Arxiu d'etiquetes: 1950

Vandellòs i Solà, Josep Antoni

5 Respostes

(Figueres, Alt Empordà, 21 juliol 1899 – Ithaca, EUA, 14 setembre 1950)

Economista i demògraf. Estudià dret a Barcelona (1921), estadística a Itàlia (1924) i economia a Anglaterra (1925-26). Fou professor de l’Institut d’Estudis Comercials i, el 1930, fou nomenat director de l’Institut d’Investigacions Econòmiques, del qual dirigí el “Butlletí”.

En començar la guerra civil s’exilià a Veneçuela, on arribà a ésser director d’estadística del Ministeri de Foment; el 1945 es traslladà als EUA, on professà a la Universitat de Colúmbia.

Entre les seves obres destaquen el primer estudi estadístic sobre la renda nacional d’Espanya i els primers llibres científics sobre la demografia de Catalunya: Catalunya, poble decadent (1935), que combat la minva de natalitat i causà un gran impacte, i La immigració a Catalunya (1935), que l’acredita, juntament amb l’anterior, com el primer investigador de la demografia de la Catalunya contemporània.

Solé i Pla, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 13 setembre 1874 – Barranquilla, Colòmbia, 31 octubre 1950)

Metge i polític. President de la Unió Catalanista i del Comitè de Germanor per als Voluntaris Catalans de la guerra 1914-18. Durant la II República fou diputat al Parlament de Catalunya (1932) i delegat de la Generalitat a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. S’exilià el 1939.

Fou director d'”Universitat Catalana” (1900-02) i col·laborà a “D’Ací i d’Allà”, “Nosaltres Sols!” (1931-38), “La Tralla” (1938) i en diverses publicacions catalanes editades a Amèrica i a França durant el seu exili.

Hurtado i Miró, Amadeu

9 Respostes

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 28 gener 1875 – Barcelona, 11 febrer 1950)

Advocat i polític. Milità en el catalanisme, participà en el moviment de Solidaritat Catalana i fou elegit diputat a corts per Terrassa; fou un dels líders de la Unió Federal Nacionalista Republicana (1907-10) i col·laborador destacat d’“El Poble Català” i “La Publicidad”.

Com a jurista rellevant fou elegit degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona (1922-24).

Proclamada la República, fou nomenat conseller adjunt del govern provisional de la Generalitat de Catalunya (1931) i intervingué en l’elaboració del projecte de l’Estatut. Fou novament diputat el 1931 i nomenat delegat a la Societat de Nacions. Més tard, s’afilià a Acció Catalana Republicana.

L’any 1934 intervingué en la defensa de la llei de contractes de conreu davant el Tribunal de Garanties Constitucionals.

El 1939 s’exilià a França i residí a Perpinyà.

En els anys 1956-57 li foren publicats a Mèxic els dos primers volums de les seves memòries: Quaranta anys d’advocat. Història del meu temps. El tercer i darrer volum fou editat a Barcelona (1968).

Miquel i Planas, Ramon

4 Respostes

(Barcelona, 7 agost 1874 – 26 juliol 1950)

Bibliòfil i erudit. Va desplegar una intensa activitat cultural com a editor de textos antics: Novel·lari català dels segles XIV-XVIII (1908-16), Històries d’altre temps (1905), Nova Biblioteca catalana (1908), Bibliografia (1911-22), Nova Col·lecció artística catalana (1905) i Pequeña colección del Bibliógrafo, que arribà a tenir 14 volums.

Fou president de l’Institut Català de les Arts del Llibre i de l’Associació de Bibliòfils, així com secretari de l’Acadèmia de la Llengua Catalana i de l’Ateneu Barcelonès, membre de l’ABLLB i mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona. Va dirigir “Revista d’Ex-Libris” i “Bibliofília” i va exercir la crítica literària a “Joventut” i a “Revista Catalana”.

De la seva obra de creació, molt crítica amb l’estètica noucentista, destaca la novel·la La llegenda del llibreter assassí de Barcelona (1928).

Martí i Martí, Josep Maria

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 1950 – )

Periodista. Professor d’EGB, llicenciat i doctor en ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, on exercí com a professor titular de comunicació audiovisual. Fou corresponsal de premsa a Reus, redactor en cap de Ràdio Reus (Cadena SER), director de les emissores de la SER a Tarragona, director general adjunt i, posteriorment, director general de Cadena Catalana – Radio España de Barcelona i director de Ràdio Barcelona (1989-2001) i les emissores de la SER a Catalunya.

Ha estat director de la col·lecció de llibres “Eines de Periodista”. En l’àmbit docent, fou vicedegà de la Facultat de Ciències de la Informació (UAB). A tingut diversos càrrecs en entitats relacionades amb la comunicació.

Ha publicat els llibres Les emissores comarcals a Catalunya (1982), Modelos de programación radiofónica (1984), i, en col·laboració, La radio: de la telegrafía sin hilos a los satélites (1985), Nuevos formatos de radio en USA (1995) i La ràdio a Catalunya (1996).

Fou distingit amb diversos premis professionals. L’any 2010 substituí Josep Carles Rius com a degà del Col·legi de Periodistes en ser elegida la seva candidatura Un col·legi per a tothom.

Mariscal, Xavier

6 Respostes

(València, 9 febrer 1950 – )

(Francesc Xavier Errando i Mariscal)  Dissenyador i artista plàstic. Traslladat a Barcelona, s’inicià com a il·lustrador de còmics. Amb el muntatge Gran hotel (1977) s’apropà a la creació artística.

A la darreria dels anys 1970 obtingué renom internacional amb el disseny d’estampats i mobles i ha participat en les activitats del grup italià Memphis.

El 1982 féu la primera exposició de pintures i el 1986 en féu una altra d’escultures. El 1987 participà en la Documenta de Kassel i fou convidat a l’exposició L’Objet de la Fin du Siècle.

El 1988 guanyà el concurs per a la mascota dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992) amb el Cobi, inspirat en el gos d’atura; i la nina Petra para els Paralímpics. El 1999 estrenà l’obra de teatre Colors.

Polifacètic i dotat d’una gran facilitat per a la creació, fou un dels més genuïns representants de la tendència a l’artistització del disseny i a la superació del rigor funcionalista.

Lamuela i Garcia, Francesc Xavier

Deixa un comentari

(Barcelona, 1950 – )

Lingüista. Fou professor a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de Girona, catedràtic de lingüística romànica a la universitat de Tolosa.

La seva activitat acadèmica se centra en l’estudi de l’evolució fonètica de les llengües romàniques, tema sobre el qual publicà diversos articles, i en els processos de planificació lingüística, àmbit a què corresponen les obres Teoria de la llengua literària segons Fabra (1984), juntament amb Josep Murgades, Català, occità, friülà: llengües subordinades i planificació lingüística (1987) i Estandardització i establiment de les llengües (1994).

D’altra banda, col·laborà en la redacció de les Normes ortografiques der aranés (1982) i és autor de La grafie furlane normalizade: Regulis ortografichis de lenghe furlane e sielte des formis gramaticâlsdal furlan comun (1987). També és autor, en col·laboració amb Lola Badia, de l’edició de l’Obra completa de Bernat Metge (1975).

Humet i Climent, Joan Baptista

Deixa un comentari

(Navarrés, Canal de Navarrés, 4 gener 1950 – Barcelona, 30 novembre 2008)

Cantant, músic i autor de cançons. Començà a escriure les seves cançons vers el 1967 i, residint a Barcelona, participà en recitals d’afeccionats en diversos llocs del Principat a partir de l’octubre de 1968.

El 1971 publicà el primer disc, Busco una flor, i el mateix any amb Gemma assolí el primer gran èxit. El 1973 enregistrà Fulls, la seva obra més completa, i més tard Diálogos (1975), primer disc en castellà, seguit d’Aires de cemento (1977). En la darrera etapa (en català i en castellà) s’ha consolidat com un músic rigorós i amb una vena lírica inspirada en situacions de la vida quotidiana.

Folch i Torres, Josep Maria

24 Respostes

(Barcelona, 29 febrer 1880 – 15 desembre 1950)

Novel·lista, narrador i autor teatral. Fill de Lluís Folch i Brossa i germà de Manuel, Lluís, Ignasi i Joaquim. Col·laborà en moltes publicacions catalanes, des del suplement literari de “La Renaixença”, fins a “El Poble Català”, “Foc Nou”, “La Ilustració Catalana”, “Garba”, “D’Ací i d’Allà” i “Teatre Català”. Fou director de revistes com la literària “L’Atlàntida” i la política “La Tralla”.

Afiliat a la Unió Catalanista, on milità, en fou nomenat secretari, i en aquest període coincidí la seva consagració com a novel·lista.

Amb Ànimes blanques guanyà un premi als Jocs Florals del 1904, i al concurs de “L’Avenç”, amb Lària (1904). Obtingué el premi convocat pel diari “El Poble Català” amb la novel·la Aigua avall (1907). A causa dels articles que apareixien a “La Tralla” hagué d’emigrar a França.

La tasca o faceta més important fou la dedicada a la literatura infantil, que portà a terme en setmanaris, que ensenyaren el català a dues generacions de petits lectors. L’any 1909 assumí la direcció de la revista infantil “En Patufet”, en la qual publicava setmanalment narracions amb el títol de Pàgines viscudes, d’un realisme amable i sentimental. Peces cèlebres publicades a “En Patufet” són les Aventures extraordinàries d’En Massagran, En Bolavà detectiu, La família del capità Delmar, La fortuna d’en Pere Virolet, La Rosanela o el secret del joglar, En Larió i la Carmina o el cavaller Nasroent, El drama de sota terra, Niu d’àligues o la llum de la vall, Les aventures d’En Boi Delit.

Destinades també a un públic infantil, és autor d’un bon nombre de peces teatrals com En Patufet i l’Amic (1915), Muset i Bernardeta (1916), La Princesa i el Pastor (1918), Els Pastorets (1919), La bola roja (1923), Les confidències de Nineta (1927), Com els ocells (1927) i El rei que no reia (1931), entre d’altres.

Les novel·les destinades a un públic adult, sector en el qual fou molt conegut, són realistes, de clara filiació modernista. La seva narrativa dramàtica exercí una vasta influència en la societat catalana dels anys vint, i alhora conformà una mentalitat entre idealista i sentimental. Sobresurten Joan Endal (1909), Una vida (1910) i Ànima en camí (1916).

Fou fundador de l’organització Pomells de Joventut i de la Biblioteca Gentil, de novel·la rosa, i cooperà en les tasques de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

Fou el pare de Ramon Folch i Camarasa.

Bru i Bistuer, Eduard

Deixa un comentari

(Barcelona, 1950 – )

Arquitecte. L’any 2000 rebé el guardó Sebetia-Ter a Nàpols. Llicenciat a l’ETSAB, en fou professor des del 1977 i director des del 1998. L’any 1997 publicà Tres en el lugar, fruit de les seves investigacions teòriques.

Inicià la seva pràctica professional amb Josep Lluís Mateo, amb qui construí l’Institut de Formació Professional La Bastida a Santa Coloma de Gramenet (1985-89). Posteriorment realitzà projectes com el Centre de Menors de Palau-solità (1984-86), diverses intervencions al Zoo de Còrdova (1991-93), la Casa Cabaní a Castellar de n’Hug (1992-94) o l’Escola de Doctorat de la UAB a Bellaterra (1996-99), caracteritzada per una voluntat d’adequació contextual que eviti tant el pintoresquisme com la fragmentarietat.

La relació entre l’artificial i el natural determina els projectes d’espais públics com l’Àrea Olímpica de la Vall d’Hebron (1989-92) o el campus de la Universitat Autònoma de Barcelona (1996-97).