Arxiu de la categoria: Monuments

Vilademàger

12 Respostes

(la Llacuna, Anoia)

Antic castell (700 m alt), situat en un cim, al sud-est de la vall de la Llacuna.

Rebé el nom d’un magnat anomenat Màger, que hi bastí el castell abans del 987; passà als Gurb-Queralt, successors seus, que el tenien en feu pels comtes de Barcelona, i abans del 1079 el seu domini passà als Cervelló i als seus descendents, que amb el títol de baronia de la Llacuna el posseïren fins el segle XIX. El castell era el centre de l’extens terme de la Llacuna.

L’església de Sant Pere, conservada encara dins el que fou recinte murat del castell, fou l’única parròquia del terme, que a partir del segle XIV es repartí amb la Llacuna. Aquesta església, dita sovint Sant Pere de Màger, fou reedificada i ampliada el segle XV, aprofitant una part de la primitiva, coneguda des del 1160. Té encara el caràcter de parròquia rural. Fins el 1936 s’hi venerà un famós santcrist.

Modernament ha estat restaurada.

Vilabertran, monestir de

11 Respostes

(Vilabertran, Alt Empordà)

Abadia canonical agustiniana (Santa Maria de Vilabertran), nucli del poble, al peu de l’antiga via romana que enllaçava la Jonquera amb Peralada i Figueres.

Fou fundada pel prevere Pere Rigald, que des dels volts del 1060 regia una església existent al lloc. Fou erigit en canònica el 1069 i adoptà la regla de sant Agustí. Vers el 1080 s’inicià la construcció de l’actual església romànica, de planta basilical, amb tres absis que s’obren en un petit transsepte.

Fou consagrada el 1100 i en Pere Rigald en fou nomenat abat. L’església restà durant molt de temps inacabada (fins al segle XVI). Al segle XII es construí el senzill claustre annex, que s’envoltà d’altres edificis conventuals, i al segle XIV els vescomtes de Rocabertí feren erigir una capella funerària a la part nord del creuer.

Més endavant, a inicis del segle XV, l’abat Antoni Girgós féu envoltar de muralles el conjunt, i construí la torre del Rellotge i el palau abacial, notable exemple del gòtic català.

Enllaç web: monestir de Vilabertran

Vic, catedral de

62 Respostes

(Vic, Osona)

Temple principal de la diòcesi de Vic, que té com a titular sant Pere. El primer centre episcopal i la primitiva catedral, documentada des del 516, es trobaven a tocar del temple romà, a l’àrea ocupada actualment per l’església de la Pietat; foren destruïts per les incursions sarraïnes i la destrucció de la ciutat del 826.

En repoblar-se la ciutat a partir del 879 i erigir-se de nou el bisbat vers el 885, es construí un nou grup d’esglésies episcopals a la part baixa de la ciutat, prop del nou Vicus Ausonae, dedicades a sant Pere, santa Maria i sant Miquel, a les quals, per la precocitat de la primera construcció, calgué de fer noves obres, a les dues primeres el 925 i a la tercera el 956. Prop d’aquesta catedral es formà la primera canònica aquisgranesa, que fou estructurada de nou i dotada el 957.

Abans del 970 la catedral de Sant Pere fou ampliada, però no resistí l’empenta renovadora del bisbe Oliba, que féu construir una nova catedral, d’una gran nau amb transsepte i cinc absis, amb un esvelt campanar al seu costat, que fou consagrada el 1038. A la mateixa catedral construí una cripta, en la qual aprofità capitells de tipus califal de l’obra anterior.

La canònica de Vic no tenia pràcticament vida comunitària al principi del segle XI i, tot i no tenir cap renovació substancial, com els de la resta del país, rebé una gran empenta de l’acció d’Oliba i creà un actiu escriptori, que regentà el canonge Esmenir Quíntila entre els anys 1029 i 1080. Molts d’aquests llibres i dels fets en temps del seu nebot i successor Guillem Ramon, cabiscol i a la vegada abat d’Àger, es conserven encara a l’arxiu capitular. La renovació d’Oliba englobà l’església de Sant Miquel, i la de Santa Maria fou reemplaçada el 1180 per una altra de pla circular, que subsistia l’actual plaça de la catedral fins el 1781.

Al costat de la catedral es féu l’edifici de la canònica, amb un ampli claustre d’arcades simples, de la fi del segle XI, de l’època que el bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà intentà de reformar la canònica (1080-99). Sobre aquest claustre es construí a partir del 1323 un nou claustre, d’esveltes arcades d’ogiva, dotades de claraboies calades en pedra entre contraforts que les lligaven a la part baixa, sota la direcció de Ramon Despuig, ajudat per Bartomeu Ladernosa, que el succeí a partir del 1359, i fou acabat a la fi del segle per Antoni Valls i Guillem Conangle, vers el 1401, sota la direcció del mestre Antoni Valls, es modificà el presbiteri, es feren capelles a l’extrem del transsepte i es prescindí de la cripta per donar lloc al gran retaule gòtic d’alabastre, encara conservat, obra de Pere Oller (1424).

El nombre de canonges, que residien prop de la catedral, fou fixat en 30 el 1229, època en què es creà també una nova escola catedralícia, que tenia dues càtedres, de gramàtica i lògica, a partir del 1238, i es reduí a 20 a partir del 1264. Els canonges mantenien un hospital de pelegrins o albergueria, del qual resta una bona part de l’edificació en el carreró del seu nom, darrere la catedral.

Al principi del segle XVII hi hagué l’intent de construir una nova catedral, i hom edificà només la capella de Sant Bernat Calbó, sota el campanar, obra de l’arquitecte de Mataró Jaume Vendrell (1633), seguida de les capelles immediates que formen el costat del nord de la catedral actual, segons el pla reprès pel tracista fra Josep de la Concepció (1679).

vic_catedral2El 1781 el bisbe Antonio Manuel de Hartalejo decidí la nova construcció segons els plans de l’arquitecte Josep Moretó. Per tenir més espai hom derrocà la rotonda de Santa Maria i es desmuntaren els claustres, que foren reconstruïts més tard, un xic més reduïts i sense capelles. La nova catedral, que ocupa tot l’àmbit i transsepte de la romànica, es construí, aprofitant les capelles de la banda del nord, d’estil neoclassicista. La seva gran estructura, freda i un xic desemparada, fou decorada pel pintor Josep Maria Sert i Badia abans del 1930, per iniciativa del bisbe Josep Torras i Bages.

Pel juliol de 1936 fou incendiada, es perderen les pintures de Sert i s’esfondraren les voltes de les naus. Fou reconstruïda a partir del 1940 (tornà a tenir culte el 1945), s’obrí de nou l’antiga cripta romànica, excavada i refeta amb els seus elements genuïns, i hom construí el deambulatori, on es col·locà l’antic retaule de Pere Oller, Josep M. Sert emprengué la composició d’unes noves pintures, que romangueren incompletes a la seva mort (1945).

La capella de Sant Bernat Calbó conserva l’urna barroca d’argent que conté les despulles d’aquest bisbe (mort el 1243), obra de l’orfebre Joan Matons (1728). Al costat del claustre hi ha l’antiga sala capitular, acabada el 1350, i la capella de la Rodona, edificada per l’arquitecte Josep Moretó.

Enllaç web: catedral de Vic

Vallverd -Noguera-

4 Respostes

(Os de Balaguer, Noguera)

Monestir cistercenc femení (Santa Maria de Vallverd), situat a l’antic terme de Tragó de Noguera, d’origen desconegut.

Sembla que s’originà per l’adopció de la regla cistercenca d’un grup de donades reunides prop de l’antic priorat de Tragó. Era constituït en monestir cistercenc el 1172, i d’ell tragué la comtessa Àuria de Pallars les monges que fundaren el monestir de Casbas, al Somontano d’Osca; és, per tant, anterior al grup de Vallbona de les Monges. Fins el 1189 hom hi constata una doble comunitat masculina i femenina.

L’any 1452 se li afegiren les monges del monestir de les Franqueses, de Balaguer. Fou suprimit el 1474, i els seus béns foren incorporats al monestir de Poblet.

Resten només poques ruïnes de l’església i el claustre.

Vallsanta, la

3 Respostes

(Guimerà, Urgell)

Monestir de monges cistercenques (Santa Maria de Vallsanta), situat a la vora del riu Corb.

S’originà pel trasllat del monestir de la Bovera, el 1237, quan aquest es dividí, i passà una part de monges a fundar el monestir de Valldaura del Berguedà i la resta completà el seu establiment a Vallsanta entre el 1237 i el 1249. L’any 1267 hi residien vuit monges sota el comandament de l’abadessa Elivar d’Aguda.

Hom construí a Vallsanta una notable església gòtica, de la qual resten vestigis, i un casal, destruït del tot.

Fou extingit el 1589 per l’abat de Poblet com a vicari general de l’orde, quan tenia només tres monges, que es traslladaren al veí monestir del Pedregal.

Vallparadís

4 Respostes

(Terrassa, Vallès Occidental)

Antic castell de la ciutat, situat prop de l’església de Sant Pere de Terrassa, al costat del torrent de Vallparadís.

Fou bastit el 1110 per Berenguer Sal·la, i els seus successors es cognomenaren Terrassa; estenia el seu domini sobre la quadra de Vallparadís, que s’estenia a llevant del torrent, i comprenia al segle XIV diversos masos. Prop del castell hi havia l’església de Sant Jaume de Vallparadís.

El 1344 Blanca de Centelles hi fundà la cartoixa de Vallparadís amb monjos procedents d’Escaladei i de Sant Pol de Mar. El primer prior fou Berenguer de Plana. Hom construí un claustre al pati del castell i una església (iniciada el 1345) entre la torre central i el mur de les parts del nord i de l’est, a més d’una sala capitular a l’est del claustre.

La nova comunitat fou dotada amb rendes i jurisdiccions a Terrassa, i aviat adquirí el castell de Pera, a Sant Llorenç Savall, i altres béns. En 1373-74 fou fortificada. El 1413 el prior Domènec Bonafè, en recerca d’una major tranquil·litat, inicià la construcció de la cartoixa de Montalegre (la comunitat es traslladà interinament a l’antic priorat de canongesses, l’actual Conreria).

L’edifici ha estat restaurat modernament (1947) i convertit en museu municipal d’art.

Valldonzella, monestir de

8 Respostes

(Barcelona, Barcelonès, segle XIX)

Monestir de monges cistercenques (Santa Maria de Valldonzella), situat a Sant Gervasi de Cassoles, prop de l’indret on hi hagué l’antiga residència reial de Bellesguard.

El monestir fou fundat inicialment a la torre de Santa Margarida de Santa Creu d’Olorda (Barcelonès). Amb anterioritat al monestir cistercenc sembla que hi havia hagut una petita comunitat femenina de donades, amb una església dedicada a Santa Maria de Valldonzella, coneguda des del 1175.

El 1226 el bisbe Berenguer de Palou cedí el lloc al monestir de Santes Creus perquè hi patrocinés l’erecció canònica d’un monestir de monges cistercenques, que hi començaren a residir el 1237. La primera comunitat era formada per Berenguera de Cervera amb 11 monges.

El 1263, amb l’autorització de Jaume I, construïren un nou monestir a ponent de la ciutat de Barcelona, extramurs, al lloc dit la Creu Coberta, que fou inaugurat el 1269. El nou monestir fou molt afavorit per Jaume I i els seus successors i pels bisbes de Barcelona, que li uniren la parròquia de Sant Esteve de Parets (1291) i de Santa Creu d’Olorda (1416).

monestir de Valldonzella (Barcelona)Al principi del segle XIV la comunitat es componia d’unes cinquanta monges, la majoria filles de la noblesa ciutadana. El 1410 emmalaltí i morí en aquest monestir Martí I, i, pocs anys després, la seva vídua Margarida de Prades s’hi retirà.

La reforma tridentina afectà molt la vida del monestir, insistí en la clausura i prohibí d’entrar-hi més novícies, fins que la prohibició fou atenuada per Roma el 1599 gràcies a l’intervenció de Felip II de Catalunya-Aragó.

En 1640-43, durant la guerra dels Segadors, les monges abandonaren el monestir i es traslladaren dins la ciutat, i a la fi el monestir fou destruït el 1652 amb motiu del setge de Barcelona. El 1674 la comunitat passà a viure a l’antic priorat pobletà de Natzaret, situat al carrer que més tard rebé el nom de Valldonzella, on residí pràcticament fins el 1909, bé que durant el segle XIX les monges hagueren d’abandonar el monestir el 1814 i refugiar-se a Mataró (una bona part de l’edifici fou destruït, i reedificat el 1826) i l’hagueren d’abandonar temporalment el 1835 i el 1847.

En 1913-19 es traslladaren a l’indret actual de Bellesguard per consell del bisbe Torras i Bages, en un nou monestir projectat per Bernadí Martorell. L’església, dedicada a l’Assumpció, és un notable edifici modernista neogòtic. La comunitat actual és formada per 47 monges.

Valldemaria

2 Respostes

(Maçanet de la Selva, Selva)

Monestir femení cistercenc, prop del límit amb el terme de Tordera.

És el primer monestir de cistercenques dels Països Catalans. Era filial de l’abadia francesa de Monenque. La primera notícia és del 1159, quan era regit per la priora Ricsenda i fou dotat pels nobles Berenguer de Maçanet i Gaufred de Rocabertí, que el posaren sota la protecció de l’arquebisbe de Tarragona i altres bisbes assistents a la dotació.

El 1164 la priora Ermessenda rebé una bona dotació a Passanant, l’Espluga i la Tallada de mans d’Almodis, filla de Ramon Berenguer III. L’any 1169, amb l’ajuda de Gaufred de Rocabertí, la priora Ermessenda passà a la nova fundació de Santa Maria o Sant Feliu de Cadins, a l’Alt Empordà, amb el títol d’abadessa, mentre que Valldemaria esdevingué priorat seu. El papa Alexandre II confirmà aquest trasllat.

La comunitat de Valldemaria, protegida pels Cabrera, subsistí com a priorat amb força vida als segles XIV i XV. El 1492 tenia només sis monges i començà una època de decadència. El 1543 la priora Isabel Pasqual passà a residir a Sant Daniel de Girona, monestir amb el qual es fusionà definitivament Valldemaria el 1550. El 1603 l’abadessa de Sant Daniel arrendà les terres als Jalpí, que n’esdevingueren propietaris fins el 1905.

Ara només en resta l’església, del segle XII, força mutilada, unida a una masia del segle XVII. Hom creu que en procedeix la imatge gòtica de Santa Maria de Cabrera, venerada a Maçanet de la Selva.

Vallbona de les Monges, monestir de

43 Respostes

(Vallbona de les Monges, Urgell)

Monestir cistercenc femení (Santa Maria de Vallbona). La fundació del cenobi resultà de la fusió de la comunitat aplegada per l’eremita Ramon de Vallbona l’any 1157 i de la comunitat vinguda de Tulebres (Navarra) el 1172, sota el comandament d’Oria Ramírez, que en fou la primera abadessa.

El temple acusa la transició del romànic al gòtic: té planta de creu llatina, amb una porta romànica que s’obre en el braç esquerre del transsepte; al creuer d’aquest amb la nau principal s’aixeca un elegantíssim cimbori.

El claustre fou començat al segle XII i acabat al XV, i les galeries palesen els diferents estils de les èpoques en què fou construït.

Enllaç web: Vallbona de les Monges

Urgell, catedral d’

80 Respostes

(la Seu d’Urgell, Alt Urgell)

Temple principal del bisbat d’Urgell (Santa Maria d’Urgell), al qual la capital del bisbat deu alhora l’origen i el nom (villa Sedis o Sedes Urgelli). Destruïda pels sarraïns, probablement l’any 793, juntament amb la ciutat romano-visigòtica Orgia o Orgellia, la primitiva església episcopal fou substituïda per una altra, bastida en temps de Carlemany, que el bisbe Sisebut consagrà, el 839, en presència del comte Sunifred I d’Urgell-Cerdanya.

Refeta, en estil romànic, pel bisbe Ermengol (1010-35), fou objecte d’una nova dedicació, l’any 1040, durant el pontificat del seu successor Eribau. A més de l’altar de Santa Maria, que ocupava l’absis central, en els documents coetanis són esmentats uns altres cinc altars: de sant Esteve, del Sant Sepulcre, de sant Just, de sant Jaume i de sant Ermengol, ja venerat com a sant pocs anys després de mort.

Encara que el pla i les característiques siguin desconeguts, cal suposar que la distribució interior i els trets estilístics del nou temple devien ésser semblants als construïts contemporàniament en altres centres importants de la Catalunya comtal, com el monestir de Ripoll, Sant Vicenç de Cardona o el proper Sant Serni de Tavèrnoles.

L’església actual, cronològicament la quarta de les conegudes, començada pel bisbe Ot d’Urgell (1116-22), rebé un impuls decisiu el 1175, en encarregar-se de la seva continuació el mestre Ramon Llambard, de nom -i probablement també d’origen- italià, el qual, mitjançant contracte estipulat amb el capítol, es comprometé a cloure la volta en el termini de set anys, acabar el cimbori i aixecar les torres dels campanars.

Les guerres, el saqueig de la Seu per les tropes d’Arnau I de Castellbò i Ramon Roger I de Foix (1195-96) i la disminució dels recursos econòmics obligaren a interrompre les obres a la fi del segle XII, i ja no foren continuades. Les parts que restaven inacabades han estat revestides de pedra durant les darreres campanyes de restauració, entre els anys 1955 i 1974.

Amb la supressió dels nombrosos afegits posteriors hom aconseguí, d’altra banda, de retornar-li l’aparença exterior original, amb la recuperació, entre altres elements destacats, del portal de la façana septentrional davant l’antiga plaça dels Oms, i fou completada, així mateix, la reforma de l’interior, desfigurat pels enguixats amb què havia estat recobert al segle XVIII, reforma iniciada el 1918 pel bisbe Joan Benlloch.

Exemplar únic dins el conjunt del romànic català per les seves característiques italianitzants, visibles sobretot en l’estructuració ornamental de la façana, coronada per un esvelt campanaret amb dos pisos de finestres geminades, i en la galeria que recorre la part superior del transsepte i l’exterior de l’absis, la catedral urgellenca és una basílica de tres naus, amb un creuer extraordinàriament llarg, dotat d’una cúpula i cinc absis, dels quals només el corresponent a la nau central, amb la seva graciosa absidiola inscrita dins el gruix del mur de tancament i presidida per la imatge de santa Maria, sobresurt a l’exterior.

La imatge, romànica, tallada en fusta policromada, del segle XIII (restaurada el 1922), titular de la catedral i patrona de la ciutat, és coneguda d’antic per “la Mare de Déu d’Andorra”, on, segons la llegenda, estigué amagada durant la invasió sarraïna.

El gruix i la solidesa dels murs, les dues torres que emmarquen la façana i les altres dues, de grans proporcions, situades als extrems del creuer, permeten de suposar que els constructors no exclogueren la possibilitat d’una eventual utilització de l’edifici, a part la seva destinació sacra, com a lloc de refugi i de defensa en cas d’atac o d’envaïment de la ciutat, la qual cosa, de fet, s’esdevingué en més d’una ocasió.

Dels portals, cinc en total, oberts al frontis i als flancs del nord i del sud de l’església, els dos darrers són els més evolucionats, i assenyalen el trànsit cap a unes fórmules constructives i ornamentals característiques del segle XIII. La decoració esculpida revela, tanmateix, un parentiu estret amb la dels capitells del claustre, tots ells exclusivament de tipus ornamental o figuratiu, d’una clara influència rossellonesa. Pel que fa a aquest, de planta rectangular, de les quatre galeries que l’integraven avui només en resten tres d’originals, puix que l’ala de llevant, per motius utilitaris, fou enderrocada i substituïda el 1603 per una construcció d’un altre estil.

Quant a les pintures murals, datades del segle XIII, no se n’ha conservat cap en els emplaçaments originals, i totes foren arrencades poc després de ser descobertes, cosa que fa problemàtica la identificació de l’origen en molts casos. Destaquen les de la capella de santa Caterina, tres de les quals corresponents al cicle de Santa Caterina (una exposada al Museu Episcopal de Vic des del 1933, la segona propietat d’una fundació suïssa i la tercera adquirida el 2008 pel Museu Nacional d’Art de Catalunya a una entitat bancària) i una a la santa Cena, també al Museu Episcopal de Vic des del 1933.

Res no ha romàs, en canvi, del cadirat gòtic del cor, obrat en la primera meitat del segle XV, ni del retaule, amb aplicacions d’argent, del 1350, ni tampoc del que el substituí, el 1631, de fusta policromada, inspirat en el que hi havia a la catedral de Barcelona.

L’actual altar major fou construït el 1962, prescindint de l’ara del segle XI, de marbre blanc i de factura semblant a altres ares catalanes de la mateixa època, retrobada uns quants anys abans i que avui resta exposada a la veïna església de sant Miquel.