Altre nom donat a la Guerra dels Segadors (aixecament secessionista català, 1640-52).
Separació, Guerra de *
Deixa un comentari
Arxiu de la categoria: Història
Sentmenat, marquesat de
(Catalunya, segle XVII – )
Títol concedit el 1691 a Joan de Sentmenat i de Toralla, senyor de Sentmenat.
La grandesa d’Espanya li fou annexada el 1880 al cinquè titular Joaquim de Sentmenat i de Vilallonga. Continua en la mateixa família.
Sentís, monestir de
(Sarroca de Bellera, Pallars Jussà)
Antic monestir (Sant Julià de Sentís), situat sota el poble de Sentís, prop del riu de Bellera. Hom en desconeix la fundació.
El 848 els preveres Constantí i Atilà, que regien el lloc, s’oferiren a l’abat Trassari de Lavaix perquè hi restaurés la disciplina monàstica. L’intent era de crear-hi un monestir independent, però no hi reeixí.
Sovint s’ha confós documents de Sant Tirs de Llastarri, propietat de Lavaix, amb els de Sentís.
Senterada, monestir de
(Senterada, Pallars Jussà)
Antic monestir, situat a l’indret de l’església parroquial de Santa Maria, a la confluència del riu de Bellera i el Flamicell.
En aquest lloc, hi hagué amb anterioritat al segle IX un monestir de tradició visigòtica dedicat a santa Grata, d’on ha derivat el nom de Senterada. Després d’un quant temps d’abandonament, el bisbe Possedoni d’Urgell hi fundà, poc abans del 814, una nova casa monàstica dedicada a santa Maria (Santa Maria de Senterada), a la qual sotmeté la cel·la o petit monestir de Sant Fruitós de Balestui.
Un privilegi de Lluís el Piadós, del 823, concedia la immunitat a la nova casa i hi confirmà la regla de sant Benet, però els bisbes d’Urgell continuaven considerant-la com casa seva. El seu abat Agilà el 844 recaptà un nou precepte d’immunitat del rei Carles el Calb.
Malgrat això, el monestir decaigué al llarg del segle X fins al punt que el bisbe substituí la comunitat benedictina per una de clergues o canonical (1042), que hi perdurava el 1312 només amb tres clergues, sota l’obediència directa del bisbe.
A la fi del segle XIII ja no hi ha traces de comunitat a Senterada, que fou una simple parròquia de domini directe de la mitra d’Urgell.
Seguries de Ter *
(Ripollès)
Nom adoptat el 1937 per al municipi de Sant Pau de Seguries.
Segura -Pallars Sobirà-
(Alt Àneu, Pallars Sobirà)
Antic lloc de la vall d’Àneu, a l’antic municipi de València d’Àneu, sota el castell de València, on tenia lloc, a la pedra comtal, el jurament de les llibertats i franqueses de la vall per part dels nous comtes de Pallars Sobirà (o de Pallars).
Segur, baronia de
(Catalunya, segle XIII – )
Jurisdicció senyorial centrada al castell de Segur (Anoia).
Des del segle XIII pertanyia als Calders, per infeudació dels vescomtes de Cardona.
La tingueren fins el 1707, que l’heretaren els Copons, dels quals passà el 1791 als Grimau i, el 1793, als Vilallonga, senyors d’Estaràs, als quals, per carta de successió del 1816, fou reconeguda com a títol del regne. Continua en la mateixa família.
Segre, departament del
(Catalunya, 1812 – 1814)
Un dels quatre departaments en què fou dividit el Principat durant la seva annexió a l’imperi Francès.
Comprenia els corregiments de Talarn i Puigcerdà (els quals esdevingueren districtes del nou departament) i el sector septentrional dels de Cervera i Manresa (amb els quals fou constituït el districte de Solsona). El prefecte residia a Puigcerdà.
Andorra li fou annexada, dins el districte de Puigcerdà.
Segarra de Gaià *
Nom adoptat el 1937 per al municipi de Santa Coloma de Queralt.
Segarra -Anoia-
(els Prats de Rei, Anoia)
Nom d’una ciutat romana que tingué categoria jurídica de municipi.
És coneguda bàsicament per uns grups d’inscripcions romanes conservades als Prats de Rei, fet que permet la hipòtesi que correspon a aquesta vila.
Dues inscripcions porten el nom de la ciutat, la de l’Alt Imperi com a Sigarra, i l’altra, més tardana, del segle IV, Segarra.
