Arxiu de la categoria: Història

Mestrança de Cavalleria de València, Reial

(País Valencià, 1690 – )

Cos nobiliari, creat per a instruir i ensinistrar en els exercicis eqüestres els joves de la noblesa de la ciutat de València i del regne de València i per a organitzar justes, torneigs i curses de braus, posat sota l’advocació de la Immaculada Concepció. Les seves constitucions foren impreses el 1697.

Arran de la guerra de Successió restà inactiva, però fou restablerta el 1747. El 1754 el rei confirmà les antigues constitucions i el 1775 n’aprovà unes de noves.

El seu govern és a càrrec d’un germà major (que ha d’ésser un membre de la casa reial i, des de Ferran VII de Borbó, ha estat sempre el rei), un tinent de germà major, un fiscal, dos padrins, un secretari, un tresorer, dos capellans, cinc quadrillers, dos diputats i dos comissaris. Es disposà que el capità general de València en fos jutge protector.

Per a ingressar-hi cal provar la noblesa i harmonies dels quatre primers cognoms.

El seu distintiu és un escut circular de gules amb dos cavallers a cavall, justant, l’un d’or i l’altre d’acer -que representen la noblesa i el valor-, una bordura d’argent amb el lema Equestris labor nobilitati decus de sable i timbrat d’una corona reial. Els cavallers d’aquest cos porten un uniforme que els és propi.

Mercè, convent de la * -Conca de Barberà-

Deixa un comentari

(Montblanc, Conca de Barberà)

Veure> el Miracle (antic convent mercedari).

Mercader, marquesat de

1 Resposta

(País Valencià, segle XVIII – )

Títol atorgat el 1719 per l’emperador Carles III al noble valencià Josep de Mercader i Torán, president de la cambra de Nàpols.

Continua en la mateixa família.

Menorca, bisbat de

10 Respostes

(Menorca)

Demarcació de l’església catòlica, que comprèn l’illa de Menorca i té la capital a Ciutadella. La diòcesi és dividida, actualment, en tres arxiprestats: el de Ciutadella, el de Maó i d’Alaior.

Al començament del segle V consta ja com a bisbe (el primer que és conegut) Sever (417), escriptor llatí que residia a Iamnona (avui Ciutadella). Quan tingué lloc la incursió dels vàndals, el bisbe Macari de Menorca hagué de passar a l’Àfrica per a fer professió de fe davant el rei Hunneric a Cartago.

L’església menorquina degué continuar florent durant la dominació bizantina (segles VI-VIII). Menorca, juntament amb Mallorca, fou pretesa, bé que sense èxit, pel bisbe de Girona Servusdei, la qual cosa sembla indicar que, sota la dominació àrab, els cristians de l’illa no tingueren bisbe propi. El 1058 consta que encara hi havia clergues i temples oberts, quan el rei de Dénia, Alī ibn Mugāhid, cedí el govern espiritual de totes les Illes Balears al bisbe de Barcelona.

Quan tingué lloc la conquesta de Menorca, en temps d’Alfons el Liberal (1287), l’illa no recobrà el bisbat, i passà a formar part de la diòcesi de Mallorca. El rector de Ciutadella -de presentació reial- n’era el paborde, que era ajudat per un vicari general -nomenat pel bisbe de Mallorca-.

Jaume II de Mallorca establí, vers el 1303, el pariatge o reglamentació parroquial menorquina, amb set parròquies i quatre esglésies filials. Aquesta ordenació continuà fins el 1795, que fou restablert el bisbat propi de Menorca. Sota la dominació anglesa, algunes esglésies passaren al culte anglicà, i fins s’establí una lògia maçònica a Maó; el bisbe Vila i Camps n’hagué de sofrir les conseqüències. El seminari diocesà fou fundat, el 1858, pel bisbe Mateu Jaume.

Durant la guerra civil de 1936-39 el bisbe Joan Torres, cec i nonagenari, fou reclòs a l’hospital civil; 38 sacerdots, entre diocesans i regulars, foren morts violentament, i la majoria de les esglésies foren destruïdes o saquejades. A partir del 1939 les esglésies foren refetes.

Arran del concili II del Vaticà, una part de la clerecia i del laïcat menorquí, molt més a prop de l’evolució de Barcelona que no de la de Mallorca, ha pres actituds summament radicals, que contrasten amb el conservadorisme dels altres sectors.

Enllaç web: bisbat de Menorca