(Alacant, 30 desembre 1905 – Madrid, 1953)
Escriptora. Era filla de Gabriel Miró i Ferrer.
Les seves poesies foren publicades al volum d’edició pòstuma titulat Poemas (1959). També escriví el prefaci a l’edició d’obres completes del seu pare.
(Alacant, 28 juliol 1879 – Madrid, 27 maig 1930)
Escriptor en castellà. Va estudiar dret a València i a Granada. Fou, de jove, lector assidu dels escriptors decadents europeus de la fi del segle XIX. Va viure ocupat en modestes tasques, primer a la diputació d’Alacant, després en una empresa editorial de Barcelona i, posteriorment, com a buròcrata en els ministeris de Madrid.
Aquestes dades biogràfiques, unides a una natural timidesa i retraïment, contribueixen a explicar alguns aspectes de la seva obra, la repetida evasió cap al paisatge natal, un cert lirisme contemplatiu i estàtic, trencat només per inesperats tocs tremendistes, i l’obstinada elecció de personatges abúlics i fracassats que passen per les seves novel·les, on la descripció sobrepassa a la narració, i l’ambient a l’acció.
Ni la qualitat de la seva obra ni l’aval d’Azorín, Palacio Valdés i Ricardo León foren suficients perquè fos acceptat a la Real Academia Española el 1927.
Col·laborà al “Diario de Barcelona” i “La Vanguardia”, alhora que elaborava l’obra narrativa.
Els seus principals llibres són Las cerezas del cementerio (1910), El abuelo del Rey (1912), Los pies y los zapatos de Enriqueta (1912), Figuras de la Pasión del Señor (1916), El libro de Sigüenza (1917), Humo dormido (1919), Nuestro padre San Daniel (1921), El obispo leproso (1926), Años y leguas (1928).
Amb Miró culmina i es depura la tendència impressionista de la prosa del modernisme.
Fou el pare de l’escriptora Clemència Miró i Maignon.
(Alacant, segle XIX – 1890)
Escriptor. És autor d’un llibre poètic titulat El romancero de la Santa Faz (1879), l’apèndix del qual conté anotacions històriques d’interès.
(Alacant, 27 juliol 1850 – Godella, Horta, 9 maig 1929)
Pedagog. Estudià a Madrid dret i filosofia i lletres. El 1870 fou nomenat catedràtic de literatura de l’institut de Las Palmas i, posteriorment, de Toledo i de València. Col·laborà amb Giner de los Ríos, Salmerón i Azcárate a la creació de la Institución Libre de Enseñanza.
Col·laborador de l’almanac de “Lo Rat Penat” del 1880, dirigí les revistes “El Nuevo Ateneo” (Toledo, 1879-90) i “La Enseñanza Nacional” (València, 1904-08).
Entre les seves obres destaquen: Estudios, ensayos y disertaciones filósofico-literarias, Manual de Lengua Española, etc.
Fou el pare de Julio Milego Díaz (Toledo, Castella, 1884 – Madrid, 1981) Escriptor. Publicà, entre altres obres, Emilio Castelar. Su vida y su obra (1906), El problema catalán. (¿Separatismo o regionalismo?) (1916) i El general Barrera (De Cataluña al 10 de agosto) (1936), aquestes dues últimes al servei d’una ideologia hostil a les reivindicacions catalanistes.
(Alacant, 1878 – 1953)
Escriptor. Era metge. Publicà un llibre d’assaigs moralitzants titulat Del corazón a los labios (1948).
(Alacant, 1889 – Madrid ?, segle XX)
Arpista. Estudià als conservatoris de Madrid, Berlín i París. Actuà amb bon èxit a Europa i Amèrica.
Féu diverses transcripcions per a arpa. Fou professora del conservatori de Madrid.
(Alacant, 8 gener 1846 – Madrid, 15 agost 1937)
Enginyer, militar i polític. Ingressà a l’Acadèmia Especial d’Enginyers el 1864. Obtingué el grau de tinent el 1869, i aquell mateix any es destacà en la lluita contra l’alçament republicà de València.
El 1870 fou nomenat professor de la dita Acadèmia, i hi exercí durant quinze anys la seva càtedra. Organitzà el Laboratori Central d’Enginyers. Fou president de l’Institut de Reformes Socials (1913) i inspector general del treball.
Publicà nombrosos treballs sobre enginyeria i material militar i féu estudis sobre matèries explosives. Autor de La nitroglicerina y la dinamita comparadas con la pólvora de guerra ordinaria (1872) i Las ciencias y la guerra (1915).
(València, 11 agost 1915 – Alacant, 22 maig 1983)
Historiador. Cronista d’Alacant, ha publicat Privilegios y franquezas de Alfonso X, el Sabio, a Alicante (1959), La iglesia de San Nicolás de Alicante (1960), Alicante monumental (1963), Capítulos de la cofradía de San Nicolás de Alicante, otorgados por Martín el Humano en 1402 (1964), Archivos y bibliotecas de la ciudad de Alicante (1971) i Alicante desde “La Gloriosa” hasta la Restauración (1868-1874) (1972).
Fou germà seu Francesc Martínez i Morellà (València, 1902 – Alacant, 1947) Escriptor. Col·laborà en la premsa d’Alacant i publicà el llibre Mallorca la hechizada (1931) i, en edició pòstuma, l’opuscle, Quins temps, aquells! (1966).
(Alacant, 10 febrer 1912 – Madrid, 19 agost 1980)
Compositor. És autor de cançons de caràcter popular. Usà el pseudònim de Laredo.
(Alacant, 14 abril 1953 – Càceres, Extremadura, 28 octubre 2014)
(Josep Maria Dols i Abellan) Torero. Prengué l’alternativa el 1971 a Alacant i de mans de Luis Miguel Dominguín.
Ha practicat un toreig de gran qualitat artística, fet que l’ha convertit en una de les grans figures del toreig.
Dades dels Països Catalans 