(Sicília, Itàlia, segle XIV – 1355)
Noble. Iniciador de la línia siciliana dels barons de Vicari i Goderano. Obtingué el 1338 les baronies i la senyoria de Vicari (venuda el 1408), Palumba, Giardinello, Goderano i Ciafù.
Els seus descendents obtingueren les baronies de Montforte, Siculana i Marcatobianco, i la línia s’extingí a la fi del segle XVII.
Eren fills d’Alfons Frederic d’Aragó, i germans de Bonifaci i de Jaume.
Guillem Frederic d’Aragó i de Verona (Sicília, Itàlia, segle XIV) Fou senyor d’Estir i veguer, capità i castellà de Levàdia (1366).
Joan Frederic d’Aragó i de Verona (Sicília, Itàlia, segle XIV – abans 1366) Senyor d’Egina (vers 1350-vers 1355) i de Salamina. El 1350 es casà amb Marulla Zaccaria, filla del marquès de Bonoditza i morí sense fills.
Pere Frederic d’Aragó i de Verona, Pere (Sicília, Itàlia, segle XIV – 1355) Succeí el pare en el comtat de Salona i les senyories d’Egina (1338-vers 1350), Citó, Lidoríquion, Gardaki, Farsàlia, Domokós i Siderocàstron, fundà una església dedicada a sant Joan Evangelista a Paleokhora, prop de les ruïnes del castell d’Egina, i morí sense fills legítims.
Simona Frederic d’Aragó i de Verona (Sicília, Itàlia, segle XIV – Itàlia, segle XIV) Malgrat l’oposició dels venecians, es casà amb Giorgio Il Ghisi, fill de Bartolomeo II, senyor de la tercera part de Negrepont (1327), i Alfons Frederic donà al seu gendre el castell de Sant Omer, a Tebes, famós per les seves pintures al fresc d’escenes contemporànies, el qual castell fou destruït pocs anys després pels mateixos catalans, que no confiaven del tot en un senyor venecià.
(País Valencià, segle XIV – 1355)
Fill i successor d’Arnau Escrivà i de Joana Garcia. Lluità contra la Unió. Comprà al rei les baronies d’Alaquàs i de Cortitxelles.
Representà el Regne de València a Barcelona (1339) a l’acte de vassallatge de Jaume III de Mallorca, prengué part, amb un fill, en l’expedició contra l’illa (1343), i passà a Sicília a prestar suport al casal de Catalunya-Aragó contra els Anjou.
Fou casat amb Maria-Eiximenis Romeu, els quals foren pares de Guillem, de Jaume i de Maria-Eiximenis Escrivà i Romeu.
(Sicília ?, Itàlia, segle XIV – Catània, Itàlia, 1355)
(o Frederic I d’Atenes, o Frederic de Randazzo) Quart duc català d’Atenes i Neopàtria i marquès de Randazzo (1348). Era fill del duc Joan I i de Cesarina Lanza, i nét de Frederic II, de la branca catalana de Sicília.
A la mort del seu pare, en 1348, tenia pocs anys. N’heretà els títols, per bé que el d’Atenes era només nominal. Mai no en visità els dominis, encara sostinguts pels catalans, els quals li demanaren la destitució del vicari general Ramon Bernat de Sarbou, problema que heretà, juntament amb la successió dels ducats, del rei Frederic II. Els catalans, aleshores s’adreçaren al tronc principal del casal de Barcelona, i triaren per sobirà Pere III el Cerimoniós.
Tutor de Frederic fou el noble sicilià Balasc d’Alagó, comte de Mistreta. En 1349 fou assetjat a Catània. Frederic morí de pesta en aquella ciutat, l’estiu de 1355, encara adolescent. El títol simbòlic d’Atenes passà al seu cosí Frederic III el Feble, llavors rei de Sicília.
(Sicília, Itàlia, segle XIV – 1355)
Filla de Pere II de Sicília. Exercí una gran influència sobre el seu germà Lluís I de Sicília, del qual fou regent del 1352 al 1354.
Propugnà una política d’acostament a la corona catalano-aragonesa a través de la seva germana Elionor de Sicília, muller de Pere III de Catalunya, i sufocà la revolta dels barons sicilians del partit llatí.
Fou abadessa del convent de clarisses de Messina i morí poc dies després del seu germà Lluís, durant la pesta negra.
(Catalunya, segle XIV – vers 1355)
Baró d’Erill. Fill de Guillem (IV) d’Erill i de Castellvell. Assistí a la donació del comtat de Ribagorça a l’infant Pere (1322).
Participà en l’expedició de conquesta a Sardenya (1323-24) i fou cap de les tropes que assetjaren la vila d’Esglésies (1323), també anà a la croada que Alfons III el Benigne envià contra Granada (1331).
El 1342, sota el comandament de Pere III el Cerimoniós, era veguer de Barcelona i el Vallès (1338, 1341) i procurador de la corona.
Pere III li encarregà d’incoar el procés contra Jaume III de Mallorca, que acabà amb la sentència que condemnà Jaume a perdre els seus béns (1343).
Ocupades les Balears i el Rosselló per Pere III, en fou nomenat governador (1343 i 1344). Essent governador del Rosselló, rebutjà una invasió de Jaume III (1347), la qual cosa determinà la fugida del rei desposseït.
El seu Stili curiarum civitatis Majoricensis no fou publicat fins al 1663.
Fou el pare d’Arnau (III) i de Berenguer d’Erill i de Pallars.
Dades dels Països Catalans 