(Gandia, Safor, 14 setembre 1835 – Alacant, 31 maig 1908)
Escriptor. Era magistrat, i estigué destinat a les audiències de Sevilla i de Saragossa. Fou escriptor bilingüe.
Els seus treballs en vers i en prosa foren aplegats al volum antològic titulat Historias del alma.
(Elx, Baix Vinalopó, 26 setembre 1908 – Alacant, 6 febrer 1967)
Escriptor. Germà de Joan. Era advocat.
És autor de les obres Catálogo de la exposición bibliográfica de juristas alicantinos, en dos volums (1955-56) i Bibliografía de Elche (1957), en col·laboració amb el seu germà.
(València, 1871 – 1908)
Escriptor. Llicenciat en farmàcia, es dedicà a investigacions agrícoles. Fou col·laborador de “Las Provincias” i de diverses revistes tècniques.
Publicà Tratado completo del naranjo (1893), Patología del naranjo, Tratado de abonos químicos i Química agrícola; algunes d’aquestes obres foren traduïdes a l’anglès.
(Sureda, Rosselló, 18 novembre 1834 – Alger, Algèria, 4 octubre 1908)
Polític i advocat. Nebot de Gauderic Andreu Gastú, visità Algèria i s’instal·là a Constantina, on exercí d’advocat (1858).
Participà en la proclamació de la Tercera República Francesa (1870) i fou president del Consell General d’Algèria (1871, 1872-81) i diputat per Alger (1876-81).
Es retirà a París, des d’on fomentà el progrés econòmic i cultural d’Algèria.
(València, 14 febrer 1908 – 7 juny 2005)
Historiador de l’art. Fou deixeble del marquès de Lozoya i d’Eugeni d’Ors. Es llicencià en dret (1934) i es doctorà en filosofia i lletres (1944) a Saragossa.
Fou catedràtic a la Universitat de València i a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles (1942-68), que dirigí més de 15 anys, des del 1951. Fou degà de la facultat de filosofia i lletres de la Universitat de València (1972-73), director del Museu de Belles Arts de València (1962) i membre de l’Acadèmia de Sant Carles (1943), que presidí des de 1973, de la de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, de la Hispanic Society de Nova York, etc.
És autor d’una obra extensa entre la qual cal destacar Aspectos de la arquitectura gótica valenciana (1935), Loa y elegía de Palomino en su decoración de los Santos Juanes de Valencia (1941), La Academia Valenciana de Bellas Artes (1945), Pintores del mar (1950), Un libro de horas del conde-duque de Olivares (1951), Yáñez de la Almedina (1954), un catàleg del Museu de Belles Arts de València (1954), València monumental (1959) i diversos articles, especialment sobre gòtic valencià. Guanyà un Premio Nacional de Literatura el 1945.
Fou el pare de Felip Vicent Garín i Llombart.
(Sant Genís de Fontanes, Rosselló, 1908 – 1986)
Professor de castellà, escultor i pintor. Ha ensenyat a Liborna, Clarmont d’Albèrnia, Limós i, sobretot, Perpinyà.
En 1941-42 formà un grup de teatre a l’escola normal de Perpinyà que representà pels pobles El vell gelós i La cova de Salamanca, de Cervantes, en català, i Amor de Pardal, de Josep Sebastià Pons.
Autor de Conversations de Maillol (1956).
(Benissa, Marina Alta, 1833 – València, 1908)
Polític. Amic de Francesc Pi i Margall, el 1861 s’afilià al partit demòcrata i fou regidor de València i diputat provincial. El 1868 ingressà en el partit federalista.
Participà en la insurrecció federalista del 1869 com a comandant de la milícia nacional de València. Contrari a la proclamació del Cantó Valencià, tanmateix fou vocal de la seva Junta.
A partir del 1874 intentà de refer el partit federalista.
(Maó, Menorca, 21 març 1908 – 30 gener 1961)
Actor, poeta i dramaturg. És autor del recull poètic Com un vol de falcons (1960), i de les obres teatrals Un estel ha caigut dins la mar i Margarida passeja pel jardí.
També féu una versió escènica de la novel·leta de Ruiz i Pablo L’amo en Xec de s’Ullastrar, que s’estrenà el 1961.
(Algemesí, Ribera Alta, 21 juny 1908 – València, 10 agost 1984)
Periodista i escriptor. Ha estat director de “Las Provincias”.
A part d’uns assaigs, en castellà, sobre les arrels de la història valenciana i sobre Blasco i Ibáñez, ha escrit teatre (El milacre dels Milacres, 1969; El cigne fora de l’aigua, 1977) i la novel·la sobre el món rural Els horts (1972).
(València, 1908 – 1921)
Publicació setmanal. Fundada per Lluís Bernat i Ferrer. Inseria habitualment una narració curta en prosa a cada número, en llenguatge dialectal i amb ortografia castellanitzada, i pretenia d’adreçar-se a un públic popular. Publicà 51 fascicles.
Durant una primera etapa (1908-09), en algunes pàgines de polèmica, els redactors atacaren enèrgicament el grup d’escriptors de Lo Rat Penat, i els acusaren d’utilitzar un idioma arcaïtzant, de limitar-se al conreu de la poesia, de professar una ideologia ultraconservadora i, en conseqüència, de distanciar-se del poble.
El 1910 aparegué “El Cuento Valencià“, dirigit per Morales i Sanmartín, amb unes pretensions més rigoroses, tant des del punt de mira literari com des de l’angle lingüístic; però no passà dels 12 números.
“El Cuento del Disapte“, el 1914, fou una altra iniciativa frustrada. El mateix any tornava a sortir “El Cuento del Diumenche“, ara sota la direcció de Vicent Miguel i Carceller, i continuà fins el 1921, amb un total de 366 opuscles. Durant uns quants mesos la revista publicà obres teatrals.
A partir del 1919 modificà l’ortografia del títol (“El Cuento del Dumenge“) i, en una certa mesura, s’ajustà a les normes de l’Institut d’Estudis Catalans i demostrà una evident preocupació de dignitat gramatical.
Dades dels Països Catalans 