Arxiu de la categoria: Monuments

Xàtiva, castell de

11 Respostes

(Xàtiva, Costera)

Fortalesa, a la part alta de la serra del Castell, a tocar de l’emplaçament de l’antiga ciutat alta pre-romana o l’Albacar, coster septentrional que la uneix amb l’antiga muralla de la ciutat moderna. El castell és format per dos nuclis fortificats, el Castellvell o Major i la Castellana, units per una doble muralla amb un total de trenta torres.

És de fundació romana, i fou reedificat després de la conquesta cristiana. Fou destruït parcialment arran de la guerra de Successió i pel terratrèmol del 1747. Serví de presó de personatges importants, com l’infant Ferran de la Cerda, Jaume IV de Mallorca, Jaume II d’Urgell, enterrat a la capella del castell, i Ferran de Nàpols, duc de Calàbria, el qual durant les Germanies els agermanats, que aconseguiren de dominar el castell, proposaren de nomenar rei (1522) i d’alliberar-lo.

Fou declarat monument nacional; és de propietat particular.

Vivot, can

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca)

(o palau dels Marquesos de Vivot)  Casa senyorial. És una obra destacada de l’arquitectura barroca civil.

Planejat amb posterioritat a 1725 per un arquitecte desconegut, té un magnífic pati amb columnes corínties de marbre vermell, que s’obre a una escala imperial que porta a la llotja superior.

Té pintures murals de l’italià Giuseppe Dardaron sobre els Triomfs d’Alexandre, i una sumptuosa biblioteca..

Virreina, palau de la *

Deixa un comentari

(Barcelona, Barcelonès)

Veure> Palau de la Virreina  (edifici rococó).

Valldigna, monestir de la

7 Respostes

(Simat de la Valldigna, Safor)

Important abadia cistercenca (Santa Maria de Valldigna), actualment en ruïnes. Fou fundada per Jaume II el 1297, quan establí la delimitació de l’antiga vall d’Alfàndec o de Marinyén, defensada pels castells de Marinyén i d’Alcalà d’Alfàndec, que rebé després el nom de Valldigna i la cedí al monestir de Santes Creus perquè hi fundés un monestir. L’any següent es formà la comunitat inicial, que constava de tretze monjos.

El nou monestir rebé el domini d’un extens territori format per la vall del seu nom, amb les poblacions de Simat de la Valldigna, Benifairó de la Valldigna, la Vall de Tavernes (després Tavernes de la Valldigna), la Xara, Alfulell, l’Ombria, Massalali, el Ràfol d’Alfàndec i l’Alcudiola d’Alfàndec, habitades majorment per musulmans.

La magnanimitat del rei Jaume II, que el 1300 li donà Barx, el 1301 li donà facultat d’obrir cases procures o cases abadies a València, Xàtiva, Alzira i Gandia i li concedí o confirmà noves alqueries a Carcaixent, Rugat, Polinyà de la Ribera, Fortaleny i Almussafes i València, seguida de la magnanimitat dels seus successors, alguns dels quals sufragaren el monestir, i una hàbil política d’adquisicions dels abats el convertiren en el monestir més ric del regne.

Els seus abats tenien veu i vot a les corts valencianes i estengueren la seva influència per tot el País Valencià. Malgrat la seva filiació a Santes Creus, posseïa plena autonomia en l’elecció dels abats, tenia la cura del monestir de Montsant de Xàtiva (1320) i fundà el priorat de Sant Bernat a Rascanya, a l’Horta de València (1388).

Els antics edificis monàstics, precedits d’una portada fortificada, conserven encara dins llur ruïna alguns elements gòtics (al claustre i als antics dormitoris, a la sala capitular, al menjador i al palau de l’abat), però l’església i moltes dependències foren reedificades després dels terratrèmols del 1335 i el 1644. L’església fou refeta el 1680, i el campanar el 1697.

Els abats foren elegits a perpetuïtat des dels orígens fins al 1530, que començaren a ésser triennals i al segle següent quadriennals. A partir del 1460 hi entraren els abats comendataris, entre els quals cinc de la família Borja.

Al segle XVIII i al principi del XIX Valldigna tingué una última etapa brillant, sobretot en l’aspecte cultural, amb una sèrie de monjos escriptors, polemistes i historiadors. Tenia una important biblioteca i un ric arxiu que en part se salvà, transportat a la Saïdia de València, a l’Arxiu del Regne de València i a l’Archivo Histórico Nacional. El 1820 la comunitat fou dissolta temporalment, i d’una manera definitiva el 1835.

Valldemossa, cartoixa de

13 Respostes

(Valldemossa, Mallorca Tramuntana)

Antiga cartoixa (Jesús Natzarè), fundada l’any 1399 per Martí I l’Humà, que cedí als cartoixans el palau reial que segons tradició havia fet construir el rei Sanç I de Mallorca vers el 1321. El seu primer prior fou Pere Pujol, cartoixà de Portaceli, i els primers monjos, cartoixans mallorquins de Valldecrist (Sogorb), que instaren la fundació.

El prior Miquel Oliver (1505-25) féu construir el claustre, i entre els anys 1717 i 1812 fou bastida l’església actual, que reemplaçà la primitiva erigida el 1446. Prop de la cartoixa i abans de la seva fundació hi hagué al lloc un nucli d’eremites que revitalitzà el cartoixà Miquel Montserrat Geli (mort el 1678).

De fet, la popularitat de la cartoixa, àdhuc arreu del món, començà després de l’exclaustració del 1835, gràcies a les estades més o menys llargues de diverses personalitats. Abans, però, cal esmentar ja el confinament per causes polítiques de G.M.M. de Jovellanos (abril 1801-maig 1802), que hi redactà la Memoria sobre la educación política…; del 15 de desembre de 1838 al febrer de 1839 hi visqueren George Sand, els seus fills i Chopin, sens dubte els seus estadants més famosos i polèmics.

Després, pràcticament tots els visitants il·lustres foren hostes de Joan Sureda i Bímet, propietari de l’antic palau del rei Sanç, decorat amb pintures de R. Ankermann. Entre molts altres, cal destacar la presència d’Azorín, M. de Unamuno, Santiago Rusiñol i especialment la del seu amic, Rubén Darío, que, malalt, s’hi retirà uns quants mesos el 1913; fruit d’aquesta estada fou el seu llibre Mallorca de oro i els poemes La Cartuja, Valldemosa i Danzas gimnesias.

Actualment, la cartoixa és una fita important dins l’engranatge turístic de l’illa; dues cel·les conserven records de George Sand i Chopin -hom no ha pogut establir d’una manera definitiva la que habitaren- i hi ha un Patronat Chopin-George Sand, que ha organitzat nombrosos actes culturals. En altres cel·les hom ha instal·lat una col·lecció de pintura mallorquina del segle XIX. Hom visita també l’antiga farmàcia dels monjos, que continuà oberta i al servei del poble després de l’exclaustració. Ha contribuït també a la divulgació de la cartoixa el pintor Coll i Bardolet.

València, catedral de

70 Respostes

(València, Horta)

Temple principal de l’arxidiòcesi de València, que té com a titular Santa Maria. La catedral anterior a la conquesta cristiana, la que existia des del segle VI, en temps del primer bisbe conegut, Justinià (531-46), que el 546 celebrà un concili a València, es trobava prop de l’actual, a l’àmbit de l’antiga basílica i fòrum romans.

Ho confirmà el 1906 la troballa d’una làpida fragmentada, amb deu hexàmetres llatins, que commemorava la reconstrucció d’un temple magnífic maltractat pels segles. Aparegué en aterrar-se una casa a la plaça de l’Almoina, davant la catedral actual. Molt abans (1770) s’havia descobert prop del mateix lloc una làpida funerària amb un crismó. Per bé que en ambdues inscripcions faltava el nom del bisbe, s’ha interpretat que la primera correspon al bisbe Justinià i la segona al seu successor Eutropi (vers 580-vers 610). E. Hübner recollí també una inscripció on es diu que Justinià havia construït temples de nova planta i reconstruït els antics.

Bé que sembla que la successió episcopal continuà durant una bona part de l’època àrab, falten notícies referents a la catedral, que és probable que es convertís en mesquita musulmana. Això explicaria que quan el Cid conquerí València (1094) i afermà la conquesta amb la presa de Morvedre (1098) fes convertir la mesquita major de la ciutat en catedral, i la dediqués a Santa Maria. Recaiguda València sota el domini àrab (1102), tornaria a ésser mesquita, fins que el 1238 el rei Jaume I tornà a purificar-la i convertir-la en catedral. Dissortadament no se’n té cap descripció.

El 1262 el bisbe Albalat féu aterrar el primitiu edifici i al mateix lloc en féu aixecar un de més gran, segurament d’estil romànic tardà amb influències mudèjars, com ho demostra l’absis amb la seva girola o la porta del Palau, d’una gran bellesa. Aquesta porta, semblant a la dels Fillols de la seu vella de Lleida, és més rica encara d’ornamentació que la lleidatana, i té capitells historiats i records mudèjars, i hom li donava el nom significatiu de porta de Lleida.

No se sap si l’obra empresa per Albalat consistí en la reedificació de tota la catedral o només en féu la part essencial i indispensable per al culte sagrat; fa pensar en la segona solució el fet que al segle XIV hom renovés totalment l’edificació, aprofitant només una petita part de la vella, amb la construcció del gran edifici gòtic actual, amb la porta dels Apòstols, obra del borgonyó Nicolau d’Autun, sota la qual tradicionalment es reuneix el tribunal de les Aigües. El bisbe Ramon Gastó (1322-48), que inicià l’obra, la féu construir només fins a les actuals capelles de Sant Francesc de Borja i de Sant Lluís Bisbe.

El 1404 s’havia començat a edificar el cimbori gòtic, i entre el 1381 i el 1424 es construí la torre del Miquelet, octagonal, d’estil gòtic català, que té 51 m d’altitud, obra d’A. Julià. Al segle XVIII hom li afegí l’espadanya barroca. S’acabà l’obra gòtica al segle XV amb la construcció de l’última gran arcada, que incloïa en el seu recinte la parròquia de Sant Pere i l’antiga aula capitular, construïda entre el 1356 i el 1369. La canònica catedralícia, creada arran de la restauració, fou estructurada amb vint membres i dotze pabordies, a l’estil de les del Principat, pel bisbe Andreu d’Albalat (1252).

El bisbe Ramon Gastó fundà (1343) una càtedra de teologia a l’aula capitular, segons que ho recorden els bancs de pedra, capaços per a quatre-cents alumnes, i la trona gòtica per al lector. També s’hi celebraven corts. I el 1740 s’hi establí una càtedra de teologia moral. Es guarda en l’antiga aula un retaule de notable ornamentació gòtica, obra d’Antoni Dalmau. La fornícula de tres arcs concèntrics, sostinguts per columnetes, era antigament l’entrada del cor, i actualment té el Sant Calze, que és objecte d’especial veneració.

Al segle XVIII s’emprengueren importants obres de renovació, que modificaren totalment la primitiva estructura de la catedral. L’antiga nau gòtica i fins el cimbori octagonal foren coberts per paraments, cornises i arquivoltes neoclàssiques, que en taparen completament l’antiga estructura. Aleshores (1703-13) fou construïda una nova porta -la principal-, dedicada a patrons i fills il·lustres de València.

Treballaren en el primer cos l’escultor i autor del projecte, el germànic Conrad Rudolf (1703), Francesc Vergara el Vell (estàtues de Sant Tomás de Villanueva i Sant Pere Pasqual?) i Ignasi Vergara (àngels amb el nom de Maria), en el segon cos, Rudolf (Sant Vicent Màrtir), Stolf (Sant Llorenç) i Francesc Vergara (els busts dels papes valencians Calixt III i Alexandre VI), i en el tercer, Stolf, autor de les estàtues de Sant Vicent Ferrer i de Sant Lluís Bertran.

L’església té tres naus, amb la del centre més enlairada. Fa 94 metres des de la porta principal fins al fons de la capella central de la girola i 55,65 de porta a porta del creuer. En la devastació del 1936 desaparegueren els orgues del cor i deixaren veure el mur antic. Les obres de restauració que hom féu les darreres dècades del segle XX permeteren de descobrir de nou l’estil gòtic primerenc, auster i quasi cistercenc, que té la seva principal bellesa en les proporcions.

Com a obres notables es poden remarcar el Baptisme de Jesús, de V. Macip (1535), sobre la pica de batejar, El comiat del duc de Gandia i El condemnat (1799), de Goya, a la capella de Sant Francesc de Borja, i la pintura de Sant Sebastià, de P. de Orrente, a la seva capella. A la girola hi ha un relleu del segle XVI a la capella de la Resurrecció, de Gregori de Biguerny, i el Braç esquerre de Sant Vicent Màrtir sobre l’altar. Al davant hi ha l’estàtua de la Mare de Déu de la Cadira, de J. Castellnou (1465).

La capella major fou transformada al segle XVII de gòtica en una de nova, poligonal i xorigueresca, de força mèrit, que té al centre la Mare de Déu de Portaceli, obra d’Ignasi Vergara. Les portes del seu retaule tenen uns 75 metres quadrats de pintura a l’oli, executada pels pintors de la Manxa Hernando, F. de los Llanos i F. Yáñez de la Almedina (1507), deixebles de Leonardo da Vinci, que representen la vida de la Mare de Déu. La catedral de València té moltes altres obres d’art, que la converteixen en un veritable museu. Hi predicaren Vicent Ferrer, Tomás de Villanueva, Francesc de Borja i Juan de Ribera, i hi celebrà el seu casament Felip III de Castella.

Té adjunts la Biblioteca del Capítol Metropolità, amb uns 2.300 volums, entre els quals 392 manuscrits dels segles XII al XIX, 120 incunables i moltes obres notables, i el Museu del Capítol Metropolità, on hi ha una exposició permanent del tresor catedralici i de quadres de valor. Hi ressalta la custòdia i carrossa del Corpus Christi, que té més de 600 kg d’argent, construïda entre el 1942 i el 1955 per diferents artistes valencians.

Tudons, naveta des

Deixa un comentari

(Ciutadella, Menorca)

Naveta, la més ben conservada i coneguda de l’illa, situada a 4 km de la ciutat, prop de la carretera de Maó. Les dimensions màximes són 13,50 per 6,40 m i la cambra fa 7,45 per 2,45 m. Té una cambra alta, superposada a la principal.

Fou restaurada el 1959 i les excavacions donaren testimonis abundants de la finalitat funerària a la qual fou destinada, amb testimonis d’enterraments durant tres o quatre etapes, durant les edats del bronze i del ferro.

Talatí de Dalt

Deixa un comentari

(Maó, Menorca)

Estació megalítica, a l’oest de la ciutat, amb una de les taules més interessants de l’illa.

talaiot

13 Respostes

(Illes Balears)

Monument megalític. Consisteix en una torre o talaia construïda a base de grans blocs de pedra. Daten de la darreria de l’edat del bronze a l’època romana; a Mallorca n’hi ha més de 1.000 i a Menorca uns 500.

Són construccions de tècnica ciclòpia, generalment de planta circular o el·líptica, bé que n’hi ha de base quadrada; solen tenir doble mur, amb un replà intern de pedres i terra. La coberta és a base de grans lloses, que generalment s’aguanten en una gruixuda pilastra que hi ha al mig.

Suda de Mallorca, la *

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, Mallorca)

Veure> Almudaina de Mallorca  (alcàsser dels valís).