Arxiu d'etiquetes: 1609

Tortorici, marquesat de

1 Resposta

(Sicília, Itàlia, segle XVII – )

Títol senyorial concedit el 1609, per Felip III, a Lluïsa de Corbera, baronessa de Tortorici, muller de Mario Mastrilii. Havia comprat la baronia de Tortorici a Frederic de Montcada el 1597.

Els Montcada la tenien per enllaç matrimonial amb els Pullicino. Anteriorment havia estat adquirida el 1371, per permuta amb el comtat de Novara de Sicília, per Vinciguerra d’Aragó, però fou confiscada al seu fill Bartomeu d’Aragó, acusat de deslleialtat, i fou incorporada a la corona.

Vilaragut i de Vilanova, Antoni de

3 Respostes

(País Valencià, segle XV – 1446)

Senyor d’Olocau i de Dosaigües. Nét d’Antoni de Vilaragut i Viscontí. Era casat amb Beatriu Pardo de la Casta, de noble família valenciana. Serví Alfons IV el Magnànim.

Sembla que aquest és l’homònim que col·laborà a l’intervencionisme de Joan de Navarra i de l’infant Enric en la política castellana. En 1430, amb Ramon Boïl, féu una cavalcada molt violenta per Castella.

Ha estat assenyalat com a possible autor de les versions de Sèneca atribuïdes més generalment al seu avi.

El seu fill i successor fou Ramon de Vilaragut i Pardo de la Casta (País Valencià, segle XV – 1505)  Senyor d’Olocau i de Dosaigües. La seva besnéta fou:

Francesca de Vilaragut i Sánchez (País Valencià, segle XVI)  Darrera representant de la línia d’Olocau d’aquest llinatge. Muller de Jordi Sanç i de Cardona-Borja, senyor de Llanera de Ranes. Llur fill es digué:

Joan de Vilaragut i Sanç (País Valencià, segle XVI – després 1609)  Fou lloctinent del portantveus governador general a València i posà pau entre els bàndols a la Vila Joiosa. Fou conseller reial i capità general a Mallorca (1606). Llur fill fou:

Alfons Sanç de Vilaragut i Pardo de la Casta (País Valencià, segle XVII – Itàlia, segle XVII)  Cavaller de Calatrava. Anà a la cort de Montsó (1626), fou creat comte de la Vall d’Olocau (1628). Morí en guerra al Palatinat. Fou pare d’Anna Margarida Sanç i de Jordi Sanç de Vilaragut i de Castellví.

Turixí, Vicent

Deixa un comentari

(Catadau, Ribera Alta, segle XVI – València, 1609)

Dirigent morisc. Arran del decret d’expulsió dels moriscs del 1609 s’erigí en rei dels moriscs refugiats a la mola de Cortes i dirigí la insurrecció.

Fou derrotat, però, per les tropes reialistes, agafat a Carlet i traslladat a València, on fou degollat i el seu cap col·locat a l’antiga porta de Sant Vicent.

Fort, Joan Baptista

Deixa un comentari

(València, 1609 – 1685)

Frare dominicà. Era mestre en teologia. Destacà com a orador sagrat i publicà sermons.

Crespí de Valldaura i de Borja, Francesc

3 Respostes

(València, segle XVI – Madrid, 9 abril 1609)

Poeta. Fill de Francesc Crespí de Valldaura i de Joana de Borja, adoptà el cognom de la mare amb la forma Crespí de Borja. Fou comanador de Montesa des del 1577.

Les seves poesies, en castellà, foren publicades per Gaspar Mercader (El Prado de Valencia, 1600) i per Bernat Català de Valeriola (Justas poéticas, 1602).

De la seva muller Juana Brizuela (que li sobrevisqué fins el 1649) tingué nou fills, dels quals es destacaren el vice-canceller Cristòfor i els bisbes Lluís i Francesc Crespí de Valldaura i Brizuela.

Borja i d’Armendia, Joan de

1 Resposta

(Gandia, Safor, 1564 – Bogotà, Colòmbia, 1628)

Funcionari reial. Fill natural de Francesc de Borja i de Castro; es casà, a València, amb Violant Miquel d’Herèdia (1597).

Fou governador i capità general del Nou Regne de Granada (1605), on lluità contra els indis pijaos, que amenaçaven la zona de Mariquita, Ibagué i Neiva. Més endavant deixà expedita la comunicació del riu Magdalena, autèntica artèria de la governació.

Entre els seus fills destacaren Francesc (Bogotà, 1609 – Trujillo, 1689) i Joan Pere de Borja i Miquel d’Heredia (València, 1602 – Ambato, Equador, 1657), governador de Popayán (1638-44).

Boïl i Soler, Felip

2 Respostes

(País Valencià, segle XV – ?, després 1459)

Cavaller errant. Fill de Felip de Boïl. Acompanyà Alfons IV el Magnànim en la seva expedició a Itàlia (1432) i, com ell, fou fet presoner pels genovesos a la batalla de Ponça (1435).

Mantingué, a València, el 1439, una violenta correspondència cavalleresca i sostingué diversos desafiaments, el més famós dels quals és el que desembocà en un combat amb John Astley, davant la cort anglesa (1442), que influí potser sobre Joanot Martorell en la redacció d’un episodi del Tirant lo Blanc.

De retorn a València, Boïl bescanvia amb aquest escriptor valencià violentes lletres de batalla.

Fou el pare de:

Ramon Boïl i de Vilanova  (País Valencià, segle XV – Pisa, Itàlia, 1473)  Acompanyà al cardenal Roderic de Borja a Itàlia i morí en el naufragi de la seva nau a Pisa (1473). Fou el pare de:

Joan Àngel Boïl i Valeriola  (País Valencià, segle XV)  Canvià el seu cognom pel de Boïl d’Arenós per rebre l’herència de la seva cosina germana Aldonça d’Arenós. Fou l’avi de:

Joan Boïl d’Arenós i Martí  (País Valencià, segle XVI – 1609)  Recuperà per les armes la baronia de Boïl, ocupada per un cavaller aragonès. Com a capità d’un terç prengué part en la lluita contra els moriscs revoltats a Granada. Fou l’avi de:

Pere Boïl d’Arenós i Mercader  (País Valencià, segle XVI – segle XVII)  Baró de Borriol. Fou creat marquès de Boïl el 1630.

Bardaixí, Antoni de -polític, s. XVI/1609-

3 Respostes

(Ribagorça, segle XVI – 1609)

Procurador general de Ribagorça (1587-90) i se significà en el partit dels comtes de Ribagorça durant la revolta dels ribagorçans contra llurs senyors. Fou el pare de:

Cristòfor de Bardaixí i Servet  (Ribagorça, segle XVII)  Justícia general de Ribagorça el 1638 i capitanejà la resistència del comtat contra les tropes franceses (1641-43) durant la guerra dels Segadors. Fou el pare de:

Pere de Bardaixí i d’Ascon  (Benasc, Ribagorça, 1611 – Ribagorça, després 1677)  Escriptor i jurista. Fou membre del consell reial i procurador general del comtat de Ribagorça. Escriví Descripción geográfica del condado de Ribagorza, Noticias de la familia de Bardaixí i Noticias de Ribagorza, no publicades fins al 1884.

Arnaudies, Jaume

Deixa un comentari

(Barcelona, 1609? – 1702)

Mestre d’obres. Actiu a Barcelona.

Projectà l’església de Sant Sever (1698) i realitzà un obelisc dedicat a Santa Eulàlia (1673), a la plaça del Padró de Barcelona.

També realitzà una conducció urbana d’aigües (1688).

Crònica universal del Principat de Catalunya

3 Respostes

(Catalunya, 1609)

Història general de Catalunya des de l’antiguitat fins a la mort del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona (1162) escrita per Jeroni Pujades.

La primera part de l’obra, fins a la invasió sarraïna, fou escrita en català i, acabada el 1606, fou publicada el 1609; la segona fou escrita en castellà i restà inèdita i sense revisar. Possiblement Pujades només pensà de completar els Anales de Zurita en el període comtal català.

El manuscrit fou portat a París el 1651 per Pèire de Marca, i per això la part inèdita romangué desconeguda a Catalunya fins que Pau Ignasi de Dalmases la localitzà el 1698 a la biblioteca de l’arquebisbe de Rouen i Josep de Taverner i d’Ardena la copià en 1715-20 a la biblioteca reial de París, on havia estat traslladada el 1702.

Aquesta crònica representa una acumulació meritòria de material historiogràfic i documental, utilitzat, però, amb manca d’anàlisis crítica, procurant de conciliar els fets històrics i les llegendes més absurdes i divergents.

Posteriorment influí, més que en la historiografia, en la poesia patriòtica del període floralesc. Malgrat tot, proporciona encara alguna notícia d’interès, sobretot per al període comtal.