Arxiu de la categoria: Monuments

Sant Salvador d’Orís

4 Respostes

(Sant Boi de Lluçanès, Osona)

(o Sant Salvador de Bellver)  Petita comunitat de canonges agustinians (952 m alt), que residí entre els segles XII i XIV a l’església de Sant Salvador de Bellver, dins el terme municipal. Situada al cim de la serra de Sant Salvador de Bellver, al límit amb el terme d’Orís, dominant la plana de Vic.

La comunitat s’hi aplegà sota el prior Pere Amat vers el 1110. El 1210 s’hi fundà una confraria de molta anomenada per la contrada. Tingué un màxim de cinc comunitaris, però decaigué a partir de mitjan segle XIV. L’any 1411 s’uní a una pabordia de la catedral de Vic i perdé tot rastre de comunitat.

En resta una església romànica de notables dimensions en un lamentable estat d’abandonament.

Sant Salvador d’Horta

1 Resposta

(Horta de Sant Joan, Terra Alta)

Nom popular del convent franciscà de Santa Maria dels Àngels, aixecat sota el puig de Sant Salvador (755 m alt), que s’alça a llevant del nucli urbà. Fou fundat pels conventuals el 1543 i transformat en casa de recol·lectes el 1576.

L’església és un edifici gòtic tardà, precedit d’un atri i ampliat amb capelles laterals al segle XVII; a la dreta de l’església s’estén l’antic convent i claustre. El convent esdevingué famós pel fet d’haver-hi residit Salvador d’Horta.

A 25 minuts del convent, a la part septentrional del puig, hi ha la cova i la font de Sant Salvador. Entorn al convent es veuen encara les restes de les antigues ermites de Sant Pau, Sant Onofre, Sant Antoni i Santa Bàrbara, on residien antigament frares fent vida eremítica.

El convent era un lloc de recés i residència de frares ancians que el 1830 tenia 41 membres. L’església es conserva sencera i amb culte, però el convent és en ruïnes.

Sant Salvador de les Espases

4 Respostes

(Esparreguera, Baix Llobregat)

Santuari de la parròquia d’Olesa de Montserrat des del 1868. Es troba dalt de la muntanya de Sant Salvador (420 m alt), sector de la Serralada Prelitoral a l’esquerra del Llobregat, davant el massís de Montserrat (el riu forma entre ambdós blocs el congost del Cairat).

És l’antiga església del castell de les Espases, esmentada ja el 895, quan fou cedit a l’església de Vic. Des del 992 canvià de senyor i es vinculà després al castell d’Esparreguera, fins que el 1351 passà a propietat dels priors i després abats de Montserrat.

Del castell, només en resten els fonaments de la torre a la roca que corona el cimal. La capella de Sant Salvador és coneguda des del segle XI i fou reconstruïda al segle XVI. Des del 1352, que començaren a tenir-ne cura els consellers de Manresa, prengué el caire de santuari.

Fou abandonada el 1715 i restaurada el 1784. La darrera restauració important feta al santuari i casa de l’ermità tingué lloc el 1929, per iniciativa del pare Joan Solà.

El 1970 fou constituïda a Olesa de Montserrat l’associació dels Amics de Sant Salvador, que vetlla pel seu manteniment.

Sant Salvador de la Vedella, monestir de

3 Respostes

(Cercs, Berguedà)

Petit monestir benedictí, al marge esquerre del Llobregat, a l’extrem septentrional del municipi, prop de Fígols Vell.

L’església i la rectoria de l’antic monestir es troben sobre un característic penyal, que emergeix com un illot a la capçalera del pantà de la Baells, que ha negat el poble i una important colònia obrera de les mines de Fígols que s’havia format al seu voltant.

El fundà vers el 830 a l’anomenada villa de Tineosi l’abat Calort de Sant Serni de Tavèrnoles, que el 835 obtingué per a ell un precepte de protecció d’immunitat de Lluís el Piadós. El rei li concedí la lliure elecció de l’abat i la confirmació de béns, entre els quals hi havia Fígols. El 955 el vescomte Branduí li donà Sant Vicenç de Navel i altres béns.

A desgrat de parlar-se dels seus abats, i llur autonomia, sembla que mai no trencà la dependència de Tavèrnoles, d’on consta com a simple priorat des del segle XIII, unit a la Congregació Claustral Tarraconense.

Deixà de tenir comunitat des de mitjan segle XV, i en endavant només s’hi esmenta un prevere i un arrendador que sovint era un monjo o un donat.

Després del 1580 passà a dependre del monestir de Sant Pere de la Portella, a despit d’haver estat assignades les seves rendes al seminari de la Seu d’Urgell, segurament pel fet d’ésser dins el nou bisbat de Solsona. El monestir de la Portella curà de Sant Salvador fins al segle XIX, sense, però, tenir-hi comunitat. Des del 1873 era una parròquia del bisbat de Solsona, unida després a Cercs en qualitat de sufragània.

En resta l’església romànica d’arc apuntat (segle XII), sobre la qual s’aixecà tardanament un segon pis com a dependència de la rectoria que té annexa.

Sant Ruf -Lleida-

3 Respostes

(Lleida, Segrià)

Priorat canonical, filial de Sant Ruf d’Avinyó (Provença), situat al nord-est de la ciutat, a la partida dita abans de Sant Ruf (i després la Plana del Bisbe).

El lloc fou donat a l’abat i als canonges de l’abadia de Provença el 1152 pel comte Ramon Berenguer IV. El 1155 el bisbe de Lleida confirmà al primer prior Guillem i als seus canonges la possessió del lloc, amb l’autorització de poder-hi construir una nova església més gran que la que ja hi havia.

L’augment inicial del monestir fou causa de discussions entre el bisbe i capítol de Lleida i el prior Gaufred, el 1175, que acabaren amb una concòrdia, feta amb la intervenció de l’arquebisbe de Tarragona, sobre els drets de sepultura i els delmes que podien percebre els comunitaris de Sant Ruf. La comunitat tenia aleshores cinc membres.

És tradició que la comunitat sucumbí tota en la pesta negra (1348) i que fou abandonat aleshores el monestir; de fet pertanyia ja a la mitra de Lleida a la fi del segle XIV.

L’església començada vers el 1155 restà inacabada: només se’n féu l’absis i el creuer, amb columnes de doble traçat i capitells sense decoració que sostenen una volta apuntada del segle XIII; davant això es féu un gran mur amb un contrafort, que tancava el lloc on havia d’ésser construïda la nau.

A la fi del segle XVI hi hagué un intent d’establir-hi una comunitat de cartoixans, que no prosperà. El lloc restà com a santuari i capella de devoció dels lleidatans.

Fa temps que és una ruïna, i hom ha parlat del seu trasllat a la ciutat.

Sant Ramon de Portell, monestir de

3 Respostes

(Sant Ramon, Segarra)

Convent mercedari, situat al poble. Una antiga tradició feia néixer a Portell, antic cap del terme, sant Ramon Nonat.

El convent mercedari es fundà vers el 1245, després que Guerau, prior de l’església de Solsona, concedís la propietat de l’església de Sant Nicolau, existent en el dit lloc, a Pere Nolasc, mestre de l’orde mercedari.

La tradició vol que es traslladés al convent el cos de sant Ramon, i l’augment de devoció al sant fou causa de l’ampliació del convent els anys 1597 i 1625 i que el general de l’orde Pedro de Salazar el 1675 iniciés la construcció del gran convent i església, anunciats pomposament com l’Escorial de la Segarra.

L’església és un magnífic edifici barroc d’una gran nau i cúpula acabat al segle XVIII amb línies neoclàssiques. El retaule major i altres ornamentacions foren fets per Pere Costa.

El claustre fou construït al principi del segle XIX; hom hi llegeix la data de 1802. La capella de Sant Ramon amb el seu mausoleu és el centre de la devoció popular i és a la part septentrional del temple.

La seva comunitat tenia 8 membres el 1835. Després de l’exclaustració serví de sufragània de Portell, fins que retornaren els sacerdots el 1897, que hi establiren una escola de l’orde.

Avui el gran convent és habitat per tres comunitaris, que mantenen viu el caliu de la devoció a sant Ramon.

Sant Ponç de Corbera

5 Respostes

(Cervelló, Baix Llobregat)

Antiga quadra i priorat benedictí, que depèn de la parròquia de Corbera de Llobregat, a 325 m alt, damunt la riba esquerra de la riera de Rafamans, als vessants orientals del coll de la Creu d’Ordal.

L’església, de gran interès arquitectònic, fou construïda al segle XI i consta d’una nau amb creuer, tres absis i una cúpula amb el campanar a sobre seu. Podria haver estat construïda pel levita Guillem de Mediona o els seus successors, senyors d’aquests indrets el 1025 i el 1050. Les primeres notícies són del 1068, quan l’església posseïa ja un territori en domini alodial, i el 1096 ja tenia comunitat, regida pel prior Salomó i subjecta al monestir de Cluny.

Des d’abans del 1104 passà a dependre del monestir de Sant Pere de Casserres, que centralitzà tots els dominis de Cluny a Catalunya. Alguns priors (Riambau el 1235 i Arnau en 1250-51) eren a la vegada monjos de Casserres i priors de Sant Ponç.

Des del segle XIV no tingué pràcticament comunitat, sols un prior, que era monjo de Casserres, i alguns preveres beneficiats que li eren sotmesos. El 1303 es diu que depèn de Truyetho, si bé devia ésser com a intermediari de Cluny.

El nomenament de priors comendataris durant el segle XV acabà de desfer la vida monàstica; el prior Francesc de Corbera (1550) no era ni monjo.

El 1590 les seves rendes s’uniren al col·legi de la Congregació Claustral Tarraconense, primer a Lleida i després a Sant Pau del Camp, d’on es considerà filial fins a l’exclaustració del 1835.

Sant Pol del Maresme

3 Respostes

(Sant Pol de Mar, Maresme)

Monestir benedictí i després cartoixa, situat a la vila, en un petit promontori, on resta encara una antiga església fortificada, d’absis romànic i nau renovada, construïda sobre els basaments d’una edificació romana i paleocristiana.

El monestir existia ja el 955, quan començava a rebre donacions dels fidels. El 966 era regit per un mateix abat amb Sant Feliu de Guíxols i el 968 rebé un precepte d’immunitat i protecció del rei Lotari, que confirmà la unió d’ambdues abadies fins a la mort de l’abat Sunyer.

El 977 el regia l’abat Ató i continuà amb abats propis fins després de mitjan segle XI, en què fou desertat pels monjos a causa de les freqüents depredacions dels pirates àrabs; per això els comtes Ramon Berenguer I i Almodis el cediren el 1068 als monjos de Sant Honorat de Lerins i fou fortificat (torre de Sant Pau).

L’actual església fou bastida a la darreria del segle XI, probablement pels lerinencs. Es convertí en priorat fins que el 1263 els monjos de Lerins abandonaren el monestir i el vengueren a Guillem de Montgrí, sagristà de Girona, juntament amb el castell, la vila i els territoris.

Aquest el 1269 els cedí als cartoixans d’Escaladei perquè hi fundessin un priorat amb 14 comunitaris, que s’hi instal·là amb la protecció dels vescomtes de Cabrera, i reberen dues butlles papals de confirmació de béns i privilegis del 1282 i el 1288.

El monestir fou un centre cultural important, d’on el rei Martí I tragué els llibres per a la cartoixa valenciana de Valldecrist, i que tingué un petit scriptorium, però, arran de les freqüents topades amb els Cabrera, el 1415 el papa Benet XIII autoritzà la incorporació de Sant Pol al nou monestir de Montalegre, fundat pels cartoixans de Vallparadís de Terrassa. A Sant Pol restà part de la comunitat, que es fusionà definitivament entre els anys 1431 i 1433.

El 1434 els cartoixans vengueren el monestir de Sant Pol al vescomte de Cabrera, després de vèncer l’oposició de l’Almoina del Pa de Girona, que en pretenia el domini per una clàusula del fundador Guillem de Montgrí.

Sant Pere Salou

4 Respostes

(Lloret de Mar, Selva)

Antiga església i casa monàstica, a l’est del terme, vora el terme de Blanes, al vessant sud del turó d’en Vilar.

L’església és coneguda des del segle XIV amb el nom de Sant Pere del Bosc. Una vella tradició recollida i ampliada al segle XIX diu que hi havia hagut un monestir de benedictins que subsistí fins el 1694, que els francesos incendiaren la capella. Sembla més aviat que hi residien ermitans segons un estatut benedictí, que després del 1694 es fusionaren amb la comunitat de Sant Pere de Galligants.

El 1860 les terres i capelles foren comprades per un indià de Lloret, anomenat popularment el comte de Jaruco, que reedificà l’edifici i el convertí en el santuari de la Mare de Déu de Gràcia.

Actualment és un hotel de luxe.

Sant Pere Gros

2 Respostes

(Cervera, Segarra)

(o Sant Pere el Gros; ant: Sant Pere de Ripoll de Cervera o Sant Pere de Cervera) Priorat benedictí filial de Ripoll, al sud-oest de la ciutat, vora el riu d’Ondara.

És característica la seva església rodona, construïda al segle XI. És una de les millors rotondes del romànic català. El diàmetre exterior és de 10 m, i l’interior de 5. Té un absis a llevant i la porta descentrada vers migdia. El seu interior té sis fornícules en els murs, repartides simètricament, i un airós campanaret d’espadanya al centre de la volta.

S’esmenta per primera vegada el 1072. El 1079 fou donat pel matrimoni Ellemar i Ermessenda al monestir empordanès de Sant Pere de Rodes, però el 1081 els senyors de Cervera, Guillem Ramon i Arsenda, el donaren a Ripoll, que hi tenia monjos el 1089.

El seu prior era un monjo ripollès que tenia domini sobre l’església de Sant Salvador de la vila de Cervera i sobre els domers i els clergues de la vila i parròquia de Santa Maria. També tenia rendes, especialment a Nalec.

El priorat decaigué al segle XIV; el 1406 els paers de Cervera protestaren pel seu abandó, però fou endebades.

Els seus edificis estaven encara en peu el 1715; ara sols en resta l’església i traces d’una galeria que l’envoltava.

Es feren obres de restauració a l’església el 1789 i sobretot el 1960, gràcies al patronat de l’Arxiu Històric de Cervera, que n’és el propietari.