(Mataró, Maresme, 5 setembre 1876 – 15 setembre 1938)
Enginyer agrònom. Obtingué la càtedra de patologia vegetal a l’Escola Superior d’Agricultura, i el 1917 s’encarregà de la de biologia.
El 1907 passà a exercir el càrrec de cap del servei agronòmic de la comarca de Girona.
Entre la seva extensa bibliografia es poden esmentar El diabló de l’avellaner (1921), De patologia agrícola (1930) i Investigacions biològiques sobre el corc del suro (1934).
(Barcelona, segle XVIII – 1814)
Agrarista. Terratinent a Sants, ciutadà honrat de Barcelona, senyor de Tudela i Queràs (Segarra) i, potser, baró de Granera. Es doctorà en dret i fou advocat de l’audiència de Catalunya.
Ocupà càrrecs polítics durant l’organització de la resistència de Catalunya contra la invasió francesa al final de la Guerra Gran.
Defensà l’agricultura com a base de la felicitat pública. Era partidari d’una especialització total: el Principat havia de dedicar-se al conreu de la vinya, a la ramaderia -el nord- i al conreu de les patates, que permetria de comprar amb avantatge bestiar i blat, cosa que el separava de Barba i Roca.
Tingué un gran ressò a tota la península per les consultes que hom li feia com a director d’agricultura de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona, a la qual ingressà el 1766, i per les seves publicacions, de les quals destaquen Memoria sobre las utilidades del colzat (1775), Modo de hacer el vino (1784), Instrucción sobre la raíz de la miseria (1788), Memoria sobre la viña en Cataluña (sd) i Resposta de corregiment de Barcelona al qüestionari de Francisco de Zamora (editat el 1973).
(la Nou de Gaià, Tarragonès, 14 setembre 1866 – Madrid, 16 juliol 1934)
Noble i enginyer agrònom. Fill de Carles de Morenés i de Tord. Tenia el títol de comte de l’Asalto i d’altres.
Fou diputat a corts i senador per Tarragona en diverses ocasions.
(Barcelona, 1832 – Palma de Mallorca, 20 octubre 1908)
Naturalista i agrònom. Fill de Pere Felip Monlau i Roca.
Fou professor de l’Institut barceloní.
És autor de tres llibres de text i d’un Tratado de olivicultura (1877).
(Tarragona, 1812 – Barcelona, 1891)
Agrònom i advocat.
Home d’idees liberals, fou diputat a corts per Tarragona i president de la diputació provincial.
Molt interessat per la viticultura, el 1867 inicià estudis sobre els estralls de la fil·loxera a les vinyes de França, i féu un viatge d’estudis per veure les mesures que calia prendre si l’insecte arribava al nostre país.
Les seves opinions foren preses en consideració pels congressos antifil·loxèrics de Madrid, Reus i Saragossa, així com l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, la qual cosa el portà a ocupar la comissaria règia en la direcció de la lluita contra la fil·loxera. Suggerí el replantament a base de peus de cep americà, considerat immune a l’insecte.
Fou president i gerent de la primera companyia ferroviària de l’estat espanyol.
Publicà Estudios sobre la Phylloxera vastatrix (1878).
(Sant Sadurní d’Anoia, Alt Penedès, 1860 – Gelida, Alt Penedès, 1942)
Publicista i viticultor. Es destacà en la lluita contra la fil·loxera i en la replantació de les vinyes després de la plaga.
El 1893 escriví Instrucciones para el cultivo de la viña americana, premiat a Barcelona aquell any, i col·laborà en les publicacions “L’Art del Pagès”, “La Veu de Catalunya” i “El Cultivador Moderno”, que fundà el seu fill Raúl Maria Mir i Comas.
(Sant Sadurní d’Anoia, Alt Penedès, 1887 – 1964)
Publicista i viticultor. Fill de Rafael Mir i Deàs. Milità a la Lliga Regionalista.
De jove fou redactor d'”El Penedès Nou” i d’altres revistes del ram. La seva gran obra fou “El Cultivador Moderno”, publicació mensual fundada l’any 1911.
Traduí nombrosos tractats sobre temes agrícoles i publicà diversos assaigs sobre temes vitivinícoles.
La seva obra cabdal fou la Cataluña Agrícola (1943), estudi acurat d’edafologia, conreus, fitologia i característiques de les comarques catalanes.
(Vilallonga del Camp, Tarragonès, 23 gener 1868 – 17 març 1949)
Polític, metge i agrònom.
Milità al partit Unió Federal Nacionalista Republicana. Fou diputat provincial el 1909, i més tard vicepresident i president (1913-18) de la diputació de Tarragona.
Va organitzar nombroses societats cooperatives i sindicals, així com també la revista “Tarragona Agrícola”, que va fundar i dirigir. Conseller de la Mancomunitat (1914-18), a instàncies seves es creà una càtedra ambulant d’agricultura.
Fou destituït per la Dictadura de Primo de Rivera de la presidència del col·legi de metges de Tarragona.
Va publicar, entre d’altres, El cultiu de la vinya i tractament de llurs malalties, Experiències d’adobs i El pugó.
(Sant Pere de Ribes, Garraf, 1885 – Palma de Mallorca, 29 gener 1968)
Enginyer agrònom.
De l’estació enològica de Reus passà, el 1913, a dirigir la de Felanitx fins el 1922. El 1919 fundà el celler cooperatiu de Felanitx, que dirigí. Del 1923 al 1948 fou cap del servei agronòmic de les Balears.
Gran impulsor del cooperativisme agrari, intervingué també en la fundació d’un celler cooperatiu a Manacor (1927), de les cooperatives agrícoles de Muro i sa Pobla (1937) i de la Tofona Cooperativa de Sóller.
(Sant Pere de Ribes, Garraf, 1879 – Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 30 abril 1969)
Agrònom.
Tècnic en viticultura i tecnologia, fou director de l’estació enològica de Vilafranca del Penedès, on hi creà, el 1915, el primer laboratori de microbiologia enològica i, el 1920, el de físico-química per a l’anàlisi electroquímica dels vins.
També creà les estacions de Jumella (1912), de Felanitx (1913), d’Almendralejo (1916) i de Cariñena (1925).
Intervingué en la fundació, el 1943, del Museu Històric del Vi, de Vilafranca del Penedès.
Dades dels Països Catalans 