(Muro d’Alcoi, Comtat, 1836 – Madrid, 19 febrer 1890)
Pintor. Fou pensionat a Roma el 1864.
Conreà la pintura d’història, a semblança del seu coetani Rosales (Darrers moments de Felip II de Castella) i, també, la pintura religiosa al fresc (església de San Francisco el Grande, de Madrid).
Com tot bon romàntic, sentí afecció per l’antic art gòtic i adquirí amb intenció de restaurar-lo, el monestir de Fresdeval (Burgos).
(Catarroja, Horta, 11 juliol 1890 – València, 10 maig 1951)
Músic i compositor. Estudià composició amb B. Pérez Casas i amb Salvador Giner. Dirigí l’Orquestra Simfònica de València,
Escriví música religiosa i les sarsueles S’han salvat, Mar endins, El gran mandarín, El signo del zodíaco, La billetera i Fiestas y amores.
(Fortanete, Aragó, 6 març 1850 – València, 24 gener 1890)
Poeta. Des de dotze anys va establir-se a la ciutat de València, on va passar tota la vida.
Els primers escrits que publicà foren el recull poètic, en castellà, Flores sin aroma (1872); després adoptà el català, obra recollida pòstumament a Poesies (1900). Participà en els Jocs Florals de Lo Rat Penat.
Formà part del grup fundacional de Lo Rat Penat i de l’Ateneu Mercantil i col·laborà a “Lo Gai Saber”, “Lo Rat Penat” i “La Mona”.
(Alacant, 21 gener 1834 – 17 novembre 1890)
Historiador i polític. Estudià gravat, pintura i estètica a Barcelona. De retorn a Alacant (1853), es dedicà als estudis arqueològics.
Fou oficial de la Milícia Nacional i s’adherí al pronunciament del 1854 i patí diversos empresonaments fins al destronament d’Isabel II de Borbó (1868). Fou membre de la comissió revolucionària d’Elx.
Durant l’estada que féu a Itàlia fou administrador de les esglésies espanyoles de Santiago i de Montserrat a Roma, fundà l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts de Roma i fou visitador de les propietats d’Espanya a Itàlia.
Escriví diversos estudis d’història local, com Illice, su situación y antigüedades (1879), Estudio crítico sobre el drama litúrgico titulado El tránsito y asunción de la Virgen, sobre el Misteri d’Elx, i una Historia de Elche desde los tiempos más remotos hasta nuestros días, que restà inacabada.
(Decize, França, 29 novembre 1890 – Xàbia, Marina Alta, 8 setembre 1980)
Escriptor. Greument ferit a la Primera Guerra Mundial (1915), es donà a conèixer amb una sèrie de relats sobre dramàtiques experiències de la guerra.
Des del 1922 es convertí en el mestre de la novel·la camperola, amb un enfocament qualificat de naturalisme optimista; també és autor d’un cicle animalístic. Ingressà a l’Académie Française (1946), de la qual fou secretari perpetu (1958-73).
Va morir estant de vacances al País Valencià, i el 2020 les seves restes foren traslladades al Panteó Nacional de París.
(València, 20 juliol 1890 – 25 febrer 1954)
Escriptor. Publicà cent set obres teatrals, la majoria en català: De més verdes se’n maduren (1906), La glòria del poble (1926), Noblesa de raça (1927), Els reixos dels pobres (1927), S’hem salvat (1927), etc.
Fundà els setmanaris “La Veu del Poble”, “El Motiló” (1912) i “Teatro Valencià” (1925). Aplegà una valuosa col·lecció de fulls solts i de literatura popular valenciana.
Publicà el llibre de poemes Brots de la terra (1928), un recull d’Els furs de València (1929) i obres de folklore i costums de la ciutat de València.
(Maó, Menorca, 1819 – 1890)
Músic. Del 1832 al 1876 fou organista a Santa Maria de Maó.
Escriví, entre altres obres, motets, lamentacions i obres simfòniques.
(Palma de Mallorca, 1890 – 9 gener 1937)
Dirigent socialista. Sabater, ingressà a l’Agrupació Socialista de Palma de Mallorca (1914-15).
Féu costat als socialistes reformistes contra els terceristes durant el període 1919-21 i fou secretari general de la Federació de Societats Obreres de la Casa del Poble (1922-23).
Expulsat del partit socialista pel maig de 1923 pel fet d’haver intentat de fer costat electoralment a Joan March i els liberals, passà a treballar com a periodista a “El Día”. Tornà al PSOE durant la Segona República.
Fou afusellat pels franquistes durant la guerra civil.
(el Soler, Rosselló, 1890 – Perpinyà, 1972)
Escriptor i militar. Oficial d’artilleria, en jubilar-se es dedicà intensament al conreu de la llengua i de la poesia catalanes. Fou tresorer del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans i després de l’Institut Rossellonès d’Estudis Catalans.
És autor dels llibres de poesia titulats Somnieigs poètics (1964), Esfullament d’ànima (1966), Itinerari espiritual (1968) i Últims cants (1971).
La seva obra d’estudi consta d’una Gramàtica catalana (1969) i d’un Assaig sobre la versificació catalana clàssica i moderna (1970).
(Almàssera, Horta, 16 febrer 1841 – Madrid, 6 novembre 1890)
Pintor. D’origen humil -conegut popularment com el Femateret-, fou ajudant de dibuix lineal de l’Acadèmia de Sant Carles (1885).
Pintor irregular, d’una gran retentiva i fantasia, les seves obres tenen una certa espontaneïtat; hom en destaca La conquesta de València (premiada a l’Exposició Regional del 1867).
Conreà la pintura mural.
Dades dels Països Catalans 