(Alacant, 1697 – segle XVIII)
Picapedrer. Nebot de Felip Terol, amb el qual intervingué en l’arrendament de la portalada que comunica l’església i la capella de la comunió de Sant Nicolau d’Alacant (1736); també amb el seu oncle treballà en la capella de la comunió de l’església d’Agost.
(Alacant, 1698 – 1758)
Arquitecte, dit el menor. Fill de Josep (I) Terol. Fou el millor arquitecte -juntament amb Vicent Mingot i Llorenç Chàpuli- de la governació d’Oriola al segle XVIII.
Participà en un dels arrendaments de la portalada principal de Santa Maria d’Alacant (1721) i contractà la construcció de la de l’església del monestir de la Santa Faç (finalitzada el 1724); posteriorment construí la del convent.
El 1731 fou contractat per a construir la capella de la comunió de l’església parroquial d’Agost i, a la mort de Chàpuli, fou nomenat arquitecte de l’ajuntament d’Alacant.
(Alacant, segle XVII – segle XVIII)
Família de picapedrers, iniciada amb Jaume Terol (Alacant, segle XVII) Picapedrer. Construí (1673-76) la torre, la sagristia i les voltes de la nau de l’església d’Agost (Alacantí). Mestre de l’ajuntament d’Alacant. Fou el pare de:
(Elx, Baix Vinalopó, 1889 – Alacant, 1962)
Escriptor i mestre. Habità i ensenyà a Alacant.
Publicà, entre altres obres, Miscelánea alicantina (1951), Bocetos de antaño (1958) i Efemérides alicantinas (1958).
(Alacant, 1899 – 1992)
Escriptor. Col·laborà a la premsa alacantina i murciana.
És autor del llibre Memorias del Benacantil (1964), suposada autobiografia de la muntanya que s’alça damunt la seva ciutat natal.
(Alacant, 11 desembre 1917 – 8 novembre 2003)
Músic i director d’orquestra. Estudià a Madrid i després a Siena (Itàlia). Formà part, com a instrumentista, de la Banda Municipal de Madrid i de l’Orquestra Nacional. L’any 1958 succeí al mestre Arbós en la direcció de l’Orquesta Simfónica de Madrid, amb la qual estrenà a Alacant diversos premis “Òscar Esplà”.
Dirigí l’Orquestra Simfònica de Londres, la de Filadèlfia, la Nacional de Río de Janeiro i la de Buenos Aires, entre d’altres. Des del 1966 fou catedràtic de Conjunt Vocal i Instrumental del Real Conservatorio de Madrid.
(Alacant, 25 març 1923 – novembre 1995)
Pintor. La seva pintura de caràcter neoexpressionista li ha donat èxits notables.
(Tàrbena, Marina Baixa, 15 maig 1915 – Alacant, 14 novembre 1994)
Escriptor. Mestre, ha obtingut diversos premis literaris.
És autor de les obres Luz y niebla (1950), Chapí, Azorín, Miró (1953), Rosana Beltrán (1956), Pantano (1966), entre altres.
Col·laborà a diversos diaris i revistes valencians.
(País Valencià, segle XVII – Alacant, 1733)
Marí. Inicialment fou soldat. Es distingí en la reconquesta d’Hostalric (1694) de mans dels francesos. Lluità també a la defensa de Ceuta (1695-99) i hi perdé la mà dreta; amb tot i això continuà actiu en la marina i assolí el comandament d’una esquadra (1725).
Morí en tornar a Alacant després d’una expedició punitiva contra els musulmans.
(Alacant, 13 març 1668 – 1751)
Erudit. Dominic des del 1683, fou professor de diversos col·legis de l’orde. Participà de l’esperit crític dels historiadors valencians del començament del segle XVIII, esperit crític que intentà de comunicar als estudiants: Norte crítico con las reglas más ciertas para la discreción en la historia (1733).
Contra els atacs de B.J. Feijoo a Savonarola en el seu Teatro crítico, publicà uns Vindicias históricas por la inocencia de Fr. Gerónimo Sabonarola (1735), obra per la qual fou repetidament atacat pels dietaristes del “Diario de los literatos de España” en llargs articles i per Feijoo mateix. Segura respongué amb dues extenses apologies contra els dietaristes.
Polemitzà també amb el teòleg i historiador Agustí Sales: Verdad vindicada contra las falsedades, ficciones y calumnias que contiene la Apología crítica del Dr. Agustín Sales (1737), el qual també participà contra ell en la polèmica dels dietaristes.
Amic de Gregori Maians, influí en aquest perquè es dediqués a la història civil i eclesiàstica. Escriví també sobre l’orde de predicadors i sobre la Historia Ordinis Praedicatorum (1741).
Dades dels Països Catalans 