit l’edició dels Dietaris de la Generalitat de Catalunya (1994-96). És autor, entre d’altres, d’Història del Tallat (1986) i Els papers de Salamanca. Història d’un botí de guerra (1996).

En el període 2003-04 assumí la direcció general del patrimoni cultural. L’any 2006 ingressà, com a acadèmic numerari, a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i, el 2008, a l’Acadèmia de Doctors de la Universitat de Barcelona.

Picanyol i Pla, Llogari

(Moià, Bages, 31 març 1896 – Sabadell, Vallès Occidental, 3 setembre 1968)

Arxiver i historiador. Escolapi ordenat el 1918, fou procurador general de l’orde a Roma durant vuit anys. Cridat a Roma, fou arxiver i cronista de l’orde (1932-58), fundà i dirigí les revistes “Ephemerides Calasanctianae” (1932-58), “Rassegna di storia e bibliografia scolapica” (1937-58), “Archivium Sch. P.” (1936-55), on publicà molts articles d’història de l’orde, molts dels quals referents a Catalunya.

Autor de més de cinc-cents títols, entre els quals nou volums de l’Epistolario di S. Giuseppe Calasanzio (1949-56) i moltes obres específicament escolàpies. Una forta polèmica dintre de l’orde el féu dimitir i retornar a Catalunya, on fundà, dirigí i fou quasi l’únic redactor de les revistres trimestrals “Sabadellum” (1960-68) i “Modilianum” (1960-67), gairebé exclussivament en català, sobre temes monogràfics locals i comarcals. És autor també d’una petita monografia de Moià (1958).

Duran i Sanpere, Agustí

(Cervera, Segarra, 5 juny 1887 – Barcelona, 29 abril 1975)

Historiador, arxiver i arqueòleg. Cursà els estudis de lleis i de filosofia i lletres a Barcelona. L’any 1917 fou nomenat director de l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona, i, gràcies a l’esforç i a la dedicació, aconseguí de convertir-lo aviat en Museu d’Història de la Ciutat, del qual fou nomenat director l’any 1919.

Col·laborador, promotor i organitzador d’institucions, arxius, excavacions i museus, tingué una actuació definitiva en el salvament dels arxius catalans durant la guerra civil.

Aportà contribucions de gran transcendència a la història de Barcelona, que aplegà en els tres volums de Barcelona i la seva història (1970, 1973 i 1975). Autor d’abundants treballs sobre història, art i arqueologia, entre els quals destaquen Els retaules de pedra a Catalunya (1930), Per a la història de l’art a Barcelona (1960), Tornant-hi a pensar (memòries, 1961) i Felip V i la ciutat de Cervera (1963).

Bofarull i Mascaró, Pròsper de

(Reus, Baix Camp, 31 agost 1777 – Barcelona, 29 desembre 1859)

Arxiver i historiador. Després d’estudiar filosofia i lleis a la Universitat de Cervera i de doctorar-se a la d’Osca el 1798, va exercir d’advocat de la chancillería de Valladolid (1802).

En declarar-se la guerra del Francès s’establí a Cadis, on exercí la seva professió i obtingué diversos càrrecs.

El 1814 va ser nomenat arxiver de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, institució que després va dirigir durant molts anys (des del 1818). Cal destacar-ne l’enorme tasca de classificació, atesa l’estat en que va trobar l’arxiu reial; el 1816 obtingué el dipòsit dels papers de la junta superior del Principat i de la Casa de la Moneda, el 1822 fou comissionat per a recollir els documents, còdexs i llibres dels ordes religioses extingits i salvà una bona part dels manuscrits dels monestirs de Ripoll i de Sant Cugat del Vallès. El 1828 passà a treballar a l’arxiu de la Generalitat.

Va escriure nombroses treballs històrics, fonamentals per al moviment romàntic català, com Los condes de Barcelona vindicados (1836), i va dirigir la publicació de la Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón (1847-59), en 17 volums.

Va ser membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, entitat que va presidir quasi ininterrompudament des del 1822.

Ha estat publicada la seva correspondència amb Prosper Mérimée i amb Salvador Brocà.

El succeí en la direcció de l’Arxiu de la Corona d’Aragó el seu fill, Manuel de Bofarull i de Sartorio.