(Catalunya, segle X)
Filla de Borrell II de Barcelona.
Després de la presa de la ciutat per les forces d’Almansor, i exterminada la comunitat de Sant Pere de les Puel·les, el convent fou refet i Bonefilla en fou nomenada abadessa.
(Girona, segle XVI – Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, segle XVI)
Jurista. Fou abat del monestir de Sant Joan de les Abadesses.
És autor del tractat De rebus feudalibus.
(Catalunya, segle X – Sant Joan de les Abadesses ?, Ripollès, segle X)
Muller del comte Sunifred II d’Urgell. En restà vídua el 948.
L’any següent, havent entrat en religió, fou la tercera abadessa del monestir de Sant Joan, substituint a una altra, el nom de la qual fou amagat a tots els escrits degut a la seva conducta escandalosa.
(Urgell, segle IX – Conflent, segle IX)
(o Guitiza) Abat d’Eixalada. Era germà d’Àtila, un dels monjos que entrà al monestir el 854, ensems amb Protasi. La seva entrada fou un xic posterior, però és esmentat com a possessor de béns amb el seu germà des d’aquella data.
Fou elegit abat poc abans del 865, i regí l’abadia fins als volts del 874. Durant el seu abadiat mantingué sempre una estreta relació amb Protasi, retirat a Cuixà. Augmentà els béns de l’abadia amb noves adquisicions i cercà l’amistat i protecció del comte Miró I de Rosselló.
(Catalunya, segle XVII)
Abat del monestir de Poblet. Fou elegit el 1688, succeint a Josep Tresánchez al primer mandat d’aquest. Era el LXXI abat de la sèrie general pobletana i el XVII dels quadriennals. Cessà el 1692, en que fou succeït per Pere Albert.
Durant el seu abadiat fou enterrat a Poblet Pere Antoni d’Aragó, gran protector del monestir. Pledejà pels drets del monestir sobre el de Vallbona de les Monges.
(Catalunya, segle XIV – Santes Creus, Alt Camp, segle XV)
Abat de Santes Creus (1418-30). Beneí el segon matrimoni, secret, de l’ex-reina Margarida de Prades.
En recollí el fill, Joan Jeroni de Vilaragut, que seria monjo del monestir durant bastants anys.
(Catalunya, segle XVII)
Frare benedictí. Ensenyà als monestirs de Sant Benet de Bages i de Sant Genís les Fonts.
Promogut a abat el 1649, dimití aviat per raons de salut.
És autor d’un Epítome totius S. Scripturae, que restà inèdit.
(Sant Vicenç dels Horts, Baix Llobregat, 1709 – Bellpuig de les Avellanes, Noguera, 1774)
Religiós premonstratenc i abat de Bellpuig de les Avellanes. Entrà al convent el 1734, i fou abat quatre triennis, que començaren els anys 1745, 1751, 1760 i 1772.
Es distingí per les obres d’ampliació del convent i per haver impulsat els estudis i la cultura del monestir i guiat els primers passos religiosos i culturals de Jaume Caresmar, que el succeí en dos dels seus abadiats.
El monestir li dedicà una elogiosa làpida sepulcral, retrobada el 1964.
(Catalunya, segle XVIII)
Abat benedictí i general de la congregació de Sant Benet de Valladolid. Havia professat al monestir de Sant Feliu de Guíxols, d’on fou abat entre el 1749 i el 1753.
Féu importants obres en l’església del monestir i féu daurar el seu retaule major. Assistí al concili de Tarragona del 1752.
Fou abat general de la congregació entre el 1761 i el 1765.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1670 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 15 setembre 1726)
Eclesiàstic i monjo benedictí. Fou prior d’Àger, visitador de l’orde i abat de Sant Pere de Galligants.
Diputat eclesiàstic de la Generalitat durant el trienni 1710-13, aquest darrer any assistí a la Junta de Braços que decidí la resistència contra Felip V i procurà que el braç eclesiàstic restés al marge d’aquella decisió. Al cap de pocs dies cessà reglamentàriament el seu mandat. Se n’anà de Barcelona, i evità així de viure-hi el setge borbònic.
Fou nomenat abat de Sant Cugat del Vallès, malgrat la seva timidesa política, no volgué col·laborar amb els borbònics, i fou desterrat el 1715.
És autor de l’obra La apología sobre el orígen, fundación y fundador del imperial monasterio de San Cucufate i d’altres escrits.
Dades dels Països Catalans 