(Palma de Mallorca, 15 març 1978 – )
(UIB) Institució d’ensenyament superior. Creada a partir dels centres que depenien de la Universitat de Barcelona i de la Universitat Autònoma de Barcelona. Amb el nom inicial de Universitat de Palma de Mallorca, el 1985 adoptà la denominació actual.
El 1992 tots els seus estudis, abans en edificis repartits per tota la ciutat, es traslladaren al nou campus creat a la carretera de Valldemossa.
Enllaç web: Universitat de les Illes Balears
(Perpinyà, 1971 – 1978)
Publicació periòdica bilingüe (català-francès) sobre l’actualitat dels territoris de parla catalana, sobretot de la Catalunya Nord de la qual aparegueren 32 números.
Publicació modesta i popular, políticament eclèctica i nacionalista, el seu principal inspirador fou Ramon Boix.
(Saragossa, Aragó, 16 agost 1908 – València, 15 maig 1978)
Metge. Establert a País Valencià des del 1958. Especialitzat en temes sociològics i ecològics, ha pronunciat conferències.
Ha publicat nombrosos articles i els llibres La casa sin tejado (1970), Ruta y patria del Quijote (1872), La sexualidad femenina (1975) i Informe sexual de la mujer española (1978).
(Xixona, Alacantí, 1913 – València, 1978)
(o Descals) Ceramista. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles i ha estat professor de dibuix a diversos centres. S’ha especialitzat en la producció de grans murals o de petites rajoles que imiten la ceràmica valenciana del segle XV.
Hi ha obres seves a nombrosos edificis públics del País Valencià. Restaurador de la casa de la ciutat de València, en restaurà la col·lecció de ceràmica.
(l’Alguer, 1904 – 1978)
Escriptor. Mestre d’escola elemental, fou director de l’arxiu històric de l’Alguer. Des del 1929 col·laborà en nombrosos diaris i revistes amb articles i poesies, aquestes en català de l’Alguer, i obtingué diversos premis.
La seva obra poètica -d’índole, en general, intimista- no ha estat recollida, però és un autor popular a l’Alguer, gràcies a algunes composicions seves que han estat musicades.
Fou fundador i primer secretari del Centre d’Estudis Algueresos.
(València, 1893 – 1978)
Enginyer agrònom. Estudià a Madrid. Fou professor de l’Escola de Perits Agrícoles de Burjassot. Dirigí, fins al 1934, l’Estació Arrossera de Sueca, i fundà el Consorci Nacional Arrosser (1927), dissolt el 1932, i la Federació Sindical d’Agricultors Arrossers (1933).
El 1934, dins el ministeri de comerç, creà el Servei Oficial d’Inspecció, Vigilància i Regulació de les Exportacions (SOIVRE) de la zona del País Valencià, del qual fou cap i inspector general.
Ha estat magistrat del Tribunal de Defensa de la Competència, i és autor de nombroses obres tècniques: El naranjo, su cultivo, explotación y comercio, Viaje a Italia y su producción arrocera, El arroz, su cultivo y comercio, etc.
(Andratx, Mallorca, 1897 – Palma de Mallorca, 1978)
Advocat i escriptor. Professor a l’escola normal de Balears.
Col·laborador de la premsa de Madrid i de Mallorca -sobretot a “El Día”-, ha publicat nombrosos assaigs d’història, sociologia, estètica i lul·lisme, alguns dels quals en català.
El 1966 presidí la Federació Balear d’Associacions Familiars, i el 1967 fou procurador a les corts per representació familiar.
(Perpinyà, 1978 – )
(CDACC) Organisme creat per l’ajuntament, del qual depèn.
Consta d’una biblioteca, una hemeroteca, un servei àudio-visual amb fonoteca, discoteca i videoteca, i altres serveis documentals destinats a orientar aquells que s’interessen per la llengua i la cultura.
Dirigit per Josefina Matamoros, organitza exposicions, conferències, cursos de llengua, premis literaris, etc, i edita obres de literatura catalana.
(València, 20 gener 1915 – 1978)
(CCV) Corporació constituïda sota el patrocini de la diputació provincial. En un primer projecte (1913), promogut pel diputat Joan Pérez i Lúcia, hauria d’haver estat una rèplica, a escala regional, de l’Institut d’Estudis Catalans. Organitzada per l’erudit i polític conservador Josep Martínez i Aloy, restà convertida des d’un principi en una institució provinciana, merament condecorativa, que reunia estudiosos locals de la més diversa categoria.
Ja el mateix 1915 fou objecte dels violents atacs de Miquel Duran i Tortajada, en l’opuscle El Centre de Cultura Valenciana, que en denunciaren el bilingüisme i la manca de rigor en la selecció dels membres. Aquests tenen el títol de director de número i són presidits per un director degà, de caràcter electiu; l’entitat designa, de més a més, directors corresponents, entre persones residents fora de València.
El 1928 començà a publicar la revista “Anales del Centro de Cultura Valenciana”. d’aparició irregular.
El 1937, la diputació provincial de València creà l’Institut d’Estudis Valencians, que substituïa el Centre amb uns criteris més amplis i més exigents, però el 1939 reprengué la fòrmula originària.
Filials seves són el Conferència Club i l’Associació de Cronistes del Regne.
Vers la fi del franquisme adoptà una normativa lingüística secessionista de la llengua catalana i, el 1978, prengué el nom d’Acadèmia de Cultura Valenciana.
(València, 11 agost 1906 – 9 setembre 1978)
Dirigent obrer. Residí d’infant a Barcelona i, a València, milità a la CNT i fou secretari de la Federació Local de Sindicats abans del 1936 i del Comitè Regional el 1937.
Governador civil de Conca (1937-39), encapçalà després un Comitè Nacional clandestí i l’Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas, tasca que li valgué (1947) una condemna a mort, commutada per onze anys de presidi.
Dades dels Països Catalans 