(Palma de Mallorca, 1865 – 4 novembre 1904)
Poetessa. Germana de Joan. La seva obra, molt influïda encara per models romàntics, fou reunida a l’edició pòstuma de les seves Poesies mallorquines (Palma, 1905).
Joan Alcover li dedicà la bella elegia Morí jove.
(Perpinyà, 1795 – 1865)
Escriptor. Fou un dels fundadors de la Societat Filomàtica de Perpinyà (1833), de la qual fou repetidament secretari. Tingué una actuació destacada en la creació de centres escolars gratuïts a Perpinyà.
Publicà, entre altres obres, estudis històrics, com Ephémérides de l’hôpital Saint-Jean et de l’hospice de la Miséricorde, i el llibre de poemes Raison et folie (1835).
(Benassal, Alt Maestrat, 6 maig 1794 – 8 febrer 1865)
Escriptor. Fou professor de llatí i tingué un benifet a la parròquia de Benassal. Durant la guerra del Francès formà part de la partida d’Ascensi Nebot el Frare, i durant la primera guerra carlina fou perseguit per les seves idees liberals i s’hagué d’instal·lar a Castelló de la Plana.
Fou autor de populars calendaris de pronòstics, de Flores poéticas que adornan el aula de Benasal i d’un compendi de gramàtica castellana (1847).
(País Valencià, segle XIX – )
Títol concedit el 1865 a Pasqual Frígola i Ahis, i que cedí al seu fill Pasqual Frígola i Palavicino el 1879.
Està vacant des del 1936.
(València, 1865 – 1944)
Sociòleg. Advocat, fou deixeble de Rafael Rodríguez de Cepeda i d’Antoni Vicent, i seguidor, després, de la Democràcia Social de Severino Aznar.
A València orientà la Unió Social Cristiana, el periòdic “El Pueblo Obrero” i la Casa dels Obrers, intents de formació d’un sindicalisme catòlic fort.
(Barcelona, 16 març 1865 – 29 desembre 1943)
Escriptora. Casada amb el novel·lista Josep Maria Lasarte i filla de l’escriptor francès Alphonse Karr.
Fou dirigent del moviment feminista a Catalunya i, l’any 1913, fundà la institució La Llar i dirigí “Feminal”. Passà més tard a presidir l’Acció Femenina (1921).
Col·laborà amb el pseudònim d’El Escardot a la premsa catalana, com ara “Joventut”, “La Mainada” i “La Veu de Catalunya”.
És autora del recull poètic Volves (1906) i de les narracions Clixés (1906). Publicà la novel·la La vida de Joan Franc i Garba de contes (1935).
Són obres teatrals seves Els Ídols (1911) i Caritat (1918).
(València, 1865 – Madrid, 1922)
Polític i escriptor. Advocat, membre del partit conservador, ocupà càrrecs municipals a València.
A Madrid treballà a l’Instituto de Reformas Sociales i a la “Revista de Legislación y Jurisprudencia”.
A part unes altres obres tècniques, és autor d’Impuestos de la ciudad de Valencia durante la época foral (1909).
(Fórnols de Matarranya, Matarranya, 1791 – Borja, Aragó, 20 abril 1865)
Escriptor. Fet presoner a Lleida durant la guerra del Francès, passà força temps a França, on estudià.
El 1823 fou nomenat catedràtic de grec a Saragossa, però, liberal com era, aquell mateix any hagué d’anar-se’n a França. En tornà el 1834, i tornà a ocupar la càtedra (1835-62). Fundà a Saragossa el periòdic “El Eco de Aragón” i el dirigí (1837-42).
Publicà obres de dret, de literatura, de filosofia i d’història i la novel·la Vida de Pedro Saputo (1844), i deixà inèdites nombroses peces teatrals en castellà.
(Lilla, França, 9 març 1865 – París, França, 24 desembre 1915)
Arxiver a Perpinyà (1889-97).
Publicà un Inventaire sommaire des archives communales antérieures à 1790. Ville de Thuir (1896) i treballs com L’enseignement élémentaire en Roussillon (1895), en col·laboració amb Felip Torreilles, Recherches sur la dette et les emprunts de la ville de Perpignan (1891), Les infâmes dans l’ancien droit roussillonnais (1893).
(Xàtiva, Costera, 2 juny 1865 – Carcaixent, Ribera Alta, 1951)
Periodista i escriptor. Fundà i dirigí “El Clamor Setabense” (1887).
Escriví poesies i obres teatrals en castellà, i un conte El rector de Benigani, en català. Publicà Setabenses ilustres (1916).
Dades dels Països Catalans 