Arxiu d'etiquetes: 1950

Folch i Torres, Josep Maria

(Barcelona, 29 febrer 1880 – 15 desembre 1950)

Novel·lista, narrador i autor teatral. Fill de Lluís Folch i Brossa i germà de Manuel, Lluís, Ignasi i Joaquim. Col·laborà en moltes publicacions catalanes, des del suplement literari de “La Renaixença”, fins a “El Poble Català”, “Foc Nou”, “La Ilustració Catalana”, “Garba”, “D’Ací i d’Allà” i “Teatre Català”. Fou director de revistes com la literària “L’Atlàntida” i la política “La Tralla”.

Afiliat a la Unió Catalanista, on milità, en fou nomenat secretari, i en aquest període coincidí la seva consagració com a novel·lista.

Amb Ànimes blanques guanyà un premi als Jocs Florals del 1904, i al concurs de “L’Avenç”, amb Lària (1904). Obtingué el premi convocat pel diari “El Poble Català” amb la novel·la Aigua avall (1907). A causa dels articles que apareixien a “La Tralla” hagué d’emigrar a França.

La tasca o faceta més important fou la dedicada a la literatura infantil, que portà a terme en setmanaris, que ensenyaren el català a dues generacions de petits lectors. L’any 1909 assumí la direcció de la revista infantil “En Patufet”, en la qual publicava setmanalment narracions amb el títol de Pàgines viscudes, d’un realisme amable i sentimental. Peces cèlebres publicades a “En Patufet” són les Aventures extraordinàries d’En Massagran, En Bolavà detectiu, La família del capità Delmar, La fortuna d’en Pere Virolet, La Rosanela o el secret del joglar, En Larió i la Carmina o el cavaller Nasroent, El drama de sota terra, Niu d’àligues o la llum de la vall, Les aventures d’En Boi Delit.

Destinades també a un públic infantil, és autor d’un bon nombre de peces teatrals com En Patufet i l’Amic (1915), Muset i Bernardeta (1916), La Princesa i el Pastor (1918), Els Pastorets (1919), La bola roja (1923), Les confidències de Nineta (1927), Com els ocells (1927) i El rei que no reia (1931), entre d’altres.

Les novel·les destinades a un públic adult, sector en el qual fou molt conegut, són realistes, de clara filiació modernista. La seva narrativa dramàtica exercí una vasta influència en la societat catalana dels anys vint, i alhora conformà una mentalitat entre idealista i sentimental. Sobresurten Joan Endal (1909), Una vida (1910) i Ànima en camí (1916).

Fou fundador de l’organització Pomells de Joventut i de la Biblioteca Gentil, de novel·la rosa, i cooperà en les tasques de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

Fou el pare de Ramon Folch i Camarasa.

Bru i Bistuer, Eduard

(Barcelona, 1950 – )

Arquitecte. L’any 2000 rebé el guardó Sebetia-Ter a Nàpols. Llicenciat a l’ETSAB, en fou professor des del 1977 i director des del 1998. L’any 1997 publicà Tres en el lugar, fruit de les seves investigacions teòriques.

Inicià la seva pràctica professional amb Josep Lluís Mateo, amb qui construí l’Institut de Formació Professional La Bastida a Santa Coloma de Gramenet (1985-89). Posteriorment realitzà projectes com el Centre de Menors de Palau-solità (1984-86), diverses intervencions al Zoo de Còrdova (1991-93), la Casa Cabaní a Castellar de n’Hug (1992-94) o l’Escola de Doctorat de la UAB a Bellaterra (1996-99), caracteritzada per una voluntat d’adequació contextual que eviti tant el pintoresquisme com la fragmentarietat.

La relació entre l’artificial i el natural determina els projectes d’espais públics com l’Àrea Olímpica de la Vall d’Hebron (1989-92) o el campus de la Universitat Autònoma de Barcelona (1996-97).

Bardina i Castarà, Joan

(Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 27 maig 1877 – Valparaíso, Xile, 10 juliol 1950)

Pedagog i escriptor. De jove milità en el carlisme. Des del seminari col·laborà amb articles polèmics a “Lo Mestre Titas”, entre 1897-1900, i publicà Catalunya i els carlins (1900) i Orígenes históricos del carlismo (1900).

Estudià magisteri a l’escola normal, i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Participà en el Primer Congrés Universitari Català del 1903 i en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906).

Col·laborà amb Enric Prat de la Riba i fundà l’Escola de Mestres (1906-10, considerada com la primera experiència renovadora catalana en el camp de la formació dels mestres) i la Institució Spencer (1911).

Fou professor de pedagogia dels Estudis Universitaris Catalans (1907), publicà una Gramàtica pedagògica de la llengua catalana (1970) i les Memòries de l’Escola dels Mestres (dels cursos 1906-07 i 1907-08). El 1909 dirigí la “Revista Catalana d’Educació”.

L’any 1917 se n’anà a Bolívia i el 1918 s’establí definitivament a Xile, on exercí alguns càrrecs oficials. Fou professor de dret del treball a la Universidad de Santiago i a l’escola de dret de Valparaíso.