(País Valencià, segle XVII – )
Títol senyorial concedit el 1687 a Crisòstom Peris de Perey i Algarra, senyor de la baronia de Xinquer.
Canvià la seva denominació per la de marquesat de Castellfort en atorgar-li el despatx reial el 1700.
Passà als Villacampa i als Garrigues.
(Illes Balears, segle XVII – després 1687)
Arquitecte i decorador. Intervingué potser decisivament en la façana de Cort de Palma de Mallorca, puix que se’l sap autor del notable ràfec que la corona (1680), caracteritzat per la decoració manierista.
Per similitud estilística hom vol atribuir-li una sèrie de retaules, entre els quals el de la parròquia d’Esporles.
(Alcúdia, Mallorca, 1687 – Palma de Mallorca, 1757)
Frare observant que excel·lí com a orador sagrat. Fou cronista del seu orde. Gaudí de prestigi pel seu saber.
(País Valencià, segle XVII – )
Títol senyorial concedit el 1687 a Joan d’Almúnia i Esparza, senyor del Ràfol d’Almúnia (Marina Alta) i de Castellonet de la Conquesta.
Passà als Melo de Portugal, marquesos de Vellisca, i als Castillo.
Eren fills de Marc Antoni Cotoner i de Sant Martí, i germans, també, de Nicolau i de Rafael Cotoner i d’Olesa.
Bernat Cotoner i d’Olesa (Palma de Mallorca, 1613 – Illes Balears, 1684) Prelat. Arquebisbe d’Oristany (Sardenya, 1664-71) i bisbe de Mallorca (1671-83). Fou excomunicat per la Inquisició, fins que el 1678 la Sagrada Congregació el rehabilità. En la lluita contra la Inquisició el papa li féu costat i li conferí la dignitat de bisbe de Santa Justa, el nomenà prelat domèstic i li encarregà el procés de canonització de la beata mallorquina Caterina Tomàs.
Marc Antoni Cotoner i d’Olesa (Palma de Mallorca, 1604 – Sicília ?, Itàlia, vers 1656) Jurista i religiós. Fou inquisidor de Sicília. Les seves al·legacions jurídiques assoliren bona fama.
Miquel Cotoner i d’Olesa (Palma de Mallorca, segle XVII) Comanador de Sant Joan.
Francesc Cotoner i d’Olesa (Palma de Mallorca, segle XVII – 1687) Cavaller de Sant Jaume de l’Espada. Fou el pare de Miquel i Marc Antoni Cotoner i Sureda-Vivot.
(Alcàsser, Horta, 1621 – València, 1687)
Astrònom. Ingressà el 1636 a l’orde dels predicadors.
És autor, entre altres obres, d’un comentari al tractat De sphera de Giovanni Sacrobosco.
(Rosselló, segle XVII – abans 1687)
Militar. Senyor de Nyer (Conflent). Perseguit per les autoritats castellanes des del 1635, lluità al costat de la Generalitat el 1640.
Posteriorment, i després del tractat de la pau dels Pirineus (1659), s’oposà a la dominació francesa del Rosselló (conspiració del 1674).
(Barcelona, 20 març 1678 – 22 gener 1755)
El seu pare fou Salvador Viladomat i Ràfols (Berga, Berguedà, 1648 – Barcelona, 1687) Pintor. Residí a Barcelona almenys des del 1671. El 1678 establí el seu taller de Sallent.
Antoni fou pintor. És el més important de l’escola catalana del segle XVIII, hereu de la tradició realista i severa del segle XVII. Es va dedicar, gairebé totalment, als temes religiosos d’esperit narratiu; entre les sèries d’aquest tema excel·leixen les escenes de la Vida de sant Francesc (1722-24) i les que decoren la capella dels Dolors de l’església de Santa Maria de Mataró, pintades vers el 1727.
Fou el pare del també pintor Josep Viladomat i Esmandia.
Germà d’Antoni fou Agustí Viladomat i Manalt (Barcelona, 1683 – 1744) Pintor i daurador. Té obres documentades com a daurador. Tenia el taller al costat del del seu germà, amb el qual col·laboraria, al carrer del Bou de la Plaça Nova.
(Barcelona, 1687 – Madrid, 1755)
Compositor i organista. Format a l’escola de Joan Baptista Cabanilles, exercí com a organista i l’església dels Sants Just i Pastor de Barcelona i al convent de Las Descalzas Reales de Madrid.
Fou considerat el millor organista peninsular de l’època.
La seva àmplia producció comprèn gairebé exclusivament obres per a orgue: versos, tocates, fugues, passos, tiempos, passacaglie, etc, totes les quals destaquen per una tècnica contrapuntística molt rica i una harmonia molt audaç.
(Barcelona, 1687 – 1757)
Dama. Era cunyada de Josep Antoni de Mata.
En establir-se el setge de Barcelona, pel juliol de 1713, s’instal·là al poble proper d’Alella (Maresme), on es féu passar per una de les aristòcrates fugides dels perills de la lluita. Buscà el tracte amb els oficials borbònics, però en realitat fou una agent del servei secret català que dirigia Salvador Lleonard.
El seu èxit més important fou obtingut pel gener de 1714, el mateix dia en que el petit regiment d’Ermengol Amill pensava ocupar per sorpresa Mataró, desguarnida momentàniament pels filipistes, Marianna aconseguí d’un coronel borbònic l’ordre secreta segons la qual anava cap a Mataró un fort regiment, seguidament passà l’informe a Lleonard que arribà amb el temps just per poder avisar a Amill i suspendre l’operació, la qual hauria resultat desastrosa.
Dades dels Països Catalans 