Arxiu de la categoria: Monuments

Penyafort

(Santa Margarida i els Monjos, Alt Penedès)

Antic casal senyorial (pop: Sant Domingo), a l’esquerra del riu de Foix, aigua avall de Santa Margarida.

Segons la tradició hi nasqué sant Ramon de Penyafort vers el 1185, i del primitiu edifici resten uns torricons i llenços de murs.

El 1603 n’era propietària la família Espuny, que el vengué als dominicans, els quals hi construïren el convent i l’església actuals, ampliats i renovats al segle XVIII.

Fou secularitzat i venut el 1837, però conserva encara el culte i el caràcter de santuari.

En el presbiteri es guardaren molt de temps les restes de Ramon de Penyafort i de fra Joan Guasc, fundador del convent, traslladades després a Barcelona.

Penafel

(Santa Margarida i els Monjos, Alt Penedès)

Casa i santuari (225 m alt), a l’est del poble, a la dreta del torrent de Mata-rectors.

És una petita església romànica on és venerada la imatge gòtica i bruna de la Mare de Déu de Penafiel.

Fins al començament del segle XX conservà dos retaules gòtics, del segle XV.

Pedró, el -Selva-

(Sant Hilari Sacalm, Selva)

Santuari (Mare de Déu del Pedró), al sud-est del terme, al vessant septentrional del pla de Goteres, a l’antic terme de Santa Margarida de Vallors. Consta des del 1280.

L’església actual fou refeta vers el 1520 i ampliada el 1619; s’hi conserva una imatge del segle XVI.

Pedregal, el

(Tàrrega, Urgell)

Antiga abadia cistercenca femenina (Santa Maria del Pedregal), situada a l’oest del poble, filial de la de Vallbona de les Monges.

Fou fundada vers el 1176 per la família Anglesola i tingué força vitalitat (una abadessa i 12 monges) fins al segle XIV, que inicià la decadència.

El 1589 l’abat de Poblet li uní el monestir de Vallsanta. S’extingí el 1604, que fou refós amb el de Sant Hilari de Lleida. És tradició que les pedres del monestir i del claustre serviren per a refer les muralles de Tàrrega.

De les restes gòtiques de l’església hom reféu una petita capella prop de l’emplaçament inicial.

Pedra -Noguera-

(Àger, Noguera)

Santuari (la Mare de Déu de Pedra) i antic poble, al vessant meridional del Montsec, damunt la vila, de la qual és patrona.

Fou alçat al segle XVII, destruït el 1936 (juntament amb la imatge del segle XV), i reconstruït el 1944.

El lloc era presidit pel castell de Pedra, esmentat ja l’any 1041. Al segle XIV ja era un despoblat.

Paller

(Bagà, Berguedà)

(ant: els Banyadors) Santuari (la Mare de Déu de Paller), situat a la capçalera del torrent de Paller, afluent per l’esquerra del Bastareny.

El primitiu santuari era a la masia de Paller de Dalt, on hi ha restes de l’església; esmentat ja el 1200, era sota la cura d’un sacerdot i donats i tenia una nombrosa confraria de devots. Depenia del monestir de Bagà i la primitiva església fou encara refeta el 1687.

El 1747 s’inicià la construcció de l’actual santuari a Paller de Baix, prop de la font dels Banyadors (per això se’n digué també Santa Maria dels Banyadors); era costum que els devots s’hi banyessin i que se n’emportessin aigua, considerada miraculosa.

A partir del 1772 fou ornamentat amb retaules i altars que foren destruïts en bona part el 1936, i reconstruïts després.

Pallaresa, torre

(Santa Coloma de Gramanet, Barcelonès, segle XIV)

Residència senyorial (1342) de l’antic terme de Badalona. Es troba en una alta vall sota el mirador de Sant Jeroni, no lluny del monestir de la Murtra.

Originàriament (1012) el lloc es deia la vall Carcerenya, on s’establí un mas i llinatge dels Carcerenya (1342) que esdevingueren ciutadans de Barcelona.

Al principi del segle XV el mas passà a les mans del cavaller Jaume Pallarès; ell i els seus successors el posseïren per espai de cent vint anys i fou conegut pel nom de Torre Pallaresa.

El 1520 adquirí la torre i finca Joan de Cardona, bisbe de Barcelona, que inicià la reconstrucció i ampliació del vell casal convertit en una gran mansió renaixentista, amb una torre a cada costat de la façana i un pati interior amb una galeria; el 1543 Carles V li concedí el títol de castell.

Vers el 1561 passà a ésser propietat de la família Caçador, que la posseí per espai de tres-cents anys.

El 1867 fou adquirida pel fabricant Albert Coll i Valls i la família la posseí durant cinquanta anys.

Ha estat restaurada modernament.

Palau Fiveller

(Barcelona, segle XV)

Edifici del carrer de Lledó. Conserva encara part de la seva estructura gòtica: dos trams de l’escala, unes galeries tapiades, sectors de parament i un finestral del pati, decorat amb escultures que semblen pertànyer al cercle de Pere Joan.

És interessant l’àmplia portalada amb la llinda de dovelles i una curiosa composició de mènsules.

En aquesta casa va viure Joan Fiveller, defensor de les llibertats públiques enfront del poder reial al segle XV.

Palau del Vallès

(Palau-solità i Plegamans, Vallès Occidental)

Antiga comanda templera. Creada en 1150-60, era la principal de la regió de Barcelona i els seus béns s’estenien des d’Osona i el Montseny fins a Montjuïc.

El seu comanador -Berenguer de Santvicenç (1159-63) és el primer conegut- governava també la casa templera de la ciutat de Barcelona, on residia habitualment.

A l’extinció de l’orde (1317) passà als hospitalers, que l’integraren al gran priorat de Catalunya i a la casa hospitalera de Barcelona (1328).

Era a la dreta de la riera de Caldes, a l’indret de Santa Magdalena; en resta l’església, sense culte, i els murs del casal.

Palau del Lloctinent

(Barcelona, segle XVI)

Edifici de planta rectangular. Construït entre el 1549 i el 1557 per Antoni Carbonell, en estil gòtic tardà amb elements renaixentistes.

Substitut del pavelló del conestable Pere de Portugal i d’altres dependències del Palau Reial, cal esmentar l’harmoniosa simplicitat de les façanes, amb grans finestrals decorats amb els senyals del General, el pati central, l’escala d’honor, l’excepcional enteixinat renaixentista, obra personal d’Antoni Carbonell, i la porta moderna de Subirachs, dedicada a Sant Jordi.

Fou la seu de l’Arxiu General de la Corona d’Aragó.