(País Valencià, 1707 – 1833)
Antiga demarcació administrativa. Creada pel govern borbònic. Fou anomenada, també, govern, partit o corregiment de Castelló de la Plana.
Comprenia la Plana (excepte el sector d’Onda, Borriol i Ribesalbes i el pla de l’Arc) i un sector del Camp de Morvedre i de l’Alt Palància.
Fou suprimida definitivament amb la divisió provincial.
(País Valencià, 1335 – 1707)
Antiga demarcació administrativa. Una de les tres en que fou subdividida la governació de València; d’origen medieval (el governador residí a Castelló des des 1335), subsistí fins a la Nova Planta (1707).
Comprenia el sector septentrional del País Valencià al nord d’una línia formada pel Millars, fins a Espadella, la serra d’Espada i el riu d’Uixó (o Belcaire), fins a la mar.
El seu governador era lloctinent del governador de València (és a dir, del portantveus del governador general del regne), que tenia jurisdicció damunt ell.
En 1565-72 tenia 47.718 habitants (10.604 focs), dels quals 5.193 moriscs (1.154 focs).
Fou anomenada també governació de la Plana, dellà Uixó i dellà del riu d’Uixó.
Antic nom de la ciutat de Castelló de la Plana.
(Castelló de la Plana, Plana Alta)
Inscripció ibèrica en una placa de plom de 43 per 4 cm, que fou trobada el 1850 al pujol o pujolet de Gaciet, al Grau de Castelló, on existí un poblat ibèric, les restes del qual han desaparegut.
Conté 4 línies escrites, amb 22 paraules, i es conserva al Museo Arqueológico Nacional de Madrid.
Fou el primer plom escrit ibèric descobert.
(Gerri de la Sal, Pallars Sobirà)
Antic llogaret, fins al 1969 del terme de Baén.
(Catalunya Nord, 1020 – 1321)
Nom que prengué el vescomtat de Vallespir, a partir del 1020. La seva extensió comprenia el Vallespir (alta i mitjana vall del Tec fins a Morellàs), la regió dels Aspres (Rosselló) i la vall mitjana de la Tet.
En fou capital el castell de Castellnou (esmentat el 994), situat al cor dels Aspres, bressol de la família vescomtal d’aquest nom, els avantpassats de la qual senyorejaven, des del segle X, el castell de Cameles, dins el territori del qual fou erigit, probablement vers el 990, el castell nou.
Els vescomtes de Castellnou, enfortits en llur posició estratègica sobre els primers contraforts orientals del Canigó i a la Xarnera de les possessions septentrionals dels comtes de Besalú, representaren un paper molt important al llarg del període pròpiament feudal i, encara, fins a la supressió del vescomtat (1321), que precedí de mig segle l’extinció de la família mateixa (1373).
Berenguer de Castellnou (segle XIV) vengué totes les seves possessions a Andreu de Fenollet i a Ramon Berenguer I d’Empúries. Extingit el títol vescomtal, els successors dels Fenollet es denominaren senyors o barons de Castellnou, i a la fi del segle XVI el tenien els Llupià, senyors i, més tard, marquesos de Llupià.
(Castellnou dels Aspres, Rosselló)
Priorat canonical (Sant Pere de Castellnou), dependent de Sant Ruf d’Avinyó (Provença).
Radicava a l’església romànica, actualment parroquial, de Castellnou dels Aspres.
Esmentat des del 1420, fou secularitzat el 1592.
(País Valencià, segle XVI – segle XVII)
Jurisdicció que havia estat vinculada per Beatriu de Borja, que el 1503 la llegà al seu besnebot Roderic de Borja i de Montcada, baró de Vilallonga i d’Anna.
A la mort de la besnéta d’aquest darrer, Beatriu de Borja, passà al seu cosí germà Antoni de Cardona i de Borja, pare del primer marquès de Castellnou.
(País Valencià, segle XVII – )
Títol concedit el 1639 a Alfons de Cardona-Borja i Milà d’Aragó, virrei de Mallorca, nové baró de Castellnou (Alt Palància).
Passà als Solís, ducs de Montellano, als Gutíerrez de los Ríos, ducs de Fernán-Núñez, als Osorio, comtes de Cervelló, i als Falcó, marquesos d’Almonesir.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès)
Veure> Sant Jaume de Castellmós (antiga església).
Dades dels Països Catalans 