Arxiu de la categoria: Monuments

Sant Miquel, castell de -Moianès-

Deixa un comentari

(Castellterçol, Moianès)

Nom popular del castell de Castellterçol, situat al sud de la població, en un petit pujol al centre d’una vall.

Rebé el nom d’un noble de nom Terçol, que consta difunt el 898. Pertangué als seus successors fins el 1322, que adquirí el terme i la jurisdicció el monestir de l’Estany. La capella de Sant Miquel, que li ha donat el nom, és a migdia del castell, en part en ruïnes i en part convertit en masia, que existia ja el 1111.

Conserva l’estructura romànica, ampliada vers el 1825, quan es volgué convertir en santuari de la Mare de Déu del Remei.

Des del 1990, els actuals propietaris i diversos entitats públiques han consolidat les parts històriques del recinte i les han destinat a activitats culturals.

Sant Mer -Pla de l’Estany-

1 Resposta

(Vilademuls, Pla de l’Estany)

Santuari, al sud de les Olives de Sant Esteve de Guialbes, a la dreta de la riera de la Farga, als vessants orientals de la serra de Santa Llogaia.

Segons la tradició, sant Mer, llegendari fundador del monestir de Banyoles, menà en aquest indret vida eremítica. Al segle XIII ja hi havia una capella dedicada al sant i una altra a santa Càndida, mare seva.

El 1627 fou excavat el terra i hom trobà unes despulles que foren atribuïdes al sant i que atragueren grans multituds. Foren dipositades a l’església de Sant Esteve de Guialbes i cada any són traslladades al santuari el primer diumenge després del 27 de gener, festa del sant, on hom celebra un aplec molt concorregut.

Sant Medir -Vallès Occidental-

5 Respostes

(Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental)

Antiga parròquia i actual santuari, situat a l’antiga vall de Gausac, o vall de Sant Medir, afluent de capçalera de la riera de Sant Cugat, al sud del municipi, als vessants de la serra de Collserola.

Existia ja el 1046 i els monjos de Sant Cugat la dotaren el 1084. Era una de les cinc parròquies del terme del monestir de Sant Cugat, refosa al segle XV amb la de Sant Pere d’Octavià. Els documents antics l’anomenen Sant Emeteri, catalanitzat en Medir. Els monjos en tingueren cura fins el 1446 i fou restaurat en altres ocasions.

La llegenda creada sobre sant Medir féu popularitzar el seu culte, que es manté viu amb l’aplec del 3 de març, iniciat pel poble de Sant Cugat, on hi havia des del 1804 una germandat de Sant Medir, i mantingut modernament per les típiques colles de Gràcia (amb les de Sant Gervasi i Sarrià) i també de Sants i d’Horta (Barcelona).

Sant Martí Sacosta

Deixa un comentari

(Girona, Gironès)

Antiga canònica agustiniana, col·legi de jesuïtes i ara seminari conciliar, situada a la part alta de la ciutat, entre el convent de Sant Domènec i la pujada de Sant Martí.

L’església de Sant Martí existia ja el 898 i tenia sacerdot propi. El cabiscol Ponç la féu reedificar abans del 1064, i s’hi treballava encara el 1078, quan el seu hereu Joan féu deixes per cobrir-la. El 1101 el comte Ramon Berenguer III la rebé sota la seva protecció, i el 1118 Berenguer Amat l’encomanà al bisbe de Girona.

El 1152 Guillem, prevere de Sant Martí i arxilevita de Besalú, la cedí a l’abat Ponç de Monells, de Sant Joan de les Abadesses, perquè hi instituís un prior i una comunitat de canonges. La fundació, però, no es féu fins el 1164, que s’hi instal·là una comunitat, presidida per Arnau de Montbós, antic canonge de Lledó, amb consentiment del bisbe i canonges de Girona. El papa Alexandre III confirmà la fundació amb una butlla del 1166.

Segons unes noves constitucions, fetes pel prepòsit Pere el 1229, es fixà en cinc el nombre de canonges, més un clergue secular per a la cura d’ànimes i un diaca, tots sota l’obediència del prepòsit. Els canonges havien de tenir en entrar trenta anys i passar un any de provació.

Entre el 1225 i el 1340 la comunitat tingué llargues discussions amb els dominicans, establerts prop de Sant Martí. Al segle XV caigué a les mans de comendataris i s’accentuà la decadència, iniciada la segona meitat del segle anterior.

El papa Gregori XIII dissolgué la canònica el 1581 i donà l’edifici als jesuïtes, que ampliaren l’església i hi construïren una bona part del casal actual.

Expulsats els jesuïtes el 1767, s’hi instal·là el seminari conciliar, que amplià encara més l’edificació per adaptar-la a les necessitats de la institució, gràcies als bisbes Tomás de Lorenzana-Butrón (1775-96) i Florencio Lorente (1847-62), que el dotaren d’una notable biblioteca, de noves càtedres per adaptar-les als graus universitaris i d’un gabinet de física i d’història natural.

Sant Marçal de Montseny

5 Respostes

(Montseny, Vallès Oriental)

Abadia i després priorat benedictí (1.100 m alt), situat al coll de Sant Marçal, entre els massissos de les Agudes i del Matagalls, a la capçalera de la Tordera.

A l’origen, pertanyia al bisbat de Vic i fou consagrada pel bisbe de Vic Guillem de Balsareny. La seva fundació degué esser entre el 1050 i el 1060, quan el seu prior Guifred obtingué les primeres demarcacions. Estava sota el patronat de la família Agudes-Montseny.

El 1095 s’uní a Banyoles en qualitat de priorat i els seus monjos intentaren de deixar el Montseny i establir-se a l’església de Santa Magdalena, prop de Mosqueroles, on edificaren una gran església de tres naus, però el bisbe de Vic els obligà a tornar al Montseny, on féu una nova consagració de Sant Marçal el 1104, senyal evident que havia estat abandonada i profanada. Santa Magdalena restà com a dependència de Sant Marçal amb el títol de sotspriorat.

Al segle XIV tenia només tres monjos i el seu prior era un monjo de Banyoles. Deixà pràcticament de tenir comunitat al segle XV, però el títol prioral passà al president del Col·legi de la Congregació Claustral Tarraconense (1592) i subsistí fins el 1835.

Al segle XVII s’uní a la parròquia de Montseny, de la qual ara forma part; abans tenia territori parroquial propi.

En resta l’església romànica del segle XII i el casal prioral, ara hostatgeria per als excursionistes.

Sant Magí de Brufaganya

8 Respostes

(Pontils, Conca de Barberà)

Santuari i antic convent dominicà, en un vessant del puig de Creus (924 m), en una vall formada per les serres del Pany i de Brufaganya.

El santuari existia ja el 1234 i fou molt popular a partir del segle XIII. Segons una tradició, hi féu penitència sant Magí, un màrtir tarragoní de vida i existència llegendàries.

El 1603 el santuari fou cedit als dominicans de Santa Caterina de Barcelona, que hi fundaren un convent de cinc membres, els quals tenien cura del santuari i fomentaren la devoció i el culte del lloc amb la construcció de la capella de les Fonts, al centre de la vall, que, segons tradició, féu brollar sant Magí per calmar la set dels seus perseguidors, i les veïnes capelles de Sant Domènec i la Salut, que, amb les Coves del Penitent, donaren un nou atractiu al santuari.

El 1703 el mestre general de l’orde Tomàs Ripoll féu construir l’actual església del santuari, de tipus barroc-neoclàssic, amb tres capelles per banda i un petit campanar a cada costat de la façana.

El convent fou exclaustrat el 1835. El santuari continuà com a parròquia de la rodalia, en especial del poblet de Rocamora, i per això és anomenat sovint Sant Magí de Rocamora.

És un santuari molt popular, i el seu aplec és el 19 d’agost, dia de Sant Magí.

Sant Llorenç del Munt -Osona-

7 Respostes

(Sant Julià de Vilatorta, Osona)

Priorat canonical, situat en un extrem del terme, vora el cim del puig de Sant Llorenç (856 m), a l’inici de les Guilleries. Reemplaçà l’antic castell de Sant Llorenç (882), que estenia la seva jurisdicció pels termes de Sant Julià de Vilatorta, Sant Sadurní d’Osormort, Folgueroles i part del de Tavèrnoles.

Quan es desféu aquest primitiu terme, l’església de Sant Llorenç fou donada al monestir de Sant Marçal de Montseny (1067), perquè hi fundés un priorat benedictí. Aquesta fundació no es dugué a terme i per això els seus senyors, els Meda i els Vilagelans, dotaren de nou l’església i la renovaren sota la direcció del sacerdot del lloc Ramon Pere (1125), que el 1152 ja s’intitulava prior i restaurador del Munt.

Des del 1161 consta que la nova comunitat seguia la regla de sant Agustí, que sembla que hi fou introduïda per mediació del monestir de l’Estany. La comunitat tenia el prior, cinc canonges i un prevere secular.

Començà a decaure al segle XIV, i sobretot al següent, amb els priors comendataris. Per bé que sense comunitat des del 1460, continuà amb priors seculars fins el 1760, que els seus béns foren donats per a dotació del nou seminari conciliar de Vic.

L’església perdé la volta en els terratrèmols del 1425, i fou refeta i consolidada entre el 1566 i el 1579.

El casal prioral, transformat els darrers segles en masia, i l’església prioral han estat restaurats i revalorats aquests darrers anys per un particular de Vic.

Sant Llorenç del Munt -Vallès Occidental-

5 Respostes

(Matadepera, Vallès Occidental)

Abadia benedictina (1.095 m alt), situat al cim del casquet de la Mola. Es creu que la seva funció, com a refugi per als cristians perseguits de la invasió àrab, és deguda als monjos de Sant Cugat del Vallès; certament, existia ja el 957.

En temps de l’abat Odegari, la millor època del monestir, fou construïda l’església. Després del domini de Sant Ponç de Tomeres s’uní definitivament a Sant Cugat i, tot seguit, començà la seva decadència. Fou abandonat totalment el 1804; el 1864 s’inicià la restauració i fou declarat monument nacional el 1931.

L’església (segle XI), del més pur estil romànic, consta de tres absis, amb decoració llombarda i un cimbori octagonal a l’entrecreuament del transsepte i de la nau principal. Al migdia el temple té adossada una galeria amb antics sarcòfags; el mur de ponent, on hi ha la porta, abans protegida per un porxo, acaba en espadanya.

Només resten indicis del claustre i de les antigues dependències del monestir, aprofitades en part com a hostalatge i refugi.

Sant Llorenç del Mont -Alt Empordà-

3 Respostes

(Albanyà, Alt Empordà)

(o de Sous)  Antiga abadia benedictina, situada al poble de Sous, en un planell de la muntanya de la Mare de Déu del Mont (1.100 m).

Existia ja el 872 com a cel·la monàstica dependent de Sant Aniol d’Aguja. Entre el 898 i el 1002 continuava citant-se com a cel·la monàstica sotmesa a la propietat de la mitra de Girona, i en aquest temps s’hi traslladà la comunitat de Sant Aniol. Des del 1003 consta regida per l’abat Abbó i amb força empenta i participació dels abats en la vida del comtat de Besalú.

Entre els segles XI i XII hom reedificà l’església, de tres naus, abandonada al segle XVIII i actualment en ruïnes, i un claustre, del qual només restava una galeria adossada a l’església que fou robada modernament.

Decaigué molt al segle XV, quan comptava només amb quatre comunitaris. El 1592 fou unida per butlla papal a Sant Pere de Besalú, però la unió no es féu fins després del 1605, en morir el darrer abat Jaume Coll.

Des d’aleshores fou pràcticament una petita parròquia rural del poble de Sous, amb una nova església adaptada el 1829 per l’abat de Besalú, Melcior de Rocabruna i Taverner, en el que fou antiga residència monàstica.

Durant el segle XX el lloc quedà totalment abandonat, fins a les recents campanyes de recuperació.

Sant Just de Barcelona

11 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

(o Sants Just i Pastor)  Església de la ciutat, bastida durant els segles XIV i XV, en substitució d’una antiga església d’aquesta mateixa advocació (citada documentalment ja en el segle X) situada molt a la vora de l’actual.

És un dels principals temples gòtics de la ciutat. Consta d’una sola nau de 5 trams, amb capelles rectangulars entre els contraforts, i d’un absis poligonal amb dues capelles. La façana és flanquejada per dues torres de planta irregular i mur perforat amb un gran finestral. La portada és moderna.

Fou començada el 1342 i consagrada per primera vegada el 1360. Les obres de la façana i del campanar van durar fins al final del segle XVI. La decoració escultòrica monumental gòtica és escassa, donada la sobrietat del gòtic català trescentista. Respecte als finestrals que no han estat tapiats, gairebé tots tenen vidrieres modernes.

Cal esmentar, entre altres peces de la decoració interior, el retaule (segle XVI) de la capella de Sant Feliu, pintat per Pere Nunyes i daurat per Gabriel Alemany.