(Cartellà, Gironès, segle XV – Catalunya, segle XV)
Destacat element remença del darrer alçament de 1483-84. Fou nomenat síndic remença per a la sentència de Guadalupe (21 abril 1486), que fou ratificada pels síndics.
Tot seguit, el rei Ferran II el condemnà a mort adduint la seva participació als fets anteriors. La indignació que desvetllaren aquesta i altres condemnes decidiren el rei a suspendre’n la major part, entre elles la seva.
Més tard fou alliberat.
(Catalunya, segle XIX)
Guerriller carlí. Era conegut amb el sobrenom de Caletrus.
Es destacà durant la Segona Guerra Carlina i arribà a ésser un dels principals capitostos.
Però, subornat pel govern isabelí, es passà al bàndol liberal, a canvi de conservar el seu grau de comandant (1849).
(Barcelona, segle XVI)
Compositor. Nebot de Pere Alberch i Vila, del qual fou deixeble; el succeí com a organista de la catedral de Barcelona.
Fou un intèrpret notable, i es destacà també com a autor de música sacra.
La seva figura fou estudiada per Pedrell.
(Cervera, Segarra, vers 1515 – Vic, Osona, setembre 1597)
Eclesiàstic. Era canonge i lector de Sagrada Escriptura de l’estudi general de Barcelona.
Fou nomenat bisbe de Vic al febrer de 1597, i tot seguit fundà i dotà tres càtedres a la Universitat Literària de Vic. Morí al setembre del mateix any.
(Catalunya, segle XV)
Escriptor. Doctor en drets.
És autor de la traducció al català de l’obra de Valescus de Taranta Tractat de l’epidèmia e de pestilència (1475), reeditada el 1507 amb el títol de Compendi utilíssim contra pestilència tret de la font de medicina.
Hom l’ha considerat com la primera obra de medicina impresa a la península Ibèrica.
(Barcelona, 1570 – 1638)
Heraldista. Sacerdot, donzell de llinatge empordanès.
És autor d’un tractat, en català, d’Armoria del Principat de Catalunya, en quatre volums, en el qual començà a treballar el 1602, il·lustrat amb nombrosos escuts policromats, abundants notes genealògiques i expresses digressions històriques que denoten el seu exaltat nacionalisme, i d’una Vida del canonge barceloní Pere Font (1614).
En el seu afany de recollir dades per contrarestar el partidisme anticatalà dels historiadors castellans, féu copiar i prologà la Crònica de cavallers catalans de Francesc Tarafa (1603), la Crònica de Jaume I (1619) i la coneguda amb el nom de La fi del comte d’Urgell (1624, 1631), de qui es declara enyorat i fervent partidari.
(Catalunya, segle XV)
Eclesiàstic. Era canonge del capítol de Barcelona. Oferí a la seu el timpà de la porta de la Pietat, d’accés al claustre.
El timpà tallat amb fusta dura per l’artista Miquel Luchner, d’origen alemany, és obra remarcable, realitzada devers el 1478. A la dreta, en petit, hi ha la figura del canonge donador.
(Barcelona, segle XV – segle XVI)
Biblista. El 1509 rebé l’hàbit monàstic a Montserrat, de mans de l’abat Cisneros.
Després del 1526 passà a la Congregació Claustral i residí a Sant Pere de Galligants i a Sant Pau del Camp, d’on fou vicari i sots-prior.
Entre el 1538 i el 1540 publicà a Barcelona els tres volums de la seva Arpa de David -redactada a Sant Pau del Camp-, traducció parafrasejada dels Salms, en castellà, amb el text llatí i breus comentaris (reeditada a Medina del Campo el 1545 i a Burgos el 1548).
(Santpedor, Bages, 1747 – Ferrara, Itàlia, 1820)
Hel·lenista. Jesuïta, el 1766 ensenyava gramàtica al col·legi de l’orde de Gandia. L’any següent l’afectà el decret d’expulsió de l’orde, i passà a Ferrara, on fou professor de la universitat.
Publicà entre el 1783 i el 1790 una sèrie d’oracions, diàlegs i dissertacions llatines en defensa de la llengua i de la literatura gregues.
Sembla que escriví sobre la conquesta de Mèxic.
(Barcelona, segle XIX)
Escriptor.
El 1843 publicà dos treballs, molt comentats aleshores, que es titulaven Reseña histórica de los males que ha causado a España y a Barcelona en particular el haberse mantenido plaza fuerte esta ciudad después de la dominación sarracena i Abajo las murallas.
