Arxiu de la categoria: Publicacions

Víspera, La

Deixa un comentari

(Barcelona, març 1951 – novembre 1951)

Periòdic mensual, editat clandestinament, en castellà, que preconitzava la monarquia de Joan de Borbó i Battemberg, comte de Barcelona.

Volgué fer una crítica constructiva i raonada i una oposició digna sense ressentiment. Donava notícies que aleshores eren silenciades pel govern, tant sobre aspectes polítics internacionals com del país, econòmics i dinàstics.

N’aparegueren vuit números, fins que fou descobert per la policia i detingut i processat el seu principal responsable, Josep Lluís Melià i Sagnier.

Visions de Guerra i de Reraguarda

Deixa un comentari

(Catalunya, 17 abril 1937 – 30 octubre 1937)

Quaderns d’informació gràfica. Editats pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya per mitjà de l’editorial Forja.

En foren publicades dues sèries: la “A”, de caire retrospectiu, amb vuit quaderns, que sortiren del 24 d’abril al 9 d’octubre de 1937, i la “B”, d’actualitats, amb quinze quaderns, del 17 d’abril al 30 d’octubre de 1937.

Les nombroses fotografies reproduïdes a “Visions” són un valuós material sobre la guerra civil a Catalunya.

Virolet

11 Respostes

(Barcelona, 7 gener 1922 – 3 gener 1931)

Revista infantil setmanal en català. Editada per la mateixa empresa d’“En Patufet”. Redactada i administrada per Cardenal Casañas. És van publicar 469 números. El 1931 fou substituït per “L’Esquitx”.

Hi van col·laborar els millors escriptors i dibuixants de l’època. Fou una de les temptatives més reeixides d’aquests tipus de revistes.

Vidrio, El

Deixa un comentari

(Barcelona, 1915 – Mataró, Maresme, 1936)

Periòdic obrer. Òrgan de la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers.

Es publicà posteriorment a Badalona, dirigit per Gabriel Canals i Joan Peiró (gener 1916-1920), de nou a Barcelona (a partir del 1920, dirigit per Càndid Endériz) i a Mataró (a partir del 1923).

Pel febrer de 1931, després d’uns quants números publicats a Cartagena, tornà a Mataró, dirigit per Manuel Mascarell.

Fou un dels pocs òrgans obrers professionals que assolí una llarga continuïtat.

Vida Sindical

Deixa un comentari

(Barcelona, 16 gener 1926 – 13 març 1926)

Setmanari, subtitulat periòdico de los trabajadores. Continuà l’orientació de “Solidaridad Proletaria” i fou l’expressió de la reacció sindicalista davant els intents de crear un moviment obrer explícitament anarquista per part de D.A. de Santillán (des de “La Protesta” de Buenos Aires”) i de Manuel Buenacasa (des d'”El Productor” de Blanes i Barcelona).

Vida Privada

1 Resposta

(Catalunya, 1932)

Novel·la de Josep M. de Sagarra. És un clàssic de la literatura catalana, que va rebre el Premi Joan Crexells de narrativa.

Sagarra fa un retrat tant de les classes socials altes com de les baixes de la Barcelona d’aquell temps, i va provocar un escàndol en aquella època pels temes que tractava i que es basava, en gran part, en personatges reals que els contemporanis podien reconèixer.

Vida privada ha estat considerada la novel·la més representativa de Barcelona.

Vida Nova

2 Respostes

(Montpeller, França, 1954 – 1978)

Revista cultural i de pensament polític. Publicada, trimestralment, per M. Guinart i dirigida per M. Roqueta.

Per bé que se subtitulà occitano-catalana, hi predominà la llengua catalana.

Hi col·laboraren, entre d’altres, Batista i Roca, Trueta, Guiter, Tasis, Serra i Moret, Triadú, etc.

Cal destacar-ne les cròniques de les diverses regions dels Països Catalans.

Vida Deportiva

Deixa un comentari

(Barcelona, 1945 – 1965)

Setmanari esportiu en castellà. Dirigit per Vicente Lorén.

L’època més brillant fou a partir del 1948, que el comprà Josep Vergés i Matas, propietari de “Destino”. El nou director era Carles Pardo.

Hi col·laboraren importants escriptors i redactors esportius de l’època, i Ramon Dimas hi aportava l’abundant informació gràfica.

Vida Cristiana

4 Respostes

(Catalunya, 1914 – 1933)

Revista religiosa. Fundada com a òrgan del Primer Congrés Litúrgic de Montserrat (1915) i del moviment litúrgic català. Fou dirigida successivament per Romuald Simó, Gregori Sunyol i Lluís Carreras, i apareixia nou cops l’any, segons els temps litúrgics.

Fins el 1926 fou coeditada pel monestir de Montserrat i l’Associació d’Eclesiàstics de Barcelona. Del 1926 al 1933 en foren responsables els Amics de l’Art Litúrgic i l’Associació d’Eclesiàstics, i alhora esdevingué òrgan oficial de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat.

Tenia un to d’alta divulgació, d’acord amb els corrents més renovadors del catolicisme europeu, i assolí un bon nombre de col·laboradors, tant catalans com estrangers.

Viatge al Purgatori

Deixa un comentari

(Anglaterra, segle XV)

Narra l’extraordinària aventura del diplomàtic i escriptor català Ramon de Perellós.

En morir Joan I (maig 1396) fou inclòs al procés del Consell de Joan I pel qual bon nombre de funcionaris i cortesans eren acusats de diversos actes que havien motivat la mort del monarca, esdevinguda sense confessió, implícita i reiterada acusació de la pretesa condemnació de la seva ànima.

Per tal d’alliberar-se d’aquesta acusació concebé un original i medieval discurs: es proposà fer un viatge al Purgatori, on, si trobava l’ànima de Joan, restaria demostrat que era en via de salvació.

Exposà el projecte al papa Benet XIII, el qual intentà en va dissuadir-l’en; el 1397 a París el rei Carles IV el recomanà al seu gendre Ricard II d’Anglaterra; aquest, a Oxford, li estengué un salconduit per traslladar-lo a Irlanda i visitar el llegendari Purgatori de Sant Patrici, que havia de fer amb un lluït seguici de vint homes.

A Dublín li foren proporcionats guies que l’emmenaren a l’Ulster on fou molt ben rebut pel rei Nelan O’Neill. A l’illa del llac Derg (comtat de Donegal) arribà a l’entrada de la cova del Purgatori: féu testament, assistí a una missa per la seva pròpia ànima i adobà cavallers els seus dos fills, l’anglès Thomas Agut i el valencià Pere Maça. Entrà a la cova amb el cavaller normand Guillaume de Courry.

De retorn passà el Nadal amb el rei Nelan, fou rebut de nou per Ricard II, assistí a unes festes a la cort de París i retornà a Avinyó.

Aquesta curiosa aventura, rigorosament històrica, fou narrada en aquest llibre, traducció de l’obra de Saltrey, llevat del començament i del final, on relata l’anada i la tornada de l’expedició i els costums dels irlandesos, i d’una addició d’unes quinze línies, on explica que entre les ànimes purgants del quart camp trobà el rei Joan I, amb el qual conversà i li digué que s’hi trobava “en via de salvació”, el franciscà gironí Francesc Despuig i la seva neboda Aldonça de Queralt.

La intenció fonamental del llibre està, evidentment, en aquest passatge on l’autor exhibeix la prova que l’ànima de Joan I no ha estat damnada, curiosa actitud paral·lela a Lo somni de Bernat Metge, també encartat en el procés del 1396 i que, així mateix, bé que en moderna actitud renaixentista, fingeix que se li apareix l’espectre del rei que li fa avinent que es troba al purgatori, en via de salvació.