(València, 1800 – 1861)
Jurista. Estudià a València. Fou catedràtic de dret civil a la Universitat de València.
Publicà obres de text, reeditades sovint, com Lecciones elementales de historia y de derecho (cinc volums, 1852-60), amb un apèndix titulat Lecciones de derecho civil foral (1886).
(Palma de Mallorca, 1800 – 1871)
Jesuïta. Ingressà a la Companyia el 1816, a Madrid. Amb motiu de la dissolució de l’orde, el 1820, passà a Itàlia, on estudià. De nou a Madrid, s’ordenà de prevere el 1826 i fou nomenat ministre del col·legi de València, vicerector del d’Alcalá de Henares (1827) i rector del Colegio Imperial de Madrid (1829).
Defensor de les tradicions romanes, les volgué implantar a Espanya; comptà primer amb el suport dels superiors locals fins que s’accentuà la divisió entre els jesuïtes, partidaris uns dels costums romans i d’una observança rigorosíssima, i els altres, dels costums locals. Per apaivagar les tensions fou cridat a Itàlia el 1833, on estigué 12 anys.
Restaurada la Companyia a Espanya, hi tornà i fou enviat a Palma de Mallorca, on aviat topà amb les autoritats religioses i civils pels seus sermons. Deixà l’orde a Palma el 1835.
Publicà 17 opuscles d’espiritualitat en castellà i llatí, i en la seva obra Carta… a los superiores de España… sobre la vida del hermano Carlos López Alda, escolar… (1832, traduïda al llatí, francès i italià) projecta en aquesta figura la seva mentalitat.
(País Valencià, segle XVIII – després 1800)
Argenter. Documentat des del 1768, any en què aconseguí el títol de mestre, fins al 1800.
Juntament amb l’escultor Josep Esteve i Bonet, obrà el tabernacle d’argent de Sant Vicent Ferrer per a la catedral de València.
(València, 1740 – Venècia, Itàlia, 1800)
Dramaturg. Jesuïta. Per expulsió del seu orde (1767), residí a Ferrara i a Venècia.
Escriví en italià poemes, elogis fúnebres i drames; entre els darrers destacà Tarquino il Superbo (1782), així com adaptacions d’obres de García de la Huerta Marcella, ossia la innocenza salvata e la calunnia punita (1786), Gonzalo della Riviera… (1786-89) i La zingara (1791-1800).
(Rosselló, 1800 – Seta, Llenguadoc, 1873)
Agrònom. Fou membre actiu del consell municipal de Perpinyà en 1830-48. Fundà a la ciutat d’Escola Industrial.
Introduí els pous artesians a la regió i fou un dels fundadors de la Societat Agrícola, Científica i Literària dels Pirineus Orientals.
(Morella, Ports, 1800 – 26 gener 1886)
Pintor. Va ésser membre de l’Acadèmia de Sant Carles. Establert a Morella, conreà els temes religiosos i històrics.
Entre les seves obres cal esmentar Guillem Sorolla i els tretze diputats de la Germania de València, La filla de Jeftè i La mort d’Abel, així com altres obres religioses per a esglésies de les contrades valencianes.
(Castalla, Alcoià, 8 juny 1739 – Madrid, 5 gener 1800)
Erudit. Es llicencià en dret civil a València (1760). Fou escrivent (1766) i bibliotecari (1777) a la Biblioteca Real de Madrid. El 1775 ingressà a l’Academia de la Historia.
Preparà diverses edicions crítiques d’obres literàries i històriques, com De Aphrodisio expugnato, de Joan Cristòfor Calbet d’Estrella (1771), Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos…, de Francesc de Montcada (1772), La Diana enamorada, de Gaspar Gil i Polo (1778), remarcable per les notes al cant del Túria, fetes en col·laboració amb els germans Gregori i Joan Antoni Maians, Coplas de Don Jorge Manrique… (1779), etc.
Protegit per Manuel Godoy, sembla, assolí el càrrec de secretari del Consejo de Indias (1795).
(País Valencià, segle XV – segle XVI)
Setè senyor de Carlet. Besnét de Galceran de Castellví i Maçana. Vinculà els seus estats establint un vincle agnatici. Fou l’avi de:
Jordi de Castellví i López de Mendoza (País Valencià, segle XVI – segle XVII) Desè senyor de Carlet i de Tous i de Terrabona. Li fou concedit el títol de comte de Carlet el 1604. Serví Felip II al setge de la Goleta i contra els moriscs de Granada. El seu quadrinét fou:
Joaquim Antoni de Castellví i Idiàquez (València ?, 1738 – 8 març 1800) Sisè comte de Carlet, baró de Tous i senyor de la Casa Reial de Pintarrafes. Fou el darrer membre de la línia de Carlet, i els títols passaren a la línia de Castellar.
(Palma de Mallorca, 8 novembre 1737 – Madrid, 2 desembre 1800)
Orguener. Construí l’orgue de la seu, el dels franciscans i el dels dominicans de Palma de Mallorca.
Més tard fabricà el de la capella reial de Madrid, d’on fou nomenat orguener titular (1778), el de la catedral de Sevilla, aleshores un dels més grans del món, amb més de cinc mil tubs, i el de la catedral de Múrcia.
També construí altres aparells, entre els quals dues màquines per a recuperar bastiments submergits.
Deixà inèdit el treball Reglas para la construcción de los órganos.
(Vinçà, Conflent, 1736 – Perpinyà, 1800)
Compositor. Organista de la catedral de Perpinyà.
És autor d’una Missa de rèquiem, de tres misses solemnes, d’un Magnifícat i d’un Libera me de la missa de difunts.
A causa de la Revolució, les seves obres anaren a parar a Montserrat i formaren part del repertori de la comunitat benedictina d’aquest monestir.
Dades dels Països Catalans 