(València, 1842 – segle XIX)
Escultor. Entre les seves obres destacà la Flora que figura en una font pública de València.
Yerro i Felter, Antoni
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: 1842
Sitges i Grifoll, Joan Blai
(Maó, Menorca, 24 abril 1842 – Arnao, Astúries, 12 juny 1919)
Historiador. Director general de duanes.
Publicà Las mujeres del rey D. Pedro I de Castilla (1910), La muerte de D. Bernardo de Cabrera (1911), Enrique IV… (1912) i El monasterio de religiosas benedictinas de San Pelayo el Real de Oviedo (1913).
Saavedra i Jofré, Antoni de
(València, 1 febrer 1777 – Gènova, Itàlia, 13 febrer 1842)
Polític. Germà de Miquel. El 1814 heretà el títol de comte de l’Alcúdia. Favorable a l’absolutisme, fou nomenat ambaixador a Rússia (1823) per Ferran VII de Borbó.
El 1832 fou president del consell de ministres, participà en l’intent de desposseir Isabel II de Borbó de la successió al tron, aprofitant la malaltia del rei.
Gamundí i Penya, Joan
(Deià, Mallorca, 1791 – Palma de Mallorca, 22 abril 1842)
Doctor en dret i franciscà. L’any 1821 s’exclaustrà. Fou nomenat rector del seminari de Palma i també de la Universitat de Mallorca durant els sis anys de la darrera restauració (1840-42).
D’idees liberals, formà part de la comissió encarregada de recollir els llibres i objectes artístics dels convents desamortitzats, que formaren el primer fons de la Biblioteca Pública de Palma de Mallorca i que ell ordenà.
Publicà algunes obres didàctiques gramaticals.
Estudi General Lul·lià -1483/1842-
(Palma de Mallorca, 1483 – 1842)
Centre d’ensenyament superior. Va ésser fundat per privilegi reial de Ferran II el Catòlic, amb els mateixos drets i honors que el de Lleida, gràcies als legats testamentaris d’Agnès de Pacs i de Beatriu de Pinós.
Les seves primeres dècades de vida són també les més pròsperes, tant per la importància dels mestres (Desclapers, Cabaspre, Nicolau de Pax) com per la irradiació (el darrer esmentat trasplantà el lul·lisme a la universitat d’Alcalá de Henares).
Agrupava l’Escola Major d’Arts i la càtedra de filosofia lul·liana, i inclogué a més a més les facultats de filosofia, teologia, retòrica, cirurgia i lleis. El 1673, en virtut de Butlla Pontificia, l’Estudi és convertit de fet en Universitat (Universitat Lul·liana de Mallorca).
Malgrat que, segons embla, sortí d’ambient lul·lista, la primera impugnació espanyola contra Luter (obra, dissortadament perduda), el lul·lisme hagué de sofrir les conseqüències de la girada tridentina cap a l’ortodòxia tomista, i per això, durant els segles XVII i XVIII, l’Estudi i la seva successora, la Universitat de Mallorca, hagueren de sostenir la gran controvèrsia amb l’antilul·lisme dels dominics, a fi de defensar l’ortodòxia de les doctrines de Ramon Llull.
L’obra on es sintetitza el resultat de la controvèrsia són les Vindiciae Lul·lianae, d’Antoni Raimon Pasqual (Avinyó, 1778).
Esquerdo i Zaragoza, Josep Maria
(la Vila Joiosa, Marina Baixa, 1 febrer 1842 – Madrid, 30 gener 1912)
Metge i polític. Estudià medicina a València i a Madrid, on s’establí. L’any 1868 guanyà la càtedra de patologia general a Madrid i s’especialitzà en patologia mental i fou un dels introductors de la neuropsiquiatria a l’estat espanyol.
Informà al senat en l’enquesta per a la reforma del codi penal. Es relacionà amb Charcot i Lombroso. Fundà una clínica mental a Carabanchel (1875) i una altra a la Vila Joiosa.
Home d’idees republicanes, milità en el partit progressista de Ruiz Zorrilla, gran amic seu. Regidor de l’ajuntament de Madrid (1892) i diputat (1893), dirigí el Partit Republicà Progressista (1895).
Hom li atribuí la intervenció als fets revolucionaris de Portugal que acabaren amb la proclamació de la república (1910).
Esparza, Lin
(València, 1842 – 1889)
Escultor. Destacà en la producció de làpides i monuments funeraris.
Domingo i Marquès, Francesc
(València, 12 març 1842 – Madrid, 22 juliol 1920)
Pintor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles. Residí a Roma, Madrid i París. Acadèmic de San Fernando, a Madrid.
Pintor brillant de petits quadres d’ambient històric, retratista esplèndid i dibuixant excepcional, posà de manifest un gran domini del color i la tècnica.
Té obra arreu del món, com L’últim dia de Sagunt, L’expulsió dels moriscs, L’arribada de Colom a Barcelona, Santa Clara (Museu de Belles Arts de València) o La meva mare (Hispanic Society de Nova York).
Fou el pare de Robert Domingo i Fallola (París, França, 1883 – Madrid, 1956) Pintor. Els seus quadres reflecteixen sovint el moviment de ramats i de cavalls. Són notables Ramat i Càrrega, al Museu de València.
Dabán y Ramírez de Arellano -germans-
Luis Dabán y Ramírez de Arellano (Pamplona, Navarra, 1841 – Madrid, 1892) Militar. Durant la Tercera Guerra Carlina combaté als carlins al Maestrat. Davant les seves forces Martínez Campos (1874) proclamà Alfons XII de Borbó rei d’Espanya a Sagunt.
Antonio Dabán y Ramírez de Arellano (Pamplona, Navarra, 1842 – Madrid, 1913) Militar. Durant la Tercera Guerra Carlina actuà al Principat i al País Valencià. Fou capità general de València (1890-92).
Castell i Miralles, Francesc
(Alcoi, Alcoià, 1842 – València, 1917)
Periodista i polític. Doctor en ciències i llicenciat en farmàcia, ocupà una càtedra a la facultat de ciències de la Universitat de València.
Milità al partit progressista de Peris i Valero, i començà a treballar al periòdic “Los Dos Reinos”, d’aquesta ideologia. El 1872 fou elegit diputat a corts.
Des del 1875 dirigí el diari “El Mercantil Valenciano”, al qual donà una gran difusió i una orientació política de caràcter republicà independent relativament enfrontada amb el blasquisme d’“El Pueblo”.
Dades dels Països Catalans 