(Barcelona, segle XIX)
Escriptor. Advocat. Admirador fervent del Rector de Vallfogona, escriví un gran nombre de versos a imitació seva, de caràcter sobretot satíric.
Escriví una obra teatral (La falsedat castigada, 1848), diverses obres en vers (Certamen pastoril o poema bucòlic, Fundació de Barcelona, etc) i apòlegs.
(Terrassa, Vallès Occidental, 10 abril 1880 – Barcelona, 21 novembre 1960)
“Didó” Titellaire. Va treballar a Londres i a París, on va néixer la seva vocació pel teatre de titelles.
El 1931 va tornar a Catalunya, on introduí el titella francesa i adoptà el nom de Didó, que popularitzà recorrent viles i pobles amb el seu petit teatre ambulant.
Autor de les obres que representava, pòstumament li fou editat el recull Teatre de putxinel·lis (1975).
Pseudònim amb el qual és conegut el pintor català Francesc Pla i Duran (1743-1805).
(Sant Andreu de Llavaneres, Maresme, 1779 – Barcelona, 7 octubre 1856)
Cirurgià i físic. Pertanyia a l’Acadèmia de Bones Lletres. Fou professor de física a la Junta de Comerç.
És autor d’un gran nombre de memòries científiques remarcables.
(Tortosa, Baix Ebre, 31 març 1890 – Barcelona, 23 setembre 1982)
Polític. Durant la II República fou dirigent de la Federació Catalana del PSOE i, posteriorment, del PSUC (juliol 1936).
En plena guerra civil fou membre del comitè central de les milícies antifeixistes i del govern de la Generalitat de Catalunya (1936-39).
S’exilià el 1939, i com a partidari de la col·laboració amb el PCE, participà en l’expulsió de Comorera del PSUC (1949). El 1976 retornà a Catalunya.
(Arenys de Mar, Maresme, 12 maig 1856 – Barcelona, 4 octubre 1915)
Pianista. Deixeble de Joan Baptista Pujol a Barcelona i de Marmontel a París, on actuà amb gran èxit.
Les seves interpretacions foren considerades modèliques.
De retorn a Barcelona es dedicà a l’ensenyament.
(Barcelona, 21 març 1891 – 27 setembre 1977)
Pintor. Oncle d’Aleix Vidal-Quadras i Veiga. Estudià a Ginebra, Barcelona i Madrid. Realitzà molts viatges que afavoriren les seves exposicions en molts països.
Destacà com a retratista, especialment de models femenins, i conreà també la pintura de gènere, sobretot en interiors.
Al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Barcelona té un mural que representa les Bodes dels Reis Catòlics. Hi ha obres seves als museus d’Art Modern de Barcelona i de Madrid.
(Barcelona, 12 abril 1919 – París, França, 23 gener 1994)
Pintor. Nebot i deixeble de Josep Maria Vidal-Quadras i Villavecchia.
A vint anys anà a Amèrica. En passà més de quatre a l’Argentina i a Xile, on féu les seves primeres exposicions. Després es traslladà a París.
Exposà per primera vegada a Barcelona el 1949. Ha tingut molts èxits a França.
(Barcelona, 20 maig 1945 – )
Polític. Llicenciat en física nuclear, fou professor a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Fou membre d’Unió Democràtica de Catalunya (1983) i poc després s’afilià a Alianza Popular (després Partit Popular). President del PP català en 1991-96, ha estat diputat al Parlament de Catalunya (1988-99), senador per designació autonòmica (1996-99) i diputat al Parlament europeu (des del 1999).
S’ha distingit per la seva actitud contrària al catalanisme.
(Barcelona, segle XIV – Agramunt, Urgell, segle XIV)
Talmudista jueu.
Autor del Megid Misne, comentari a les parts pràctiques del codi Misné Torà de Maimònides, que s’ha imprès sempre acompanyant aquesta obra, com el seu comentari clàssic.
El 1367 es veié perjudicat per la condemna d’un altre jueu que ell havia avalat. El 1389 residia a Agramunt.
