(País Valencià, segle XVII)
Títol concedit el 1603 a Pere Franquesa i Esteve, senyor de Vilallonga. el succeí el seu fill Martí de Franquesa i Gabriel, cavaller de l’orde de Sant Jaume i comanador de Castellanos al de Calatrava, que morí sense fills.
En succeir-lo el seu renebot Pere Josep Civerio i Pasqual de Bonança li fou canviada la denominació per la de comtat de Vilafranquesa.
(Illes Balears, segle XV – segle XVI)
Noble. Fill de Pere de Safortesa i Camporrells, i germà de Jaume Joan Safortesa i Marc. Fou l’iniciador de la línia dels Safortesa-Tagamanent. Fou el pare de:
Pere Joan de Safortesa i Descatllar (Illes Balears, segle XV – 1523) Senyor de Raixa. Fou jurat de Mallorca el 1489, obtingué el privilegi de cavaller el 1498. Es casà amb la pubilla Elisabet de Tagamanent i foren pares de:
Mateu de Safortesa-Tagamanent (Mallorca, s XVI – 1579) Governador d’Eivissa. Dit el Restaurador de Mallorca. Fou el pare de:
Eren fills de Joan Jeroni Escrivà de Romaní i de Boïl, i d’Àngela Sabata de Mercader.
Francesc Escrivà de Romaní i Sabata de Mercader (València, 1539 – 1617) Teòleg i escriptor. Jesuïta. És autor de diverses obres religioses, entre les quals obtingué especial fama la titulada Del infierno y de la gloria.
Joaquim Escrivà de Romaní i Sabata de Mercader (País Valencià, segle XVI – 1600) Baró de Patraix, mestre racional del Regne de València i castellà de Morella, Olocau i Callosa. S’arruïnà amb el plet sobre la baronia de Beniparrell, guanyat el 1581 i disputat a Madrid des del 1584, i el darrer any de la seva vida veié posats a subhasta els seus béns. Mort sense fills mascles, els seus drets sobre Beniparrell passaren al seu germà Onofre.
Onofre Escrivà de Romaní i Sabata de Mercader (País Valencià, segle XVI – 1603) Baró de Beniparrell i d’Argeleta. Heretà Beniparrell per la mort sense fills mascles del seu germà Joaquim. Fou mestre de la seca de València. Fou pare de Pere, Onofre i Jaume Escrivà de Romaní i Mateu.
(Villena, Alt Vinalopó, vers 1550 – Sevilla, Andalusia, 1603)
Compositor. Fou mestre de capella de la capella reial de Granada i de les catedrals de València i de Sevilla.
Amb la seva producció policoral començà una nova època en l’escola musical valenciana.
(València, segle XVI – 1603)
Cartoixà. Pertanyia a la comunitat de la cartoixa de Valldecrist.
Fou teòleg de mèrit, i autor de diversos escrits de caràcter moral, redactats en llatí, que romangueren inèdits.
(València, 1538 – Évora, Alentejo, Portugal, 1603)
Jesuïta i teòleg. Fill natural de l’historiador Pere Antoni Beuter. Format a València i a Coïmbra (Beira), regentà la càtedra de teologia tomista a Évora, on succeí Luis Molina (1587), seguint les posicions teològiques d’aquest. Ensenyà també a Coïmbra.
Els seus comentaris sobre Tomàs d’Aquino, De angelis i De incarnatione, restaren inèdits.
(Barcelona, 1603 – 1663)
Pintor. Decorà amb Pere Cuquet els claustres dels convents barcelonins de Sant Agustí i de Sant Francesc de Paula.
(València, 1550 – Aiora, Vall de Cofrents, 1603)
Eclesiàstic i canonista. Fou professor de filosofia a Siena, canonge de Sogorb, degà de València i bisbe de Viesti, Itàlia (1586-94) i d’Oriola (1594-97). En morir era arquebisbe electe de Tarragona.
Dedicà a Sixt V el tractat De potestate coactiva quam Romanus Pontifex exercet in negotia saecularia (Roma, 1586), i és autor, entre altres tractats, d’una Paranaesis (1590) als catòlics francesos sobre Enric de Borbó. Deixà inèdit un Lexicon ecclesiasticum vocum, phrasum ac rituum veteris ecclesiae catholicae e graecis latinisque patribus.
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1603 – Barcelona, 1693)
Pintor. Format a Barcelona, es traslladà a Madrid, on sembla que fou deixeble d’Eugenio Caxés.
Pintà diverses obres per a esglésies de Barcelona i de Sant Joan de les Abadesses (on es conserven les que féu per a la capella del Misteri).
(Barcelona, 1521 – 3 gener 1603)
Historiador i escriptor. Fou deixeble de l’humanista Martí Ivarra. A partir del 1545, que fou nomenat catedràtic d’arts i filosofia, restà sempre estretament vinculat a la vida de la Universitat de Barcelona, de la qual esdevingué rector.
Col·laborà en la confecció de Lexicon latino-catalanum (1561) i escriví Cathalonia liber primis (en 4 volums, el primer publicat el 1588; els altres tres restaren inèdits).
Estimulador del conreu de la llengua catalana, fou jutge en el certamen poètic celebrat a Barcelona el 1580, i encara, el 1601, féu la Sentència dels versos catalans en el certamen celebrat en honor de sant Ramon de Penyafort. El Parnàs Català, de Marcillo, conté algunes de les seves poesies.
Sembla que compongué algun nobiliari.
Dades dels Països Catalans 