(Madrid, 14 abril 1774 – Bordeus, França, 13 desembre 1843)
Bisbe d’Urgell (1817-25). Qualificador del Sant Ofici.
Durant el seu pontificat urgellenc es mostrà refractari al moviment constitucional, s’adherí a la Junta de Regència (1821), a la qual cedí part del palau episcopal, i cooperà econòmicament en la fortificació de la Seu d’Urgell.
En ésser restablert l’absolutisme (1823), aplegà en un volum els seus escrits antiliberals, i el 1825 fou recompensat amb la seu arquebisbal de Saragossa.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1774 – Barcelona, 1842)
Escultor. Després d’estudiar a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona, vers el 1804 obrí taller en aquesta ciutat. L’any 1809, fugint de l’ocupació francesa, s’instal·là a Palma de Mallorca.
En principi es dedicà exclusivament a la imatgeria, però més endavant construí també mobiliari d’una gran qualitat.
Malgrat el prestigi que assolí a les Illes, el 1822 era novament a Barcelona, on arribà arruïnat i portà una existència precària fins que va morir foll a l’hospital.
Entre les moltes obres que realitzà per a les esglésies mallorquines sobresurten una Pietat, un joc de canelobres de set braços per a Sant Jaume i un Sant Bru per a la cartoixa de Valldemossa i que ara figura a la catedral de Mallorca, també féu un llit de gran parada per al palau del marquès de Solleric.
A Barcelona esculpí imatges per al convent de Santa Caterina i un Neptú per a una font pública.
Tingué un fill que, en principi, l’ajudava al taller i que possiblement fou August Ferran i Andrés.
(el Poal, Pla d’Urgell, 1674 – Viena, Àustria, 1774)
Militar i polític austriacista. Germà d’Antoni, amb el qual col·laborà en la guerra de Successió.
Fou un dels responsables del front de Lleida i fou governador de la plaça el 1707. Cap al 1710 fou nomenat governador de Cardona, on resistí el setge del general Vendôme i un altre atac el 1713.
Els darrers mesos de la resistència col·laborà activament des de Cardona a les campanyes de sosteniment de la resistència que duia el seu germà per les comarques.
Capitulà el 17 de setembre i fugí a Mallorca. Posat a les ordres del virrei, marquès de Rubí, aquest el nomenà governador d’Eivissa, càrrec que exercí fins a la capitulació de Mallorca (1715).
S’exilià a Viena i es posà al servei de l’emperador Carles VI.
(Barcelona, 1774 – 1818)
Poeta i dramaturg. Era pintor i fou sots-director de l’Escola de Nobles Arts de Llotja des del 1803.
Autor de poemes neoclàssics en castellà, i de patriòtics -en castellà i en català- durant la guerra contra Napoleó. Escriví el sainet popular L’avarícia castigada per l’astúcia d’en Tinyeta.
Fou el pare del pintor Josep Arrau i Barba.
(Barcelona, 6 novembre 1774 – Pamplona, Navarra, 24 setembre 1861)
Prelat. Germà de Lluís Maria. Fou canonge de la seu de Girona, rector de la universitat d’Osca, senador del regne i bisbe de Pamplona des del 1830.
Fou home de vasta cultura i autor d’alguns escrits.
Dades dels Països Catalans 