(Nàpols, Itàlia, 12 juny 1634 – Alacant, 29 maig 1695)
Pintor. Membre d’una família d’artistes. Introduït a l’art pel naturalista Baschenis, aviat evolucionà cap a composicions barroques i decorativistes.
Artista destacat dins l’escola napolitana, treballà a la cort de Madrid. Conreà la pintura de flors i natures mortes.
(Castelló de la Plana, 1634 – País Valencià, segle XVII)
Mestre de gramàtica de l’estudi de Castelló.
Publicà Syntaxeos compendia (1677) i De prosodia et poetica (1682).
(Catalunya ?, segle XVI – Illes Balears, 1627)
Fill de Gil de Despuig i Santmartí, del qual heretà la meitat de les possessions, junt amb el seu germà Felip Despuig i Fuster.
Participà en la batalla de Lepant (1571), fou elogiat pel poeta Dionís Pont i fou governador de Piombino; passà a Flandes amb l’expedició del duc d’Alba; fou nomenat superintendent de les obres de fortificació de Palma de Mallorca, fundà la capella de la Puríssima Concepció de la seu, on el 1594 traslladà la sepultura familiar, i fou batlle general de Mallorca (1586), conseller del Gran i General Consell (1581, 1587, 1590) i jurat en cap (1591).
Fou el pare de:
Nicolau Despuig i de Santmartí (Illes Balears, segle XVI – segle XVII) Ambdós germans es casaren amb les nétes i hereves de Felip Despuig i Fuster. Nicolau fou pare de Joan Despuig i Despuig (Illes Balears, segle XVII – 1656) Fou cavaller de Sant Jaume; organitzà una esquadra per socórrer Messina. Fundà a Palma de Mallorca el convent de Santa Caterina de Siena (1680).
Ramon Despuig i de Santmartí (Illes Balears, segle XVII – 1634) Es casà, en terceres núpcies (1630), amb Anna de Rocabertí i de Boixadors, i foren pares de Ramon de Despuig i de Rocabertí.
(València, 26 octubre 1568 – Lleó, Castella, 2 novembre 1608)
Poeta. Nét de Guillem Ramon Català de Valeriola. El 1591 fundà a casa seva l’Acadèmia dels Nocturns, de la qual fou president, i adoptà el sobrenom Silencio.
Fou veedor general de la costa marítima del Regne de València, membre de l’orde de Calatrava i corregidor de Lleó (1604).
Organitzà tres justes poètiques a València i publicà les millors poesies participants (1602). Deixà escrita una breu autobiografia, en català, i, en castellà, diverses poesies i discursos pronunciats a l’Acadèmia dels Nocturns.
Foren cosins seus:
Pelegrí Català de Valeriola (València, segle XVI – 1634) Concorregué a l’Acadèmia dels Nocturns amb el sobrenom de Cuidado.
Guillem Ramon Català de Valeriola i de Borja (València, 1574 – segle XVII) Concorregué a l’Acadèmia dels Nocturns amb el sobrenom de Reposo.
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1564 – Milà, Itàlia, març 1634)
Gran canceller de Milà (1619-34). El 1628, absent el governador de Milà, Gonçal de Cardona-Fernández de Córdoba, que dirigia el setge de Casale Montferrato, hagué de fer cara al tumult ciutadà dit de Sant Martí (11 i 12/novembre).
Aquests fets foren recollits a Historiarum patriae… (1641-43), de Ripamonti, i Manzoni el féu un dels personatges d’I promessi sposi.
El 1632 fou nomenat ciutadà de Milà, cosa que palesa, juntament amb altres documents, l’estima en què fou tingut.
(Pedrola, Aragó, 18 agost 1634 – Saragossa, Aragó, 14 abril 1692)
Noble i militar. Duc de Vilafermosa i comte de Luna. Fill de Ferran d’Aragó-Gurrea i de Joana d’Aragó i d’Alagó, comtessa de Luna.
Fou lloctinent de Catalunya (1688), on continuà la política d’apaivagament de les lluites entre els soldats de l’exèrcit reial i els pagesos, iniciada pel comte de Melgar. Tanmateix es reproduïren les friccions, agreujades per la seva actitud despòtica.
Iniciada de nou la guerra amb França (abril 1689), el duc de Noailles entrà al Principat alhora que esclatava a la muntanya la commoció dels Gorretes; la invasió agafà al lloctinent desprevingut i els francesos s’apoderaren fàcilment de Camprodon, de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses. Fou substituït com a lloctinent pel duc de Medinasidònia.
La seva successió a les cases de Vilafermosa i de Luna provocà grans litigis.
(Viladrau, Osona, 21 abril 1594 – Barcelona, 8 gener 1634)
(Joan Sala i Ferrer) Guerriller. Fou conegut per Serrallonga per estar casat amb Margarida Tallades, propietària del mas de Serrallonga.
Convertit en fugitiu el 1622 després d’haver participar en diversos robatoris junt amb els seus germans, reuní una partida d’homes que es dedicà al bandolerisme sobretot a la zona de les Guilleries.
Convertit en el principal bandoler del Principat des del 1627, quan s’ajuntà amb les restes del grup dels Margarit, pertanyia a la facció dels nyerros, bé que no pot considerar-se’l un bandoler essencialment polític.
Es guanyà fama i admiració popular pel seu enfrontament amb les forces centralistes, així com per l’habilitat de fer-se escàpol de les persecucions.
A partir del 1630 la seva colla anà perdent integrants, però ell resistí encara tres anys més, i no pogué ésser capturat pel lloctinent duc de Cardona fins a l’octubre de 1633, i fou ajusticiat tres mesos després.
Convertit en una figura llegendària, el seu personatge ha estat sovint tractat en la literatura catalana, que n’ha popularitzat una visió mítica de noble romàntic que robava als rics per donar-ho als pobres.
Dades dels Països Catalans 