Arxiu d'etiquetes: 1867

Martínez i Domingo, Antoni

Deixa un comentari

(Barcelona, 12 juny 1867 – 7 octubre 1942)

Polític i advocat. Milità al principi al partit liberal conservador, però després seguí el corrent d’Eduardo Dato. Regidor de Barcelona (1897), alcalde accidental (1890-1900) en substitució de Milà i Pi, i alcalde per reial ordre (1915).

El 1917 dimití aquest càrrec, i s’adherí a l’Assemblea de Parlamentaris. L’any 1918 s’afilià a la Lliga Regionalista, fou regidor i alcalde elegit el 1919 i el 1920.

El 1921 atemptaren contra la seva vida quan sortia de la Casa de la Ciutat. Fou diputat a corts el 1923 fins que aquestes foren dissoltes pel cop d’estat de Primo de Rivera. Regidor, un altre cop, de Barcelona el 1930, fou delegat de Treball a Catalunya fins a la vinguda de la República (1931). Fou elegit l’any 1932 diputat per la Lliga.

No aconseguí la presidència de la Generalitat, com de fet li corresponia, arran dels fets del 6 d’octubre de 1934. Fou molt sol·licitat com a mitjancer gràcies als fets i a la fama d’home de concòrdia que tenia. Es refugià, l’any 1936, a l’estranger i, en tornar a Catalunya, romangué totalment apartat de la vida política.

Granados i Campiña, Enric

40 Respostes

(Lleida, 27 juliol 1867 – Canal de la Mànega, 24 març 1916)

Compositor i pianista. Estudià piano i composició a Barcelona i completà la seva formació a París amb Bériot. Inicià la seva activitat com a concertista a Barcelona. Fundà la Societat de Concerts Clàssics (1889) i l’Acadèmia Granados (1901), on donà classes de piano.

El primer èxit el tingué a Madrid amb l’òpera Maria del Carmen (1898). Aviat començà a col·laborar amb músics famosos com Casals, Thibaud o Saint-Saëns. El 1911 estrenà a Barcelona la seva obra mestra Goyescas, que li proporcionà un gran èxit a París (1914). Autor d’òperes (Gaziel, 1906), suites per a piano i orquestra (La noche del muerto), peces per a piano (Capricho español), música de cambra (Quintet per a piano) i obres simfòniques.

Morí quan tornava de Nova York, on havia assistit a l’estrena de la versió escènica de Goyescas. El seu vaixell fou torpedinat per un submarí alemany.

Millet i Pagès, Lluís

35 Respostes

(el Masnou, Maresme, 18 abril 1867 – Barcelona, 7 desembre 1941)

Músic. Germà de Salvador i deixeble de Josep Rodoreda, Carles G. Vidiella i Felip Pedrell. Dirigí el cor La Lira, de Sant Cugat del Vallès, i va fundar amb Amadeu Vives l’Orfeó Català (1891) i dos anys més tard ambdós foren nomenats directors perpetus.

Fou catedràtic de solfeig, teoria musical i conjunt vocal (1896) de l’Escola Municipal de Música de Barcelona, que dirigí des de l’any 1930. Fundà la capella de Sant Felip Neri, de Barcelona, el 1897, i en fou mestre; també ho fou de l’escolania de la basílica de la Mercè (1906). El 1904 creà la “Revista Musical Catalana”.

Impulsà el cant popular religiós i revalorà la polifonia sagrada del segle XVI. Consagrà la seva vida a l’Orfeó Català, que dirigí en l’estrena d’una gran quantitat d’obres cabdals de la música universal.

La seva producció coral és d’una gran qualitat: El cant de la Senyera, amb lletra de Joan Maragall, Choral, Jovenívola, Himne. Compongué també Cants espirituals per a ús del poble (dues sèries: 1915, amb 21 cançons, i 1921, amb 15), entre ells el popular Via Crucis, Pregària a la Verge del Remei, Salve Regina (1913) i nombrosos càntics i cançons. Escriví dues obres simfòniques: Ègloga i Catalanesques (1891).

Publicà El cant popular religiós (1912), L’Art i la Moral (1912), De la cançó popular catalana (1917) i diversos articles a la “Revista Musical Catalana”. Molts dels escrits foren aplegats en el llibre Pel nostre ideal (1917).

Fou el pare de Lluís Maria Millet i Millet.

Carner i Romeu, Jaume

8 Respostes

(el Vendrell, Baix Penedès, 22 febrer 1867 – Barcelona, 26 setembre 1934)

Advocat i polític. Doctor en dret, exercí d’advocat a Barcelona.

Destacat nacionalista, fou vice-president del Centre Nacional Català (1899), elegit regidor per Barcelona (1901), fou un dels dirigents de la Lliga Regionalista, representant de l’ala republicana i més esquerrana; se’n separà el 1904, degut a l’actitud dretana que prenia, i fou un dels fundadors del setmanari “El Poble Català” i del nou partit, que també dirigí, el Centre Nacionalista Republicà (CNR) (1906-09), que agrupà fonamentalment la petita burgesia, substituït (1910) per la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR). Regidor i diputat pel Vendrell (1907-15) dins la coalició de Solidaritat Catalana.

El fracàs de la UNFR (1916) el féu retirar de la política i dedicar-se a l’advocacia i la indústria. El 1914 participà, encara, en el pacte de Sant Gervasi i en el Congrés de la Democràcia Catalana. Tornà a la vida política (1931) amb la República; diputat a les corts constituents per ERC, participà en la redacció de l’Estatut de Núria i fou elegit president de la Diputació Provincial de Catalunya. Azaña l’incorporà al seu segon gabinet com a ministre de finances (1931-33), on s’ocupà del plantejament de la reforma tributària i preparà el primer pressupost de la República. Malalt de càncer, dimití del càrrec i morí al cap de poc temps.

És autor d’Orientacions polítiques i socials del Centre Nacionalista Republicà (1907) i Els catalans i el comerç modern (1919).

Bertrana i Comte, Prudenci

18 Respostes

(Tordera, Maresme, 17 gener 1867 – Barcelona, 21 novembre 1941)

Escriptor. El 1885 es matriculà a l’Escola de Llotja i després, a Girona, fou professor de dibuix i pintor de paisatges, retrats de difunts, ex-vots, rètols, etc. Es va decidir per l’escriptura ja ultrapassada la treintena.

Li fou encomanada la direcció del periòdic republicà “Ciudadanía”, fins que fou empresonat i processat per un article que hi publicà. Arran d’aquest procés es traslladà a Barcelona (1911), on visqué fins a la mort, fent de periodista, escriptor i professor de pintura a l’Escola del Bosc de Montjuïc.

Sembla que el seu primer escrit fou L’oreneta -anterior al conte Tard! (1903)-. De la seva producció, inserida completament en l’estètica modernista i plena d’amor a la natura, són les novel·les Josafat (1906), Nàufrags (1907), Crisàlides (1907), L’ós benemèrit i altres bèsties (1932), Jo! Memòries d’un metge filòsof (1925), Tieta Claudina (1929), la trilogia autobiogràfica Entre la terra i els núvols, que comprèn L’hereu (1931), El vagabund (1933) i L’impenitent (1948); narracions curtes La lloca de la vídua i altres contes (1915) i Els herois (1920), i sobretot Proses bàrbares (1911), el seu recull més important.

Va escriure també, per bé que sense èxit, algunes peces teatrals, com Enyorada solitud! (1917), Les ales d’Ernestina (1921), La dona neta (1924), El comiat de Teresa (1931), etc.

Va col·laborar en nombroses publicacions, com “El Poble Català” i “La Revista de Catalunya”, de la qual fou crític teatral i on publicà els Impromptus, cròniques periodístiques, de les quals el mateix Bertrana feu una tria, que publicà el 1936. Dirigí  “L’Esquella de la Torratxa” i “La Campana de Gràcia”.

La seva obra el fa un dels pocs novel·listes del primer terç del segle XX que harmonitza la sensibilitat modernista i la tècnica naturalista basada en l’objectivisme documental i en el retrat. Les seves Obres completes van ésser editades a Barcelona el 1969.

Fou el pare de la també escriptora Aurora Bertrana i Salazar.