Municipi d’Anoia (Catalunya): 17,06 km2, 257 m alt, 8.386 hab (2016)
Situat al límit amb l’Alt Penedès i el Baix Llobregat, dominat pels alts de Masquefa, al sud-est d’Igualada. Hi abunden els boscos de pi roig i alzines.
Les bases de l’economia local són l’agricultura de secà, especialment la vinya; a més, produeix cereals d’hivern i també olives. Ramaderia de bestiar boví i oví, Cuniculicultura. Té importància l’activitat industrial (metal·lúrgica, tèxtil, vinícola, etc). També és un centre d’estiueig, amb algunes urbanitzacions. Àrea comercial de Barcelona. La població ha crescut notablement els darrers decennis.
La vila, antic poble camí, és situada a la vora de la riera de Masquefa i dominada per l’església parroquial de Sant Pere. No hi ha vestigis de l’antic castell de Masquefa.
Municipi d’Anoia (Catalunya): 52,23 km2, 615 m alt, 872 hab (2016)
Situat a la vall de la Llacuna, a la dreta de la riera de Carme, al sud-oest de la comarca, accidentat per la serra de la Llacuna, de Puigverd i d’Ancosa, al sud d’Igualada i al límit amb l’Alt Penedès. Boscos.
Agricultura de secà (cereals, oliveres, ametllers i vinya), centre d’estiueig i indústria tèxtil (gèneres de punt). Àrea comercial de Vilafranca del Penedès.
La vila es formà entorn del priorat de la Llacuna, al centre de la vall, on s’alçava el castell de Vilademàger. Plaça Major, porticada; església gòtica de Sant Pere de Màger, i parroquial de Santa Maria (segle XVIII).
Municipi d’Anoia (Catalunya): 30,90 km2, 380 m alt, 831 hab (2016)
Situat al nord-oest d’Igualada, a la conca d’Òdena, al peu de la serra de Rubió, a la part alta de la vall de l’Anoia, que travessa el terme; drenen el terme, a més, les rieres de Clariana i de Rubió. Més de la mitad de la superfície del terme és zona forestal (bosc de pins), matollar i erm.
Les bases de l’economia local són l’agricultura de secà (cereals, oliveres, ametllers i vinya); el regadiu ocupa 13 ha. La ramaderia i la indústria tèxtil i de materials de la construcció complementen l’economia. Àrea comercial d’Igualada. La població, en descens durant tot el segle XX, s’ha estabilitzat darrerament.
El poble és a l’esquerra de l’Anoia, prop de la confluència amb la riera de Rubió, al peu de les ruïnes de l’antic castell de Jorba, centre de la baronia de Jorba; hi destaca l’església parroquial de Sant Pere, del segle XVI, construïda segons la tradició gòtica.
Municipi i capital de la comarca d’Anoia (Catalunya): 8,11 km2, 313 m alt, 38.987 hab (2016)
Situat al centre de la conca d’Òdena, a l’esquerra de l’Anoia, al nord-oest de Barcelona. El terme, poc extens, és ocupat quasi en tota la seva totalitat pel nucli urbà, que gairebé ha arraconat els conreus.
El gran motor de l’economia local és la indústria (tradicionalment tèxtil i d’adobar pells, però avui molt diversificada), que s’ha estés també als termes veïns de Vilanova del Camí, Òdena i Santa Margarida de Montbui, i ha estat la causa del gran creixement demogràfic de tota la zona, sobretot a partir del 1950. El municipi destaca també com a centre de serveis i com a mercat comarcal, amb dues fires anuals, ja que es un centre d’atracció mercantil, principalment per als productes agropecuaris comarcals.
La ciutat, a banda i banda de l’antiga carretera de Barcelona a Lleida, va iniciar la seva expansió urbanística a mitjan segle XVIII, coincidint amb el desenvolupament industrial. El nucli antic conserva l’aire medieval, amb la plaça Vella, porticada, i restes de les muralles. A la ciutat destaquen també l’església parroquial de Santa Maria, renaixentista, l’antic convent de Sant Agustí, l’edifici de l’ajuntament, neoclàssic, el Museu de la Ciutat i Comarca (de prehistòria i història industrial) i el Museu de la Pell.
HISTÒRIA.- El nucli urbà començà a sorgir al segle XI. Antigament depenia del monestir de Sant Cugat del Vallès, el qual en va cedir la meitat de la jurisdicció al rei Jaume I el Conqueridor (1225), i l’any 1622 el Comú va comprar la jurisdicció que el monestir encara hi tenia. Pere III el Cerimoniós li concedí diversos privilegis (1385), gràcies a un dels quals l’any 1386 la ciutat va ésser emmurallada. Ferran I d’Antequera, de retorn de Perpinyà, hi morí el 2 d’abril de 1416. La ciutat intervingué en les lluites dels catalans contra Joan II el Sense Fe i lluità també contra Felip IV en la guerra dels Segadors. Durant la guerra de Successió va defensar la causa austríaca contra la dels Borbons i en la guerra del Francès, el juny de 1808 s’hi alçà, derrotà els francesos al Bruc i obligà el general Schwartz a retornar a Barcelona. Ocupada pels carlins durant la tercera guerra carlina, el 1879 li fou concedit el títol de ciutat. Fou un centre important del moviment obrer i tingué gran prosperitat econòmica durant la I Guerra Mundial.
Municipi d’Anoia (Catalunya): 33,49 km2, 361 m alt, 2.891 hab (2016)
(ant: Pierola) Situat a l’extrem oriental de la comarca, al límit amb el Baix Llobregat, als vessants sud-orientals del turó de la Fembra Morta, drenat per la riera de Magarola. Els boscos de pins i alzines ocupen la meitat del terme.
La vida econòmica local es basa en l’agricultura de secà, amb predomini de la vinya, i amb ametllers i oliveres. Només una petita part es dedica als conreus de regadiu, regats amb aigües de pous. Ramaderia ovina, cabrum i granges de conills. Indústria de la construcció (rajoles) i tèxtil. El municipi és també un lloc de segones residències. Àrea comercial d’Igualada.
El cap municipal és el poble d’Hostalets. S’hi destaquen l’església parroquial de Sant Pere, de base romànica, i el casal dels marquesos de Vilallonga.
Municipi d’Anoia (Catalunya): 18,66 km2, 432 m alt, 300 hab (2016)
Situat al vessant occidental de les serres de Rubió i els Vinyals, a la vall alta de l’Anoia i al nord-oest d’Igualada. El garrigar i els ermots ocupen més de la meitat del terreny. La zona forestal comprèn pinedes i rouredes.
Agricultura de secà: cereals, vinya i oliveres, Bestiar porcí i oví. Avicultura. Àrea comercial d’Igualada.
El poble és damunt l’aiguabarreig de l’Anoia i de la riera Gran, al costat de l’antic castell de Copons; té un nucli antic ben conservat, amb la plaça porxada i diversos edificis nobles del segle XVIII, bastits de pedra i argamassa, amb grans dovelles, caires i brancals de pedra picada; també del segle XVIII és la seva església parroquial de Santa Maria.
El terme comprèn, a més, les caseries de Viladases i de Sant Pere de Copons, així com un conjunt de 18 molins que es troben disseminats a les riberes del riu Anoia, alguns d’ells encara en molt bon estat.
Les bases de l’economia local són l’agricultura de secà (vinya, hortalisses, cereals i ametllers) i la indústria tèxtil. Boscos de pins. Àrea comercial d’Igualada.
El poble és al llarg de l’antic camí ral de Lleida a Barcelona, prop de la cinglera que limita la vall a llevant, on hi ha les ruïnes de l’antic castell de Castellolí, del segle X, i al costat l’església romànica de Sant Feliu; l’església parroquial de Sant Vicenç fou bastida al segle XV, substituïda el 1705 per una construcció més gran.
Dins el terme hi ha el veïnat de les Cases de l’Alzina i el balneari de la Puda de Francolí.
Municipi d’Anoia (Catalunya): 26,21 km2, 467 m alt, 165 hab (2016)
Al fons de la vall del Llobregós o Riubregós, afluent del Segre, al límit amb la Segarra, al nord-est d’Igualada. Hi ha algunes hectàrees de pinedes i rouredes.
El municipi basa la seva economia en l’agricultura de secà (cereals, vinya i olivera), la ramaderia, la cria d’animals de granja i la fabricació de ciment. Àrea comercial de Manresa.
La vila és a la confluència del torrent Magre amb el Llobregós; l’església parroquial és dedicada al Roser; al cim d’un promontori hi ha les ruïnes del castell de Castellfollit (documentat el segle XI), destruït pel general Mina (junt amb el poble) el 1822 per haver hostatjat tropes napoleòniques, i una mica més enllà dues torres de defensa.
Dins el terme, al nord, es troba l’antic priorat benedictí de Santa Maria del Priorat (o de Castellfollit), d’origen romànic, i diverses masies i esglésies.
Municipi d’Anoia (Catalunya): 11,68 km2, 351 m alt, 791 hab (2016)
És drenat per la riera de Carme o de Miralles, afluent de l’Anoia, al sud d’Igualada, entre les serres d’Orpinell i de Collbàs. El sector muntanyós del terme és cobert de boscs de pi roig, alzines i roures.
Els principals recursos econòmics del municipi són l’agricultura, amb predomini del secà (cereals, oliveres i vinyes), i la tradicional indústria paperera, aprofitant l’aigua de la riera, i tèxtil. Àrea comercial d’Igualada.
El poble es troba al voltant de l’antiga església de Sant Martí (esmentada el 1025); l’actual parròquia és de construcció moderna.
Dins el terme hi ha les coves de les Roquetes o de la Guineu, amb importants restes prehistòriques, el santuari de Collbàs, el caseriu de les Esplugues de Carme i una font d’aigües sulfuroses.
L’agricultura és més aviat limitada, a causa de les petites dimensions del terme; n’hi ha de secà (blat, ametllers i vinya) i també de regadiu (hortalisses). La principal riquesa del municipi és la indústria (paperera tradicional, tèxtil, maquinària, ceràmica, de la fusta i altres). També és un centre d’estiueig. Àrea comercial d’Igualada.
A la vila, allargada damunt la línia del carrer Major, destaca el Museu del Paper (1961), en un antic molí, on encara es fabrica paper amb els procediments del segle XVIII (època en que s’hi desenvolupà una gran indústria de paper de gran qualitat), i el Museu Arqueològic Amador Romaní (1948), al mateix lloc. Prop de la vila hi ha el raval de la Font de la Reina.
Dins el terme, a la dreta del riu, hi ha l’estació paleolítica de l’abric Romaní, o balma del Fossar Vell, amb importants restes mosterianes, així com d’altres estacions prehistòriques.
Dades dels Països Catalans 