(País Valencià, segle XIV – segle XV)
Títol senyorial concedit el 1372, pel rei Pere III el Cerimoniós, al seu fill, l’infant Martí, comte de Besalú (després rei Martí I), el qual també el cedí al seu fill, l’infant Martí, que esdevingué rei Martí I de Sicília, a la mort del qual (1409) revertí a la corona.
(País Valencià, segle XIV – 1409)
Baró de Nules i d’Oliva, conegut també per Ramon de Riu-sec. Fou conseller i camarlenc del rei Martí I l’Humà. Fill de Pere de Centelles i de Vilanova.
Amb les tropes valencianes participà en la defensa de Catalunya contra les companyies dels Armanyac, dels qual caigué presoner a Ceret (1390). Amb les tropes de reforç enviades per rei Joan I el Caçador al seu germà Martí, anà a Sicília, el 1394, on aquest premià els seus serveis militars amb la donació de terres i rendes a l’illa.
Retornat a València, prengué part en les bandositats, i des del 1398 capitanejà la dels Centelles, oposada a la dels Soler. Les principals incidències de la lluita foren la mort de Pere de Centelles, germà de Gilabert, i de Lluís de Soler (1398), l’assassinat per ordre de Gilabert del cap del bàndol contrari, Jaume de Soler (1403), i la batalla de Llombai, on els Centelles foren derrotats (1404).
Fou un dels cinc marmessors nomenats per la reina Maria de Luna en el seu testament, la qual llegà a Gilabert diversos béns (1406).
Foren germans seus:
Joan de Centelles i de Riu-sec (País Valencià, segle XIV – Sicília, Itàlia, 1398/99) Morí jove.
Pere de Centelles i de Riu-sec (País Valencià, segle XIV – València, 1398) Havia lluitat a Sicília i morí en una brega amb el bàndol dels Soler.
(Catània, Itàlia, 1374 – 1409)
Segona amistançada de Martí I el Jove. Li donà una filla, anomenada Violant.
Aquest fou duta a Barcelona, en 1403, per ser educada a cura de Martí I l’Humà, avi de la criatura.
(Girona, 1330 – Perpinyà, 23 abril 1409)
Escriptor. Religiós franciscà, es va ordenar de sots-diaca a Barcelona (1352).
Freqüentà diversos convents i universitats estrangeres (París, Colònia, Roma i Oxford) i va exercir la docència a Tolosa de Llenguadoc.
Des de Barcelona, i sobretot des de València, on va ésser enviat el 1383 i on tingué un paper important a la cort i a l’administració, va aconseguir un gran prestigi entre la jerarquia eclesiàstica i exercí una notable influència en la societat.
Els seus llibres, d’estil vivaç i no gens especulatiu, enriquits amb una gran profusió de diàlegs i anècdotes, van ésser traduïts a moltes llengües; se’n destaquen Lo Crestià, monumental projecte de catecisme o extens tractat enciclopèdic, en quatre volums, iniciat el 1381 dins una estructura fidelment escolàstica, si bé oferint una visió realista i pintoresca de la societat contemporània; el Llibre dels àngels (1392), el Llibre de les dones (1396), i altres tractats en llatí, com el Pastorale i la Vida de Jesucrist (v1397).
El 1408, cridat per Benet XIII al concili de Perpinyà, hi va ésser nomenat patriarca de Jerusalem i bisbe d’Elna.
(Barcelona, segle XII – 1409)
Família de texts annalístics, en llur majoria llatins.
Originada, sembla, entre el 1149 i el 1153 sota l’estímul de les gestes militars de Ramon Berenguer IV de Barcelona a Almeria, Tortosa, Lleida i Fraga, a les quals devia fer referència l’embrió de la sèrie.
Comencen a ésser traduïts al català poc abans del 1283, però prosseguiren les versions llatines durant tot el segle XIV.
Els Cronicons Barcinonenses I i II, quasi iguals, semblen procedir d’un cronicó perdut, que acaba el 1274. El Cronicó Barcinonense III és molt extens; comprèn del 801 al 1323. El Cronicó Barcinonense IV fou compost per Guillem Mascaró, beneficiat de la seu de Barcelona; comprèn del 714 fins al 1452.
Cal esmentar encara el Cronicó Ulianense, dut a Santa Maria d’Ullà al finals del segle XII i continuat allà fins al 1409, i el Cronicó del monestir de Sant Feliu de Guíxols, molt breu i lacònic, que conté notícies des del 985 fins al 1392.
Dades dels Països Catalans 